El Pla de Pau de Trump (I)

Per Toni Florido

Donald Trump és un home de negocis i President dels EUA. L'ordre dels factors no és casual, perquè la seva heterodòxia política és el que li ha permès arribar a la Casa Blanca. Com a home de negocis, les seves propostes i negociacions tenen més d'emprenedor que de diplomàtic, i per això alguns dels seus moviments semblen fora de context o de lloc.

Molts creuen que les seves declaracions i accions són productes de l'atzar, la improvisació o, pitjor, d'un ego molt gran (megalomania en diuen alguns). Però si hom analitza les seves accions com si fos una crònica del Wall Street Journal sobre un dels grans empresaris de Nova York, potser es poden copsar detalls que d'altra manera poden passar desapercebuts.

Tracta els ciutadans com a clients, i els adversaris polítics com a competidors. De fet, fa com fan els polítics convencionals, però sense el seu cinisme de voler fer veure el que no són. Sap que la comunicació és gairebé més important que el producte, i per això és tan actiu -i agressiu- a les xarxes socials. I just per aquest motiu parla amb una vehemència que escandalitza no només els líders estrangers, sinó també -i potser sobretot- l'alt funcionariat dels aparells de l'Estat nord-americà.

Però -i això ho sap qualsevol emprenedor- quan algú negocia fort, no pot projectar dubtes. Si no ets creïble, els teus competidors et passen la mà per la cara. És en aquest context i manera de fer que cal emmarcar el seu Pla de Pau per Israel i els territoris palestins.

Trump va encarregar al seu gendre i assessor principal, Jared Kushner, el disseny d'un pla ambiciós, compatible amb els interessos nacionals dels EUA en la zona. Actualment els EUA són energèticament independents, i per això la seva prioritat a l'Orient Pròxim no és el petroli sinó -en paraules del propi Kushner- la contenció de l'extremisme, l'enfortiment dels aliats i el foment de l'estabilitat a llarg termini.

No ens ha d'estranyar que els països àrabs, a diferència del que havia passat històricament, hagin restat prudents en la seva valoració -i fins i tot en algun cas activament defensors- de la proposta americana. Aquest és, sense cap mena de dubte, el principal èxit del Pla de Pau, aconseguit per una barreja de factors que tenen a veure amb l'habilitat diplomàtica de Kushner, l'actual feblesa dels països àrabs respecte l'amenaça creixent de l'Iran i Turquia, i un cert cansament del 'problema palestí'.

El Pla de Pau és un canvi respecte les experiències anteriors. Des de que es van iniciar a Madrid oficialment els contactes entre Israel i els palestins que van desembocar en els Acords d'Oslo el 1993, moltes coses han canviat. L'inici esperançador es va veure escapçat per l'assassinat de Rabin i per la incapacitat d'Arafat d'acceptar un acord definitiu. Israel va oferir tot el que podia oferir, que és gairebé tot Judea i Samaria, Gaza i Jerusalem Est com la capital del futur Estat palestí, incloent el Mont del Temple i el barri musulmà de la Ciutat Vella. Però Arafat va rebutjar repetidament aquesta solució, amb Ehud Barak a Camp David el 2000 i a Taba el 2001, amb Ariel Sharon i la desconnexió de Gaza el 2005, i amb Ehud Olmert i el seu pla de pau de 2008. I no només els va rebutjar, sinó que va respondre a aquests oferiments amb la segona Intifada i els atacs terroristes suïcides.

Per Arafat no era acceptable arribar a cap acord amb Israel si aquest el feia veure com un traïdor a la causa. Després d'anys de retòrica incendiària ("els 3 'No' de Khartum"), i un relat basat en la idea d'una victòria total o res ("Palestina va del Jordà a la Mediterrània"), no podia assumir el seu fracàs personal arribant a un pacte amb l'enemic sionista. Els actuals dirigents palestins han heretat aquesta premissa, i la seva excusa és que els considerats refugiats palestins han de poder triar tornar a Israel o al futur Estat palestí. Lògicament els israelians no entenen que un poble que vol fundar un Estat propi vulgui poblar l'Estat veí, i es neguen en rodó. Creuen -i no els hi falta raó quan recorden la història del conflicte, i les declaracions dels líders àrabs a la seva pròpia població- que les seves intencions no són honestes. Que no volen un Estat propi, sinó fer una Palestina que vagi del Jordà a la Mediterrània, però en dues fases. Per això Israel vol una llei nacional que reconeix el país com l'Estat jueu, i per això els palestins s'hi neguen.

Tot això va generar una situació d'enquistament, on els israelians demanaven recuperar les negociacions directes amb els palestins, i aquests s'hi negaven si abans no es consideraven les seves condicions. Qui posa condicions per negociar una solució a un problema nacional? Aquest sense sentit ha generat a Israel una sensació de pessimisme, i fins i tot els més partidaris de negociar i oferir qualsevol tracte als palestins accepten amb resignació que amb els actuals dirigents palestins no és possible cap acord. Aquesta sensació també regna en el carrer palestí, on la corrupció dels seus dirigents i la violència política palestina es considera -així ho afirmen els qui s'atreveixen a parlar lliurement- més perjudicial que l'exèrcit israelià.

Els àrabs dels països veïns també han arribat a un cert cansament, i per això no s'han mostrat hostils amb la proposta de Trump. El món àrab ja no viu com una prioritat el combat contra Israel, que és vist cada cop més com un potencial aliat contra els creixents imperialismes persa i otomà. Aquest context internacional pot facilitar que allò que preocupava Arafat, ser considerat un traidor pel pacte amb Israel, ja no sigui un factor de pressió en la mesa de negociació.

I és en aquest context que la proposta de Pla de Pau trenca amb totes aquestes dinàmiques. Calia un canvi de perspectiva, perquè tornar a insistir en allò que ha fracassat repetidament no tenia cap mena de sentit. Sobretot per algú com Trump.