Els i les lerrouxistes denigren a Heribert Barrera

Per Jordi Aragonès

Ahir vam saber que l’Ajuntament de Barcelona, a proposta de Manuel Valls i amb els vots dels comuns d’Ada Colau, ha retirat la medalla d’or municipal, entregada a títol pòstum l’any 2012, a l’històric republicà Heribert Barrera. Fa anys que certs sectors contraris al Catalanisme volen titllar de racista a l’antic dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya. Barrera, que endemés de líder d’ERC va ser president del Parlament de Catalunya i president de l’Ateneu Barcelonès, va lluitar al bàndol republicà durant la Guerra Civil havent de patir més tard l’exili a França. I, tot i que ja era llicenciat en química a la Universitat de Barcelona, va aprofitar l’estada a Montpeller per llicenciar-se en matemàtiques i física. A més a més, va doctorar-se en ciències físiques a la Universitat de la Sorbona i va exercir de docent i d’investigador en diverses universitats internacionals.

Tot i que els post-comunistes capitanejats per Ada Colau han titllat a Barrera de xenòfob, la història de la lluita per la democràcia i els drets nacionals de Catalunya ens diuen tot el contrari. Heribert Barrera va ser un patriota de pedra picada i un dels arquitectes de la recuperació del nacionalisme. Imagineu com hagués evolucionat Catalunya si Barrera, a l’any 1980, quan dirigia ERC, hagués fet president de la Generalitat a un socialista del PSC-PSOE i no pas a un nacionalista com Jordi Pujol. On quedaria la immersió lingüística, la recatalanització, l’acció exterior en clau catalana, les polítiques socials o la captació d’empreses internacionals? Barrera va ser una peça important de la reconstrucció de la Catalunya actual. Un país que, tot i que ara resta en plena decadència, va aconseguir ser envejable en molts aspectes gràcies a homes com Barrera.

Ingrata Patria, ne ossa quidem habebis. A vegades els pobles són desconsiderats amb els seus fills predilectes. No és una conducta nova en la història dels humans, menys encara en un país desagraït i envejós com Catalunya. Tampoc ens ha d’estranyar que qui ha volgut arrabassar la medalla d’or de Barcelona a Heribert Barrera ha sigut un jacobí francès com Valls, els espanyolistes del PP i C’s i, per consumar aital vergonya, els neo-lerruxistes dels comuns. Uns comuns que s’han negat a retirar la medalla d’or a Felipe González o a Joan Carles I. Per vergonya de tots, no han considerat prou important retirar els homenatges a un dirigent que ha organitzat un macabre grup terrorista anomenat GAL o a un monarca fugit a Aràbia Saudita ple de presumptes casos de corrupció.

Podem i els Comuns ja són com aquell Lerroux de l’escena del tren a la pel·lícula Ciutat Cremada. Un Lerroux que viatjava en primera classe menjant caviar i bevent champagne, però que agafava un entrepà embolicat en paper de diari per baixar a les estacions i deixar-se aclamar per les ignorants masses dels seus votants. Per il·lustrar com de ràpid la “pasta” ha convertir els post-marxistes en “casta”, podem recordar fa pocs dies a Juan Carlos Monedero assistint a una manifestació amb el puny alçat i, al migdia, anant a dinar a un restaurant d’alta categoria sense treure’s l’uniforme de manifestant. Igual que Lerroux, qui considerava a Cambó i els burgesos catalans com el dimoni però a José Maria Gil-Robles un genial company de viatge, els comuns ara vomiten sobre el record d’Heribert Barrera mentre protegeixen el llegat tacat de sang i corrupció de Felipe González i Joan Carles I. Vergonya, cavallers, vergonya.

Al final, però, el malabarisme dialèctic no ho aguanta tot. Hi ha una generació que puja, una joventut que creix lentament, naturalment, obstinadament, una nova lleva de joves que ja no creu en els fantasmes que els propietaris de les paraules han escapant durant dècades. Aquests joves ja no s’empassen més hipocresia, ja no accepten més promeses buides, ja no tenen por perquè no cobren dels partits. Aquesta nova gent que ara arriba, ciutadans amb ofici i benefici fora de la política, joves amb estudis i amb ganes de cremar-ho tot si cal, no abaixaran el cap davant dels sacerdots del políticament correcte. El record dels fills il·lustres de Catalunya no ha de patir perquè per molt que Lerroux faci soroll, al final, allò que perviu és l’obra viva, edificant i enfortidora dels patriotes que com Barrera van saber-se fer dignes de Catalunya.