Carta oberta a l'esquerra marxista tradicional

Em sento obligat a escriure aquestes paraules. Hem d'estendre ponts i mans. Em dirigeixo a només una part de l'esquerra radical de Catalunya, aquella que encara conserva un pensament marxista clàssic i és nacionalista. Una esquerra nostrada cansada i soterrada, decantada per la postmodernitat. Una esquerra que es veu obligada a mirar enrere per consolar-se en temps millors, i que no veu futur a través de la boira del present.

Ens trobem en un moment decisiu. El Procés esgota les seves mentides i el caos s'apodera lentament de tot l'espectre polític. La CUP no és immune a aquesta descomposició. Els seus líders encara parlen d'independència, d'anticapitalisme i de drets socials, sí, però a la melodia li manca harmonia. Alguna cosa s'ha trencat. La música s'ha convertit en fressa.

 

Independència o barbàrie

Massa intel·lecte i massa poca força. Sense independència, a Catalunya no es poden realitzar ni polítiques d'esquerres ni de dretes. És impossible apujar o abaixar impostos de manera substancial, o legislar sobre qüestions socials i morals. És impossible avançar cap a diferents models econòmics mentre Espanya ens tingui lligats i sotmesos. És fàcil de veure, oi? Aquest punt hauria de ser evident. Hi ha qui sembla pensar, en canvi, que la direcció és la inversa, i que primer cal construir una utopia d'esquerres per poder arribar a un Estat independent. Això no té sentit. Això és estúpid. Sota Espanya, Catalunya és un animal coix ferit de mort, que només es salvarà si comença a mossegar, ferotge.

En aquest context, pensar que les discrepàncies ideològiques han de ser el factor principal per decidir aliances és no tocar-hi gaire, o no voler haver d'assumir riscos, o que ens hem d'embrutar. I que quedi clar: jo crec que l'ideari d'esquerres és la fi del món. Crec que significa fam, dictadura i fanatisme. Ningú ens va dir que havia de ser fàcil. Ara bé, necessitem dues coses: per una banda, un país amb capacitat de debat, en què l'intercanvi d'idees sigui vist com a quelcom positiu; i, per l'altra, la independència de la nostra terra.

En bona mesura, la militància i els votants radicals saben que la política catalana demana, cada cop més, abandonar la trinxera ideològica. Però els qui dominen les cúpules de poder radical no ho volen acceptar. Són covards, i la seva idea d'acció és dissipar-se en emanacions de retòrica buida i indolent. No tenen estratègia ni esperit. Es conformen amb ser una peça més. Van investir Torra i ho tornarien a fer. Van apuntalar la traïció del Primer d'Octubre i ho tornarien a facilitar. No hi ha innocents. Ja n'hi ha prou, de lleialtat cega cesarista. Amics d'esquerres ortodoxos: sigueu promiscus.

Sigueu-ho. Hi ha hagut moments en què la dicotomia esquerra-dreta podia, i havia, de ser més afilada. La unitat política venia condicionada a la subordinació a una ideologia comuna. Això tenia sentit en el context de la Guerra Freda, i encara tindria sentit avui dia si tinguéssim estructures estatals. Però no les tenim. Som una colònia. El que toca ara és pactar amb qualsevol que estigui disposat a alliberar el país, sense mentides ni excuses, sense deserts plens de miratges, sense miratges plens de deserció.

Novament: hi ha qui vol vendre que no es pot pactar amb la gent de dretes —i quan dic això, vull clarificar que els partits majoritaris no són de dretes, sinó ferralles de victimisme progressista—; que la discussió sobre ecologia, o immigració, o economia, ha de fer impossible pactar amb gent d'altres ideologies. Que el fet ideològic ha de ser més important que la independència. Jo us dic una altra cosa: sigueu promiscus. Apel·lo al vostre esperit del 68. No feu cas a l'establishment purità de la CUP i d'altres conglomerats colonials. 

 

Què fer?

Estigueu alerta. Fa no gaire, el secretariat nacional de la CUP deia que “un referèndum unilateral pot ser una de les formes d’autodeterminar-se, però tampoc l’única." Però esperar un pacte, avui dia, és demanar la rendició. Fa no gaire, Mireia Vehí buscava l'adhesió per Twitter a una manifestació a Madrid contra la monarquia espanyola. Però això és, ras i curt, tenir un marc mental espanyol, contrari als interessos catalans —i a la defensa necessària de la seva classe treballadora. Són només dos exemples recents. No acabaríem mai.

Vénen temps de caos, de foc, d'exercici, i de possible victòria. Ara bé: guanyar depèn del fet que tots siguem cínics, promiscus, instrumentals, i intransigents amb la traïció. Depèn d'oblidar l'impossible fraternitat amb els pobles d'Espanya; d'esquivar els cants de sirena dels referèndums pactats; d'ignorar les llegendes pacifistes; i de negar les possibilitats pràctiques de polítiques que només poden néixer castrades, en un parlament regional. Convé alçar-nos contra la retòrica eixorca del feminisme immaculat, de l'ecologisme de bròquil i muntanya i de l'anticapitalisme adolescent i sectari dels temps recents. Com va dir Mao Zedong: abans de fer la revolució cal tenir un país.

Jo sóc un senyor de dretes, però se m'ha acabat la paciència, i estic segur que a molts de vosaltres també. No estem tan lluny. Veniu. L'important és, per sobre de tot, ser patriotes. Atansem-nos. Els desacords ja els arreglarem quan tinguem un Estat. Que guanyi el millor. Mentrestant, aquest articulista conservador que llegiu us ho diu ben clar, ben desinhibit i alegre, ben convençut: Hem de ser promiscus. Hem de fer la independència. Hem de follar tots amb tots, o no ens en sortirem.