El Tsunami de Trump

 

Per Marc Gafarot

A les imatges de film B de Hollywood d’ahir al Capitoli de Washington només hi mancava un militar, com Burt Lancaster a 7 dies de maig, disposat a rematar la feina i fer-se amb el poder acabant amb la República americana i instaurant un nou ordre constitucional en forma de dictadura atòmica. Als Estats Units, malgrat el delit de la legió d’enemics d’aquest gran país, no s’estilen segons quines coses i la prova del cotó és que Wall Street el tenim en màxims històrics.

Però els fets del dia de Reis –curiós tractant-se d’un país protestant i en una república- no deixen de ser xocants tractant-se de la imatge de la primera potència mundial. El món d’avui, lluny del bàlsam d’ahir que parlava Zweig, és foll i descontrolat, tal vegada perquè han perdut validesa les certeses que requereixen totes les societats per la seva estabilitat i desenvolupament. Personatges com Donald Trump o Boris Johnson, autèntics bufons de la cort, impensables abans en societats estables i assenyades com les anglosaxones, han arribat a dalt de tot, i ho han fet per adonar-nos que el perill del populisme i de la demagògia, no pas la tirania sortosament, conviuen amb nosaltres de la mateixa manera que vuitanta anys enrere el Nazisme emergí a la societat europea científicament i cultural més desenvolupada.

Com sigui, caldria no menystenir que el descontentament creixent, la malaise que dirien els francesos, de la societat americana, on una part de la població blanca sobretot, es sent exclosa socialment o políticament infra-representada i es troba econòmicament cada cop més precaritzada. Encara que a ulls dels europeus pugui semblar una fotesa, Trump el milionari i republicà sui generis i no pas els demòcrates de Hillary i companyia i ja no parlem Obama, els ha donat un bri o far d’esperança. D’aquí que Trump guanyés les eleccions contra “l’odiada” Hillary i hagi estat a punt de frustrar les prediccions de pràcticament tots els estudis d’opinió electoral i dels principals mitjans de difusió. L’Amèrica profunda no és només Idaho o Nebraska també ho són moltíssimes zones de “l’europea” costa est i els nuclis principals industrials. Caldria, més enllà de consideracions esbiaixades, prendre’n bona nota si del que es tracta és de millorar l’actualment clima enrarit americà.

Però hi ha quelcom que des de Catalunya ens hauria de fer rumiar tot observant un paral·lelisme amb la queixa de Trump relativa al frau electoral i els fets de l’octubre del 2017. Si realment l’encara president estatunidenc, i els seus seguidors d’igual manera, creguessin que aquest frau veritablement s’ha produït tindrien tot el dret i, fins i tot, l’obligació a revoltar-se contra un ordre polític indecent i injust que prioritza unes opcions per sobre d’altres que les exclou. El que no val com passà amb els nostres (mal dits) líders es quedar-se en la banalitat dels termes mitjos i a sobre a casa nostra per a més gaudi unionista fugint o lliurant-se a la justícia. No volent arribar fins el final, ja sigui amb la denúncia electoral o amb la proclamació de la independència palesa manca de convicció i no creure amb tot allò que públicament pregones però que privadament consenteixes. De fet, converteixes la teva causa en una caricatura del que vol ser i caus en el recurs autocomplaent i llefiscós del populisme i la demagògia. Això només, si a més a més no es produeixen escenes de violència de la part d’incontrolats, infiltrats o desenfrenats d’espècies vàries. Quan la dreta es converteix en un bufó enlloc de Thatcher, Reagan, Nixon o Churchill apareixen bufons com Trump o el Boris de torn i quan l’independentisme busca subterfugis per no fer la independència et topes amb personatges com Puigdemont, Junqueras i tota la tropa de Junts i Esquerra de qui els podríem recordar la frase de Winnie Ewing, primera diputada del SNP a Westminster l’any 1967: “els anglesos no són els meus enemics; els traïdors entre els escocesos els són”. Llarga vida a la democràcia americana i si pot ser a la independència catalana si és que encara té remei després la runa i la sàtira d’aquests darrers anys.