Farta dels homes de la pastanaga bullida

Per Jana Gavarró

L’altre dia una amiga em va explicar la desastrosa experiència que va tenir amb un noi que va conèixer a través d’una aplicació d’aquestes de lligar pel mòbil. L’espècimen en concret era un nano que rondava la trentena, que duia arracades i que semblava un monitor d’esplai una mica fet malbé. El nano no era res de l’altre món, però com que tenia la descripció del perfil en català la meva amiga va decidir donar-li una oportunitat i trobar-s’hi. Per si algú no se n’ha adonat encara, el noi amb qui va quedar la meva amiga era el prototipus d’home que ronda pels espais de l’esquerra independentista (la CUP), però ella això ja s’ho ensumava, el que la va sorprendre va ser que des d’un bon inici l’individu ja va fer notar que ell era «feminista i revolucionari».

Encuriosida li va preguntar com és que, si era un home, la seva lluita principal era la de les dones «és que tots hauríem de ser feministes, el feminisme és la idea radical que les dones són persones», la meva amiga seguia sense entendre com es podia ser una dona i no ser una persona, «a més, el gènere és una construcció social», va dir el paio, sense esmentar per res que al perfil de l’aplicació ell mateix es definia com a home. Bona part de la conversa que va seguir sobre aquest eix: el noi intentant convèncer la meva amiga de com d’oprimida estava per la societat «el feminisme és això: la igualtat!», com de necessari era el «llenguatge no sexista» o que les polítiques de gènere eren absolutament insuficients: i ella dient que sí, que sí a tot el que li deia, per avorriment i per veure si així d’una vegada canviava de tema i podien xerrar de qualsevol cosa amb més substància.

Al final del sopar, tot i haver anat a un local de tapes, el noi li va dir «què fem, meitat i meitat?» i van pagar a mitges. Sense comentaris. Fos com fos —ja fos perquè feia temps que no quedava amb ningú o perquè el noi tampoc era lleig, potser perquè ella sempre ha estat una mica cumbaià, o per pura luxúria o simplement solitud (o per altres motius que ara no explicaré aquí)— la meva amiga el va convidar a prendre una última copa a casa. Allà la cosa es va estar escalfant i la meva amiga va pensar-se que, ja que el nano havia presumit tant de ser un coneixedor i aliat de les dones, devia tenir experiència i certes habilitats per deixar-la impressionada.

 

Peix bullit

Res més lluny de la realitat: sense entrar en detalls aquell noi era un sòmines, una pastanaga bullida i un fluix —i no només em refereixo a la seva manca de durabilitat i fiabilitat— sinó també vull dir que va ser incapaç d’excitar-la com tocava ni de fer-la sentir desitjada o tocar-la efectivament (i això que la meva amiga havia begut i quan beu es torna boja). Al final de tot plegat el noi s’hi va abraçar i va voler quedar-se a dormir a ca la meva amiga, però ella, tipa de les seves bajanades, li va dir que l’endemà tenia feina ben d’hora i el va engegar cap a casa. Just després em va trucar i em va explicar això que us narro ara.

Per què us explico tot això? Doncs perquè aquest és el model de nova masculinitat que volen vendre’ns: un ésser incapaç d’elevar-nos en cap sentit; una gamba congelada i pelada, sense substància ni gust; un paio incapaç ni tan sols d’entretenir-nos (ni sopant, ni al llit). Això és el que volen certs sectors dits feministes de la societat. Doncs jo els dic: quedeu-vos-els vosaltres, aquests tita-fluixes! A mi aquells homes de debò, els que no dubten a ensenyar-te coses, els que amplien els teus horitzons i et porten allà on no t’esperes; a mi aquells que no dubten a fer-te un present cavalleresc que demostri que els importes i que tenen una bona educació; per mi tots aquells que tinguin una bona feina, aquells que saben què volen i com obtenir-ho, jo vull homes que vulguin menjar-se el món, que vulguin aprofitar tot allò de bo que té la vida i compartir-ho amb mi. Que no em prenguin els homes que valen la pena, aquells que, no cal que toquin molts calés, però sí que sàpiguen com gastar-los, que coneguin els bons restaurants o els bons racons de la ciutat, que comparteixin un món desconegut amb mi i que me’l donin amb els llavis.

 

STOP tita-fluixes

Que es quedin les feministes amb aquests éssers afeminats i barbamecs que tenen per parelles, jo vull un home de debò, que sembli un home (si no, ja em buscaria una dona de parella) i  —això ja és extra, però no està malament demanar— que tingui uns abdominals com per ratllar-hi formatge, una esquena ampla i uns braços ferms que no dubtin a obrir-me la porta ni a treure la targeta per pagar el sopar. I si no pot ser tot això, almenys demano un home que em rebregui al llit, que em sàpiga fer volar, que em fascini, que em captivi, que m’impressioni i que m’enlairi: vull un home que, almenys, sàpiga què vol una dona i que no dubti a donar-li-ho amb força i amb virilitat, aquesta és la paraula.

Amb tot això no vull dir que m’atregui la mena de pallassos que et llencen suposades floretes pel carrer, que no saben parlar de res més que de cotxes, futbol o de la feina i que són incapaços d’enllaçar una oració subordinada. No! Jo no vull un neandertal que s’expressi a garrotades i que el dia menys pensat em foti pel balcó —afortunadament d’aquests no en queden gaires i sobretot són a certs barris i en certs grups ètnics. Però entre el «garrulo» de bar i l’eunuc de casal ocupat hi ha d’haver un terme mig i no ens cal buscar una «masculinitat alternativa» sinó un home com Déu mana: amb les coses clares, amable però ferm, que sàpiga què vol, com ho vol i que ho vulgui viure amb nosaltres.