Bipartidisme? Sí, si us plau!

Per Guillem Espaulella

Andalusia s'ha pronunciat. La comunitat socialista s'ha tenyit de blau. El conservadorisme està de celebració mentre la progressia es lamenta pel feu perdut. El Gobierno tremola, l'esquerra es tomba i l'oposició es frega les mans. Amb tot, però, no és només ideològic el cicle que comença a virar. La jornada deixa als socialistes com a perdedors, sí, però no és el partit de govern el principal damnificat. No. La nit ens deixa una víctima més pronunciada, una que fa temps demandava aquest cop devastador. L'experiment de la nova política. La dreta a la dreta de la dreta i l'esquerra a l'esquerra de l'esquerra. La ideologia disgraciosa, cridanera i estrepitosa. El multipartidisme espanyol, tant reivindicat com desplaçat, tant útil com estrident, i tant esgotat com rifat. Tenia una tasca, i ja està completa. La feina està feta i, en paraules d'un dels seus últims representants, "uno debe saber irse con dignidad".

 

Els perills de la novetat

Sóc conscient que a més d'un això li pot sonar estrany, i és que al llarg dels últims anys, televisions, premsa i intel·lectuals s'han dedicat a ensabonar les virtuts del paradigma de la diversitat. "El multipartidisme és més plural" o "representa millor els matisos de la societat". "Anul·la l'estancament del bipartidisme" i "dinamitza els processos polítics i electorals". Cap mentida, és cert. Com tot, però, això té un preu a pagar, i, en aquest cas, el rebut fa espasmar. Es guanya en pluralitat i es perd en estabilitat, seriositat, rigor i previsibilitat. S'obliga els diferents partits a competir per un mateix espai, sovint caient en el discurs extremat. L'equilibri de forces esclata, i, quan la maduresa democràtica encara no s'ha llaurat, la vida política es complica i tot acaba empantanegat. És cert que el bipartidisme pot pecar d'acomodat, sí, però és per això mateix que aquí la multipartiditat havia de cumplir amb un encàrrec ara ja disposat.

I és que un bipartidisme instal·lat per defecte en la mateixa gènesis d'una democràcia dista sobre manera d'aquell que viu en el recent record de la seva fragilitat. El primer és groller, partitocràtic i oligàrquic. Podríem inclús dir que fa lleig; no només per la manifesta manca de varietat cromàtica que la seva presència suposa a l'enquesta de torn, sinó perquè sol ser simptomàtic de quelcom prou més greu -de fet, no són pocs els indicadors democràtics internacionals que l'identifiquen com a indici d'una democràcia deficient-. La falta de competència ha fet els seus participants grassos, còmodes i decebedors. Poc o gens els preocupa l'eventualitat d'uns comicis, i és que per molt que se'ls pretengui fiscalitzar, saben que tard o d'hora el poder els hi tornarà sense esforç ni sacrifici; només han d'esperar que el seu bessó rebel la faci tant o més grossa que ells.

 

El retorn a la moderació

Contràriament, aquell que -com el nostre- torna després de la contesa ho fa en una forma excel·lent. Els grans partits són ara conscients de la fissilitat de l'statu quo. Saben que interpretar la comèdia ja no és suficient per mantenir contenta una societat que ha tastat l'autoritat que li brinda el multipartidisme: Cal fer valdre els principis ideològics, ja que si no un altre els hi fotrà. Cal brindar resultats, administrar de debò i diferenciar-se en qualitat a la gestió aliena, perquè si no un altre ho farà. L'hegemonia no els hi ha vingut regalada, sinó que han hagut de deixar-hi la pell per recuperar-la. Es desenvolupa aquí un clima que uneix de manera singular les característiques més cotitzades d'ambdós models; un sistema de partits on, tot i primar l'estabilitat, l'ordre i la centralitat, els seus actors es troben en la imperiosa necessitat de treballar i excel·lir, tot essent capaços d'actualitzar-se quan així ho demanda una majoria del seu esbart electoral. Un sistema on els seus participants poden, això si, instal·lar-se en la moderació sense haver de fer grans malabars per diferenciar-se de la seva contrapartida, i on les estridències deixen de premiar-se per començar a castigar-se. Un sistema, en definitiva, força més avorridor, sí, però sens dubte prou més eficient i desitjable.

Un bipartidisme tranquil, on la correlació de forces permet una vida política àgil i profitosa, on els seus protagonistes saben que cal treballar i on la dèria provocadora ja no fa trempar.

Potser va sent hora que Catalunya torni a aquesta dinàmica més profitosa; i és que el viratge andalús dona molt en què pensar. Si bé és cert que el context difereix sobre manera, l'hegemonia que avui s'hi gesta comprèn tots els elements amb què el nostre país va créixer i brillar. Un Parlament de majories on el centredreta talla el bacallà, i on l'esquerra funambulista és tan raquítica i anecdòtica que el sentiment de tendresa és difícil d'evitar. Si el bastió històric de l'esquerranía n'ha estat capaç, no crec que sigui agosarat afirmar que Catalunya s'hi pot sumar. Liberals i conservadors catalans; ho podeu capitalitzar. Poques gestions són avui tan manifestament mediocres com la que patim al Palau de la Generalitat. Ordre, gestió i estabilitat. Polítiques de constada efectivitat fonamentades sobre un debat ideològic seriós i assenyat. Res més és necessari, només la capacitat de fer aquestes idees presents al debat, deixar-se de foteses i obligar les nostres somnolentes elits a despertar.