Clavegueres d’Esquerra i tenebres de Junts (o a la inversa?) 

Per Marc Gafarot

Té més raó que el Sant que no és ni serà mai Joan Tardà quan diu que "Junts ha creat un relat de falsedats per semblar patriotes de veritat"; ara bé, si del que es tracta és d’honorar tota la realitat, caldria recordar-li al polític de Cornellà, que semblant acusació cap als post-convergents d’igual forma pot retreure’s a tota la colla falsament i hipòcritament independentista d’Esquerra Republicana del Nord-Est de la península. Amb el mal pas que portem, això de Catalunya ens diran que no s’estila per excés de fervor identitari i per la “collonada” del llenguatge no inclusiu. I és que “tardana” denúncia recorda un film britànic on Hitler i Stalin s’acusen mútuament de ser uns assassins: la veritat és que, com en el nostre cas, tots dos tenen raó, i molta. Esquerra i Junts, Junts i Esquerra dos partits units per un incòmode i subtil destí: destruir l’independentisme i anorrear o liquidar la independència. Bravo per tots dos i no oblidem les toies de la CUP, babaus i ximples útils en aquesta barjaula innecessària, mesquina i decadent. Catalunya i la catalanitat enterrades pels mal dits independentistes. Quin sarcasme! No cal dir —recordant l’honorable Carbonell— que no era precisament això, companys! La moqueta i quatre llenties mal comptades us han fet traïdors. En el fons ni vendre’s saben.

De fet, tornant a l’ex-psuquero Tardà, ell mai ha estat independentista ni de soca, arrel o tija, en tot cas i filant molt prim de branca i de floreta pueril, fragil i salvatge. Si un home com ell es sincera i, tants com ell en el món de les esquerres catalanes, en el fons el que aspiren és a l’arribada de la Tercera federal i definitiva República espanyola. El cert és que semblant pretensió, farsa de putxinel·lis, titeraires i vuitcentista saló, manifesta una combinació perfecta d’ignorància i ingenuïtat. Ignorància perquè desconeixen sobre manera l’Espanya que diuen combatre i ingenuïtat per la persistència en seduir una ciutadania, com l’espanyola progressista, que severament i indissimulada els menysprea, els insulta i els avorreix. I francament no els podem pas culpar, perquè no hi ha res que s’hagi demostrat més arrossegat, llefiscós i inservible que un català entossudit a canviar Espanya. Així, segur que hi ha més antics adeptes del KKK avui penedits amb pòsters a la llar d’en Luther i la Parks que espanyols que es creguin les entelèquies catalanes de l’Espanya plural, federal i diversa.

Els països en democràcia tenen el govern que els seus pobles es mereixen i és clar una societat malalta i desproveïda de valors positius com la catalana ara, ves per on, sembla requerir un govern liderat per l’Esquerra del manat, que no manaire, Pere Aragonès, el lord del 155. Així els d’ERC, en boca de la seva portaveu Vilalta, traient foc pels queixals confessen sentir-se estafats per la gent de Junts. Quins nassos, per no dir collons! I això ho diu un partit com ERC on el seu líder i gran persona, fet que només ell veu, convertit de temps ençà en esperpent i ogre no té cap més esma que dir-nos que ens esperem vint anys més per, en acabat, no concretar pas res i seguir amb la menjadora claudicant i autonomista. Valent cínic botifler amb rivets de megalomania inguarible, al punt de fer senador un mussol, una truja o, pitjor encara un rufià, enlloc del cavall Insitato. Si tant s’estima Espanya que li llencin la clau del seu actual portal a la fossa més Mariana. Potser el consola saber que era espanyola com tan espanyola és Estremera com Lledoners. A vosaltres si que us cal sentir allò de ni oblit ni perdó. Les clavegueres es queden sense rates i ocupen Sant Jaume; heus aquí el drama del nostre ja no migrat i si inexistent autogovern.

Oh Catalunya tan lluny de Déu nostre Senyor i tan a prop de dos dimonis cuats, mal forjats i molt mal intencionats: Junts i ERC. Com una Rússia Tsarista o comunista i una Alemanya prussiana o feixista que es volen menjar, pas menjar, anorrear, espoliar i liquidar una nova Polònia de senyera, negra Senyora i mític cap i casal. En prosa, si no hi posem remei els uns i els altres que ja no vull anomenar més acabaran amb un invent de mil anys tal i com ja han finit amb el nostre autogovern i abans amb la nostra dignitat. De debò encara no veiem que els dolents de veritat no són els teus enemics i si els teus traïdors? Potser és un sentiment i actitud molt humà fer, temporalment, de gos d’una exparella. Ara, ja som a la fase de fer d’ombra d’aquest gos rememorant el cantautor. I de moment seguim... fins quan? Jo em rebel·lo. I vosaltres?