El Pla de Pau de Trump (II)

 

Per Toni Florido

El gener de 2020 apareix el conegut com a Pla de Pau de Trump, el primer pla que preten la resolució del conflicte entre Israel i els palestins després dels fracassos i estancament dels darrers anys.

Però el pla de Trump podem dir que comença abans, concretament el desembre de 2017, quan el president ordena el trasllat de l'ambaixada dels EUA de Tel Aviv a Jerusalem. Aquest reconeixement de facto de Jerusalem com la capital d'Israel es decreta molt abans, amb una llei de 1995 del Congrés americà, la Jerusalem Embassy Act, que declara Jerusalem com la capital d'Israel i on es mana el corresponent trasllat de l'ambaixada dels EUA.

Tot i la llei del Congrés, des de 1995 tots els presidents han signat cada sis mesos una pròrroga que evitava el trasllat de l'ambaixada a Jerusalem "per problemes de seguretat". Fins l'arribada de Trump, que signa un sol i darrer cop la pròrroga, alhora que anuncia que vol aprofitar aquest mig any de marge per generar una proposta de pau definitiva per a tota la regió. Un cop vençuts els sis mesos, Trump declara oficialment Jerusalem com la capital d'Israel, i ordena el trasllat de la delegació diplomàtica, que es materialitza el maig de 2018.

Menys d'un any més tard, el març de 2019, el president Trump estampa la seva signatura en la proclamació dels EUA on es reconeix la sobirania d'Israel sobre els Alts del Golan. Trump estableix de forma clara i pública els fonaments de la seva política a l'Orient Mitjà: "Israel és una realitat, més val que abandoneu la pretensió de fer-la desaparèixer". S'ha acabat la vella pretensió dels dirigents àrabs d'una Palestina "del Jordà fins la Mediterrània' (o sigui, fent desaparèixer Israel).

Amb aquesta premisa, el gener de 2020 apareix el Pla de Pau de Trump pilotat pel seu gendre i assessor principal, Jared Kushner, amb explícit títol de Pau per a la prosperitat. L'enfocament del pla és realista, directe i propi de la mentalitat pragmàtica d'home de negocis.

El pla gira sobre els principis establerts com a mínims i prioritaris per les dues parts, un eix que ha de fer necessàriament compatibles i no excloents els drets dels palestins i la seguretat dels israelians: "L’autodeterminació és el segell distintiu d’una nació. Aquesta visió [del Pla de Pau] pretén maximitzar l’autodeterminació, tot tenint en compte tots els factors rellevants" [...] "Una solució realista donaria als palestins tot el poder per governar-se, però no els poders per amenaçar Israel".

Un cop esgotada la via de negociació heretada d'Oslo de Pau per territoris, l'administració Trump entèn que cal un canvi de perspectiva. Com abans entengui tothom quina és la realitat, abans s'abandonaran els somnis impossibles que condemnen la regiò a una perpètua inestabilitat. I aquesta realitat es basa en el nou paràmetre de Pau per prosperitat.

Els palestins han de governar-se a si mateixos, els israelians han de sentir-se segurs i no amenaçats, i tothom ha de gaudir dels rèdits de la pau amb la prosperitat i progrés que aquesta genera.

Per això el Pla no només parla de les condicions establertes per a palestins i israelians, sinó que fa una crida al món àrab perque s'hi sumi i estableixi relacions diplomàtiques amb Israel. Un marc de relacions nou per a l'Orient Mitjà, on tothom hi surt guanyant.

No és casual que la reacció general en el món àrab no hagi estat hostil, més aviat el contrari. L'Autoritat Nacional Palestina ha exigit a la Lliga Àrab una condemna del Pla, però en un gest històric, aquesta s'hi ha negat. El món àrab, tot i que solidari amb la causa palestina, considera que aquesta no pot condemnar eternament el destí dels seus propis països. I és que un cop la bena dels ulls ha caigut, insistir en que és una simple qüestió de temps -i sang- que Israel desaparegui del mapa és un luxe que pocs es volen permetre.

Israel i els EUA seran uns socis clau en l'estabilitat, prosperitat i -sobretot- la seguretat de tots els països disposats a comprometre's amb la pau i la col·laboració entre iguals, on el context actual d'expansionisme turc i iranià representen una amenaça major que no la de l'antic enemic sionista. Així ho entenen els Emirats Àrabs Units i Bahrain, que el setembre de 2020 signen els Acords d'Abraham, un tractat de pau i de normalització de les relacions diplomàtiques amb Israel.

Els Acords d'Abraham són, doncs, fruit del Pla de Pau de Trump. Un cop establert un marc de referència sòlid, i generat els suficients incentius, era una qüestió de temps que tot canviés on semblava que res podia canviar. En tota negociació, si es vol arribar a bon port cal que tothom hi surti guanyant. Aquesta és la cultura del món dels negocis, i aquesta és la cultura de Trump.

Per primer cop els palestins poden, si volen, governar-se a ells mateixos, fundar el seu propi Estat, conviure pacíficament amb els seus veïns, i gaudir d'un poderós suport econòmic per fer viable el seu futur. Si ells no ho veuen encara així de clar, sembla que la majoria de països del seu entorn sí que ho veuen, i comencen a fer cua per establir relacions diplomàtiques amb Israel.

Quan Trump va accedir al poder semblava impossible que fos capaç de generar un canvi tan radical en les relacions internacionals, sobretot en un dels punts més conflictius del planeta. Però el fet que ell no sigui un polític convencional, li permet "pensar fora de la caixa" (Thinking outside the box) i veure oportunitats on altres són incapaços de no veure més que problemes.

Independentment dels resultats en les eleccions americanes, la petjada innovadora -i segurament única- de Trump serà present a llarg termini en la nova arquitectura de l'Orient Mitjà. Per això té tot el sentit del món que el Pla de Pau no es digui Pla de Pau per Orient, o Pla de Pau araboisraelià, sinó que és del tot escaient que s'anomeni Pla de Pau de Trump.