Alemanya i la confrontació intel·ligent

Per Bernat Fernández Roca

La política és un laboratori, i recentment hem pogut veure els Estats Units mostrant-nos la mena de lliçó que els catalans haurem d'aprendre tard o d'hora si no volem extingir-nos. Trump ha ordenat retirar dotze mil tropes americanes del territori germànic, deixant-ne encara vint-i-quatre mil. Merkel ha tingut una reacció furiosa, clamant que Trump afebleix l'OTAN amb la seva visceralitat mercúria. No obstant, s'oblida d'esmentar que els membres de l'aliança havien pactat gastar un mínim del dos per cent del seu PIB en defensa, i que massa països no ho han fet, començant per Alemanya. Merkel tampoc no esmenta la connivència del seu govern amb els interessos russos, o l'asimetria de la balança comercial que el seu país manté amb els EUA. On vull anar a parar?

L'acció de Trump és justa, però la seva importància rau, sobretot, en el fet que serveix per mostrar el recent error germànic, que és també l'error d'occident, i per tant el nostre error. Segons les enquestes dels últims anys, els alemanys han desenvolupat un sentiment antibèl·lic i antiamericà sòlid, arrelat, majoritari. Aquest sentiment explica, en alt grau, la gasiveria de Merkel amb el pressupost de defensa. La població occidental rebutja —no sense frivolitat burgesa— la professió militar i la necessitat de defensar la civilització a través de la força. La lliçó que Trump vol forçar és que aquesta mena de mentalitat només despulla les nacions i les exposa a perills. Fa només setanta-cinc anys que va acabar la Segona Guerra Mundial, i fa només dos dies que Turquia amenaçava amb ocupar territori grec. El món és un lloc perillós, que diuen, i aquells qui obliden les lliçons del passat fan perillar la possibilitat de tenir un futur i viuen en un present eteri, irreal, adquirint la noció del temps i de la força pròpia típica dels nens petits. No us recorda als polítics de casa nostra?

 

Catalunya i el pacifisme

El món postconvergent ha parlat aquests dies de la necessitat d'entrar en una nova mena de relació amb l'estat espanyol, que ha batejat amb el nom de “confrontació intel·ligent”. És difícil no riure o plorar en escoltar la frase. A Catalunya no es pot parlar seriosament de confrontació intel·ligent. És massa fàcil veure que es tracta de l'últim acudit, l'oferta del mes, una altra variació estilística sobre el tema de l'estafa processista. Per si no fos prou clar —per si, per una vegada, no fóssim capaços de veure les potes del llop sota la pell d'ovella—, Puigdemont va córrer a homenatjar un republicà espanyolista, Antonio Machado, tot seguit de fer l'afirmació. Curiosa intel·ligència.

A Catalunya hi ha paraules que troben el destinatari esmicolades, repartides en mil bocins corruptes que només Déu sabria retrobar i recompondre en un significat decent i adult. Però jo, que sóc cristià, estic disposat a dir que la Providència ens deu haver abandonat fa temps, i que el nostre territori s'ha convertit en un cementiri d'idees fortes, on cada maó s'ha col·locat de manera estratègica amb un sol objectiu: fer fora la independència de la ment, cor i ànima dels catalans que encara conserven la tríada d'elements. A Catalunya hi ha paraules que arriben a l'arena pública deformades, com criatures esguerrades. La intel·ligència, però també la racionalitat o la realitat, són nocions pervertides, que la política de bescanvi processista enarbora per justificar el desert dels seus esforços i la buidor plena del seu imaginari, per fer empassar millor la pena i la brutor de ser una colònia, la tristor i el cinisme de convertir els catalans en una colla de perdedors i ploramiques.

És impossible construir una idea madura de la confrontació a partir dels materials del Procés. El resultat és que Catalunya es troba encarcarada en la idea que es pot amenaçar l'estat espanyol des de la fraternitat republicana mesetària i la dissolució de la identitat catalana, brandant una forma de pacifisme llirista que a la pràctica només serveix per despullar el poble i fer la covardia d'alguns més evident. La política catalana està seguint el manual de la derrota a mesura que l'escriu. L'orfandat del votant independentista i plenament català —és a dir, de qui és català sense remordiments i està disposat a defensar la llengua, les tradicions i les fronteres— serà palpable en les conteses electorals del futur.

Si no hi ha cap alternativa forta al processisme, si cap partit o moviment no reclama la legitimitat de la catalanitat, els catalans haurem d'aprendre la lliçó que han après els alemanys de la mateixa manera: quan sigui massa tard. La diferència és que nosaltres no tindrem estat que ens protegeixi. Ens adonarem que el pacifisme era una forma perversa de rendició quan els espanyols, i no els turcs, hagin dominat plenament la terra en què tantes generacions passades de catalans van plantar les seves il·lusions. Encara tenim temps d'evitar-ho —però no gaire més.