El 'Drama' de TV3

Per Marc Comerma

El processisme ha refinat prodigiosament l’art del xantatge emocional. La impunitat que els ha atorgat reiteradament l’electorat els ha permès graponejar barroerament tot el que tenen a l’abast. Un dels exemples més destacats és TV3, que s’ha convertit en un laboratori de proves pels seus macabres experiments. La polèmica ha esclatat per l’estrena d’una nova sèrie juvenil, Drama, farcida de diàlegs en llengua castellana. La potinejada lingüística ha fet empipar un bon nombre de telespectadors, que s’escandalitzen imaginant una possible castellanització de la nostra televisió. La irritada audiència no deu sintonitzar gaire sovint els continguts de la Corporació, perquè l’elefant fa temps que pul·lula per l’habitació i ningú bada boca. Probablement, perquè hem naturalitzat tant el castellà que només el percebem quan apareix en formats que no ens tenia acostumats; ço és, per exemple, en els culebrots de baix pressupost que s’hi emeten.

La televisió pública de Catalunya és massa temptadora i poderosa per no mirar-hi de fer provatures i càlculs maquiavèl·lics. El govern autonòmic s’aprofita sense miraments del vincle emocional que tots els catalans tenen amb tevetres, una televisió que transmetia la sensació de viure en món petit, però íntim i reconfortant. És a causa d’aquest lligam que l’espectador no respon racionalment i amb la contundència necessària als constants abusos i ultratges que s’hi cometen. Per dur-los a terme, a banda de vulnerar sistemàticament els estatuts fundacionals de la cadena, se serveixen del monopoli que ostenten en les projeccions audiovisuals en català. Aquesta manca d’oferta i competència els serveix d’embut per arrossegar tot aquell públic que intenti viure una experiència lingüística integral. És a dir, els empenyen a escollir entre un dilema desesperançador: TV3 o l’abisme. Per això els catalans accepten amb resignació les quatre engrunes televisives que els donen, és el preu de mantenir un ressort nacional indispensable.

Les fonts de la decadència

Tanmateix, sense desmerèixer la importància d’aquests fets, la degradació galopant que pateix actualment TV3 obeeix altres raons. El desencadenant més evident és la invasió subtil que parasita les institucions catalanes des de la gran reculada, secundada displicentment pels dos grans partits. L’enèsima ocupació de Catalunya els ha encimbellat i ara treballen amb l’alè espanyol vora el clatell. Aferrats al poc que els queda, els nostres dirigents fan filigranes per conservar les suculentes quotes de representació de l’electorat català mentre intenten mantenir-se dins els paràmetres d’obediència que dicten els castellans. Aquest petitíssim detall sense importància influeix nefastament en totes les decisions que prenen i parcel·les que gestionen.

Només cal que doneu una ullada conscient a la nostra estimada TV3, que nasqué per esdevenir el canal dels catalanoparlants. La seva missió era promocionar, modernitzar i normalitzar la llengua i el país. L’evolució dels fets, llastimosament, parla per si sola. Dirigida per uns irresponsables, la televisió pública de Catalunya s’ha erosionat de tal manera que només conserva el seu propòsit més profund i abjecte: esdevenir una eina de control autonòmic que permeti als partits dirigir el Palau de la Generalitat. Les desavinences entre els socis de govern, que s’agreujaran davant la imminent convocatòria d’eleccions, no tardaran a destapar-nos una guerra oberta pel control de la propaganda. Només així s’expliquen les esbandides i ganivets llargs que han caracteritzat el funcionament de la CCMA els darrers temps. I vindran temps pitjors.

La trampa de la diversitat

Desposseïda de qualsevol fita superior TV3 va resclosint-se entre càlculs a curt termini i maquinacions interessades d’una aristocràcia política sense un projecte de país definit. Els programes són còpies els uns dels altres, els presentadors insípids i sense trempera i la representació d’un ideal català ha cedit tot l’espai a una ordinària agregació de minories. Com si no sabessin que tota pàtina de diversitat, per molt transgressora que sembli, beneficia en última instància als espanyols. Queden molt lluny els temps en els quals s’intentava confeccionar una graella setmanal atractiva que projectés una identitat catalana potent i íntegre. L’objectiu actual exigeix desprendre’s gradualment d’una llengua en regressió per intentar estendre el contingut a un públic majoritàriament castellanoparlant.

Ens diran que és per reflectir una realitat social tangible, però l’únic que tenen al cap és l’audiència, el domini de l’opinió pública i els calerons. Sota la catifa del bonisme només amaguen estratagemes materialistes. Els nostres comandants han tret la llibreta de comptes i han escollit quantitat abans que qualitat. Pura lògica mercantil: reviscolar el català és més costós que l’elaboració de succedanis bilingües al gust de tothom. Actuant així ens situen entre una pinça asfixiant: d’una banda, determinen la incapacitat dels espanyols de Catalunya per aprendre català i, per l’altra, creen una imatge de catalanitat pobra, tancada i subsidiària, necessitada de la intromissió espanyola per a poder encisar. És la versió televisiva de l’eixamplament de la base electoral, però cal entendre que no es pretenen sobrepassar límits estructurals, sinó genuflexionar una comunitat davant de l’altra.

La porta de l’exclusivitat del català a TV3 és entreoberta i cada dia que passi serà més feixuga de tancar. L’espiral decadent no tindrà límits. Mentrestant, les claus de la immersió lingüística volten el pany. Carreguem-nos de paciència i convicció perquè ens caldrà refer-ho tot de nou: els nostres il·lustres insensats no mesuren mai les conseqüències dels seus actes.