ANC i Omnium: eixamplant la misèria

Per Franc Massaneda

Fa poc he descobert que existeix un presumpte sindicat de llogaters. La primera impressió ha sigut assimilar-los al també hipotèticament existent sindicat de manters; al cap i a la fi, el nivell de seriositat, professionalitat, rigor i voluntat resolutiva deu estar allà mateix.

Instants després veig que la notícia que m’han fet arribar –al títol de la qual hi descobria l’existència, com dic, del sindicat en qüestió– comenta el suport que el monstre bicèfal del progressisme català els proporciona: “L’ANC i Òmnium donen suport a la llei per regular els lloguers impulsada pel Sindicat de Llogaters”.

 

Sindicats

Si a Catalunya els sindicats –en general– funcionessin a l’americana, no els tindria el baix respecte que els tinc. Si no fossin una agència de col·locació de ressentits amb nul·la experiència laboral prèvia, no em repugnarien com ho fan. I, segurament, si per part de coneguts, familiars i amics amb empreses i negocis honrats no m’haguessin narrat tota interacció sindical com nefasta, irresolutiva, i vehiculada a través d’energúmens que només volen “putejar l’empresari”, els podria arribar a veure amb bons ulls, tot i el recel.

Solc intentar, a mesura que em faig gran, treure conclusions a través d’informació obtinguda de fons primàries. I no, a mi cap sindicat m’ha ficat mai pals a les rodes, ni fet perdre el temps, ni sabotejat cap negoci. Però mai, absolutament mai, he sentit ni una sola cosa positiva de la seva tasca. Algú sap què fan? Com destinen les muntanyes de diner públic que reben? Sincerament, a algú li han solucionat mai quelcom?

 

Eixamplar la base

Deixo els pensaments sobre el sindicalisme espanyol i català a part. Intento que la voluntat òbvia i evident de totes aquestes bagasses del sindicat de llogaters d’aconseguir subvenció tampoc em remogui massa la consciencia.

Aconsegueixo amb dificultat concentrar-me en una qüestió provablement més interessant: Quina motivació hi ha per part de l’ANC i Òmnium? Per què tota aquesta bajanada? A priori dona la sensació que els seus objectius no poden compartir cap tipus de sinergia amb la suposada lluita d’un sindicat que busca regular els preus dels lloguers.

Bé, és simple. Possiblement l’únic motiu pel qual tal resposta no és evident és perquè no és agradable: Sota el fals pretext d’eixamplar la base hi ha una intenció definida i en plena fase d’execució d’emmarcar l’independentisme a l’esquerra.

La CUP sempre ha buscat aquest objectiu. ERC l’ha adoptat amb força els darrers deu anys, i la feblesa dirigent de CDC i els seus ja innumerables satèl·lits ha permès també el seu desplaçament cap al progressisme modernet. Els dos primers duen temps capitalitzant els seus interessos polítics de subjugar l’emancipació nacional a un suposat “canvi social” o una “independència per canviar-ho tot”. Els tercers simplement estan perduts.

 

Més lluny

Que l’ANC i Mòmium Cultural comencin a jugar al mateix joc que els partits catalans suposa però un canvi de paradigma important: Ja no sols tenim partits polítics que recapten vots dient voler fugir d’Espanya per ves a saber quina utopia bolivariana, sinó que es comença a exigir al ciutadà, des d’organitzacions transversals teòricament no polítiques, que “o un és d’esquerres o no pot ser independentista”. Estem a pocs passos de l’alçament d’una autoritat moral teòricament independentista amb el poder de decretar que qui no sigui, per exemple, vegà, no és benvingut ni busca alliberar-se de l’Estat espanyol. Quan l’emancipació nacional no és el fi sinó el mitjà, tot s’hi val.

Em queda clar, per enèsim cop, que la verdadera intenció dels covards que lideren aquests moviments és fer-nos petits, pobres, i vincular el suposat independentisme a les ocurrències veneçolanes de la nova esquerra. Uns objectius parcials que orbiten al voltant de la voluntat primària: allunyar la societat catalana de l’objectiu secessionista.