Els deu mil fills de Sant Vladimir

 

Per Marc Gafarot

Una de les frases cèlebres de Karl Marx explica que la història essent tràgica tendeix a repetir-se com una farsa. Els anomenats Cent mil fills de Sant Lluís va ser un contingent militar enviat per determinades potències europees, entre les quals destacava França però també hi eren Prússia, Rússia i Àustria, per garantir la continuïtat de l’absolutisme a Espanya i desterrar el perill del liberalisme. Els deu mil fills de Sant Vladimir és una força imaginària que ha envaït i pertorbat les ments malaltes a ambdós cantons del riu Ebre i que palesa la inexistent estratègia geopolítica del govern català dirigit per una colla d’ineptes covards i descreguts i mal assessorat per un presumptuós i inoperant “Estat Major” que, a compte de la independència, comptaven fer el seu particular negociat. Que em perdoni alguna excepció, que també hi deu ser.

Si quelcom té el sistema vigent processista és la imperiosa necessitat de retroalimentació o ajuda –material o immaterial- a càrrec de “l’invasor” espanyol. La seva moral d’esclau resignat només és comparable amb la fam espanyolista d’anorrear tot el que tingui a veure o ensumi catalanitat. És clar que aquests darrers porten el cucurutxo supremacista i els “catalanets” la llufa de banyuts i que el deute el pagui un altre. D’arrencar a córrer, com alumnes avantatjats de silvestres conills, ningú els ha de donar lliçons. En una societat malalta com la nostra, d’això en diuen estratègia i no pas traïdoria. Sí, sí, ho tornarem a fer i tal i qual... que lluny queden els mots de Danton “l’audace toujous l’audace”. Els recordarem per més endavant, si és que ho hem de fer de veritat això de la independència.

Si mai existí una estratègia i una agenda internacional catalana val a dir que estigué marcada per varis excessos: d’ideologia, desconeixement geopolític i de precaució i de submissió a l’ordre espanyol. El conseller de torn, el Sr. Romeva, més preocupat per les captures de tonyina o la soja transgènica al Parlament Europeu que per la nostra independència, menystingué ell, i el seu equip sectari, determinats contactes internacionals per ser “de dretes” o titllar directament de feixista personalitats plenament respectades a la seva societat com el president del Vènet Sr. Zaia. El seu pecat original haver estat ministre d’agricultura de Berlusconi i membre de la Liga Veneta, que pels desconeixedors cal dir que no és exactament la Lega —avui per cert, lluny queda Bossi— nacionalista italiana. Podríem continuar, però afegirem que contactes bolivarians veneçolans o d’arreu o russos que no condueixen enlloc van gaudir d’un cert predicament. Insisteixo, producte d’un terrible desconeixement de la realitat política internacional del nostre entorn més immediat que no és altre que Europa i Nord-Amèrica. Puigdemont i junqueras s'ho miraven, tal vegada prenien nota per no acabant fer res. No fós cas que l'invent de la independència acabés guanyant reconeixement arreu.

No cal dir a aquestes alçades que ningú al món esperava o desitjava la independència de Catalunya; de la mateixa manera que la separació dels Estats Bàltics, el col·lapse de la URRS o de Iugoslàvia o la separació de Txecoslovaquia tampoc eren motiu d’oració o prec diari en les grans cancelleries internacionals. Val a recordar les paraules prou clares i gens clarividents del president de la Comissió europea Jacques Delors “una Croàcia i Eslovènia independents mai faran part de la UE”. Els estats tenen interessos i, aquests, a voltes són amorals.

La política dels fets consumats, des d’abans de Westfàlia, un altre clamorós exemple de desconeixement dels nostres líders, és la que marca el rumb polític en les relacions internacionals. Catalunya no l’esperava ningú, ben cert, però si t’agafes al vagó del tren hi arribes a l’estació final de trajecte, com feren tantes altres nacions europees, a l’andana ferroviària t’esperen amb la catifa vermella i ningú, fins i tot els més acèrrims detractors, qüestionen la validesa i natura de la teva causa. Per obra i gràcia de l’home —no pas de Déu en aquest cas—, el teu estat és converteix en quelcom vàlid sota els preceptes del dret natural i aquest iusnaturalisme institucional legitima el teu nou rol i concurs en l’escena mundial o global. D’aquesta manera estats africans o asiàtics, els dirigents dels quals, fins llavors, eren maniqueament rebaixats en la seva categoria existenciala, passen a ser homes de total respectabilitat i honorabilitat. Ningú ja no vol recordar els vells mots i ara tot són falòrnies, llagoteries i mots embellidors. És com deixar la perpètua esclavitud per convertir-te en patró i patrici de cop.

A un altre nivell, Catalunya per formar part del món occidental, tots aquells que dubtaven, prejutjaven o denigraven la nostra independència, s’haguessin rendit davant les evidències del nou statu quo assolit i defensat. El món o Europa en particular no ens va fallar com diem aquí, que fals i deshonest resulta espolsar-se les culpes i cercar culpables externs, els qui ens fallaren foren els nostres dirigents per un frau de voluntat d’arribar fins el final del trajecte, com ens havien promès, tot amanit de vicis o defectes d’intolerable desconeixement de l’alta política que deia el General de Gaulle. En definitiva uns professionals de la política exercien d’amateurs de les relacions internacionals i uns amateurs de la política es creien amb les capacitats d’influir en el futur del nostre país i de fer negoci a canvi dels “grans” serveis prestats. Si tots aquests —de fet tots eren homes com molt bé va dir una consellera de l’ANC— s’estimen de debò el nostre país, només els queda un únic i postrem servei per fer; aquest sí que serà colossal, brillant i heroic: PLEGAR i no tornar mai més a l’escena pública.