Desemboinar Pla

10 de juliol de 2020

Desemboinar Pla

El gran problema de Catalunya sempre han estat els catalans, incapaços de mirar-se al mirall amb un mínim d’orgull i sense haver de refugiar-se en disfresses absurdes

 
Per Joan Simó

“Jo crec que el socialisme és la misèria i el comunisme, la mort”. Aquesta contundent afirmació, extreta d’una entrevista que Josep Pla va concedir a RTVE el 1980, va circular, amb relativa incidència, pel Twitter català farà un parell o tres de dies (amb la calor del juliol començo a perdre la noció del temps). Com el lector sabrà bé, el nostre és, des de fa temps, un país de trinxeres infranquejables i odis latents. Una terra on, a falta de garrots i punyals (armes incompatibles amb la distància de seguretat i, en general, poc higièniques), perdem gran part del nostre valuós temps increpant-nos a través de les asèptiques xarxes socials.

Qualsevol nimietat és motiu de la polèmica més encesa. És per això que als aduladors del Pla rondinaire i pansit de principis dels vuitanta no van tardar a unir-s’hi els seus grans detractors. Roger Palà, potser esgotat després de la seva dura croada en pro del retorn dels nens a les escoles pandèmiques, decidí fer gala de posicions més còmodes i políticament correctes tot comparant la suposada “supèrbia” de l’escriptor de Palafrugell amb la del “tertulianisme català de dretes d’avui”. No tenint prou amb això, Palà es va afanyar a recordar el passat de Pla com a espia franquista, carta màgica destinada a invalidar qualsevol argument en favor d’una de les plomes més brillants de la nostra literatura.

Malgrat l’allau de crítiques rebudes, el problema de fons no és Palà, com tampoc ho són els quatre renegats que, amb dos minuts comptats de vídeo, creuen haver entès la figura de Pla. Els tuitaires de la tribu viuen en un món binari que els impedeix comprendre personalitats complexes com la de l’autor del Quadern Gris qui, fent ús de les paraules amb les quals Churchill descrivia la Unió Soviètica, fou “una endevinalla, embolicada en un misteri, dins un enigma”. El problema va més enllà i en formen part tots aquells que, lliurant-se a la còmoda dictadura de la simplificació i el clixé, no s’han atrevit a desemboinar Pla (és a dir, treure-li la boina) i presentar-lo al món com allò que realment va ser: un analista, un cosmopolita, un viatger capaç de recórrer l'efervescent Europa posterior a la Gran Guerra abans de complir la trentena.

El gran problema de Catalunya sempre han estat els catalans, incapaços de mirar-se al mirall amb un mínim d’orgull i sense haver de refugiar-se en disfresses absurdes que els acaben convertint en caricatures d’ells mateixos. A Pla hem decidit deixar-li la boina de pagès per tal de negar-li l'essència i poder-lo digerir sense risc d’ennuegament. Mentre els progres espanyolistes s’han dedicat a odiar-lo amb la barata excusa del franquisme (més viu dins el PSOE que no pas en l’acomplexada dreta catalana), la secta criptoconvergent busca convertir-lo en un iaio rabiós i tietesc, ideal per justificar les seves misèries i frustracions congènites, pròpies de l’autonomisme caduc.

Davant tal ignomínia, llegir obres com Viatge a Rússia és de vital importància.. El llibre és el resultat d’una estada a la Unió Soviètica encarregada pel diari La Publicitat a mitjans de la dècada dels vint i en les seves pàgines se'ns presenta a un autor reflexiu, matisat, escèptic, allunyat sempre del moralisme i la pedanteria, grans pecats dels cronistes del nou mil·lenni. Enmig del reialme marxista, Pla encarna les virtuts fonamentals de l’home liberal (o d’allò que hauria de ser un home realment liberal). Abans de deixar-se endur per tòpics i apriorismes, l’empordanès dubta, observa i, finalment, escriu. Lluny de dir-nos que “el comunisme és la mort”, el jove Pla s’esforça a mostrar-nos les virtuts, els defectes i les contradiccions d’una revolució que, com totes, no deixa de ser “un canvi brusc del personal dirigent”. Només a través d’aquesta honestedat providencial és com poden néixer les grans pàgines que, temps ençà, varen fer del periodisme un ofici virtuós.

“Si la història seguís una norma definitiva, perdria tot l'interès” deia Aleksandr Herzen en un llibre que Andreu Nin va confiscar (per després acabar cremant) a Pla durant el viatge soviètic. Malgrat que el dogmàtic trotskista d’El Vendrell s’horroritzés només de pensar-ho, Herzen tenia raó. El temps no és lineal i parlar de l’evolució com a dinàmica fonamental per entendre la història que ha succeït a l’aparició del Sapiens Sapiens és d’una ignorància aterridora. Si, abans de la Guerra Civil, la premsa del país comptava amb individus com Xammar, Ors o Segarra; en ple segle XXI hem de conformar-nos amb Raholes, Davids Fernándezs, Évoles i d’altres guardians de la superioritat moral. La regressió és evident.

Noranta-cinc anys després que Pla marxés cap a les Rússies, servidor s’espanta a l'hora de trobar respostes a una pregunta tan simple com la de si, avui en dia, Catalunya compta amb periodistes capaços de copsar els grans temes de la nostra era sense judicis de valor ridículs i anàlisis simplificats i parcials. I si és així, existeix algun mitjà disposat a permetre que aquesta tasca pugui ser realitzada en la nostra llengua? I un públic amb suficient estómac per poder assumir la complexitat del món que ens envolta rebutjant la percepció pautada, ressentida i xarona amb la qual hem estat forçats a conviure?
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.

Deixa un comentari

Enquesta

Atès que no s'ha obtingut cap resultat amb la taula de diàleg trampa, Pere Aragonès ha de dimitir i convocar eleccions?

Han votat 875 lectors

Meme