El greu despropòsit de regular els lloguers

 

Per Francesc Sardà

La setmana passada llegia que el Sindicat de Llogaters i Llogateres havia aconseguit el seu anhelat objectiu: presentar una proposició de llei al Parlament de Catalunya per la regulació dels preus del lloguer amb el suport parlamentari dels grups d’En Comú Podem, CUP, ERC i Junts per Catalunya. Un suport parlamentari suficient per aconseguir que la plataforma i les principals forces de l’esquerra ens ho hagin  venut com “l’única solució possible al problema de l’habitatge”.



Durant els darrers anys hem pogut veure com el preu del lloguer ha augmentat de manera considerable. Si a aquest fet li sumem que els sous són cada cop més baixos, provoca que moltes persones i moltes famílies hagin de destinar una part important del seu salari a l’habitatge. Degut a això, el debat al voltant de la solució al problema de l’accés a l’habitatge ha sigut força recorrent en la nostra societat. A més, durant aquest mateix període de temps, els mass-media públics catalans han estat donant veu, sobretot, als partidaris de la regulació dels preus, com el propi Sindicat de Llogaters, generant així una clara tendència en l’opinió pública catalana. Per contra, tot i que amb un altaveu públic molt més reduït, hem pogut sentir també veus partidàries d’altres solucions, com és el cas de l’economista Germà Bel o del propi Institut Ostrom.

 

Alternatives al fracàs

Tots coincidim en que a dia d’avui existeix un greu problema d’accés a l’habitatge en les principals ciutats de Catalunya, especialment en una ciutat tant dinàmica i global com ho és Barcelona,  així com també existeix en les principals ciutats europees. Però, ara bé, donar-hi una solució en forma de política pública, controlant els preus del mercat de l’habitatge a cop de llei és l’única solució? O, pel contrari, existeixen alternatives fora de les solucions fàcils i que es fonamentin en l’evidència i els resultats?

Culpar el “neoliberalisme” i als especuladors de tots els nostres problemes com acostuma a fer l’esquerra nostrada és de nou caure en el populisme i la cerca de solucions senzilles als grans problemes; i l’experiència ens diu que les solucions ràpides i populistes a qüestions complexes no fan altra cosa que agreujar el propi problema. Fixar un preu màxim per sota del preu de mercat comportarà, principalment, dos efectes: en primer lloc, es generarà una escassetat d’oferta d’habitatges de lloguer i, per tant, una part important de la demanda de lloguers no serà satisfeta. Un exemple molt clar d’aquest fenomen el vam veure en el seu dia a Estocolm, quan la regulació del preu del lloguer a la ciutat va comportar que el temps d’espera per accedir a un lloguer augmentés fins als 8 anys. En segon lloc, la regulació dels preus generarà inevitablement un mercat negre més gran en el mercat dels lloguers, ja que tot i haver-hi un preu màxim fixat, continuaran havent-hi persones disposades a pagar-ne un preu superior per accedir a l’escassa demanda.

Tractant-se d’un problema d’escassetat de l’oferta, les solucions a la qüestió dels lloguers vindran inevitablement a partir de polítiques enfocades a l’augment de la oferta. Per tant, el que ens cal és que les administracions públiques promoguin, de la mà del sector privat, la construcció de nous habitatges destinats al lloguer social. D’espai a la ciutat en tenim, actualment a Barcelona hi ha més d’un centenar de solars sense edificar. Tot i això, seria un error enfocar el problema de l’habitatge únicament dins dels límits administratius de Barcelona, és necessària una política d’habitatge en clau metropolitana per poder erigir un extens parc d’habitatge públic i donar una autèntica sortida a l’actual problema. Sens dubte, aquesta seria la millor recepta per solucionar el problema de l’accés a l’habitatge a Catalunya, el principal escull amb el qual ens trobem és que aquesta és una política a llarg termini i, per tant, no dóna rèdits polítics per les properes cites electorals, cosa que impulsa a part de la classe política cap a les solucions ràpides i fàcils.

Les polítiques públiques no les hem d’evaluar en funció de les seves bones intencions, les millors solucions a les diferents problemàtiques no necessàriament són aquelles que venen carregades de més bones intencions; de fet, de bones intencions l’infern n´és ple i aquest no seria el primer cas on els pèssims resultats acaben devorant les bones intencions. Per aquest motiu, l’objectiu ha de ser sempre la cerca de bons resultats, mitjançant aquelles polítiques fetes a partir de l’evidència i els resultats. Cal augmentar l'oferta d'habitatges.