Ada Colau i l’estètica de la lletjor

Per Franc Massaneda

Colau du unes setmanes jugant a pintar els carrers de Barcelona. Els qui vivim o militem forçadament en aquesta ciutat cada cop més fosca i difuminada, excusada per les suposades virtuts de la multiculturalitat i el turisme de baixa estofa, cada dia hem de veure com un nou carrer de l’eixample queda tenyit de franges grogues, rodones blaves, o altres horterades.

Caminant per un d’aquests carrers a un servidor se li disparen diversos pensaments simultanis: Quant està costant això als qui paguem impostos i qui és l’amic de l’alcaldessa escollit per fer-ho? No han pensat que d’aquí quatre dies tots aquests colors – que avui ja no valen res ni aporten cap valor – quedaran bruts, esborrats i tètrics?

Per més inri, Colau cau en una contradicció: som en plena crisi del virus xinès i la gent ha d'evitar grans aglomeracions, però ens posa sobre la taula la seva obstinació de limitar la circulació de vehicles privats. Una condemna autoritària que força a la gent a agafar el transport públic i augmentar les probabilitats de contagi. Tot per pura estètica de discurs, i per falsificar futures estadístiques d’ús de serveis públics els qual obliga a la ciutadania a fer servir.

Un art caríssim

Responent a la primera part dels dubtes: aquesta dèria de l’alcaldessa per drenar fons públics cap a les butxaques d’amics seus sota l’excusa de pintar els carrers no és nova; simplement s’ha professionalitzat. Recordo que fa un temps, poc després d’accedir a l’alcaldia, Colau va atorgar algun contracte menor d’uns dotze mil euros a una amiga seva per pintar amb guixos l’asfalt d’un xamfrà de l’eixample. Suposadament era “Art efímer”.

Lluny d’aquella irrisòria quantitat de dotze mil euros, ha sortit a la llum la xifra de 4,5 milions per jugar a aquest nou pinta y colorea que ens hem menjat, de nou, autoritàriament. L’amiguet artista triat a dit que haurà xuclat segurament desenes o centenars de milers d’euros dels nostres imposts pel disseny –fraccionadament o amb algun contracte fet a mida, per descomptat– poc li pesarà a la consciencia que estiguem en alerta sanitària o que aquesta quantitat surti del treball i escanyament de la classe mitja catalana. Ser amic de la Colau deu ser com fer cua en un parc d’atraccions: al final de la cua hi ha un premi suficientment golós com per no pensar en la cleca que et rosteix la closca ni en la mala olor de la gent suada que tens al voltant també esperant.

Una lletjor barata

Deixant de banda el nepotisme gens il·lustrat al que ens tenen acostumats Podemos i els seus sub-productes, a un li xoca l’estètica de tot plegat. De ben segur que els artífexs d’aquesta aberració artística són conscients que és qüestió de quatre dies que aquesta marranada quedi mig esborrada i totalment decadent. Per què ho tiren endavant doncs? Deixant de banda la xarrupada de fons públics, quina és la intenció real de tot plegat?

És sobradament coneguda la intenció i voluntat de Colau d'emmirallar-se amb la Barcelona dels 80 i 90, en què el seu partit camaleònic ocupava quotes de poder absolut a la ciutat que un dia fou comtal. Sembla que no se n'acaba de sortir amb l'aspecte polític, així que es deu haver resignat a recuperar la degradació de l'espai públic.

En tot el sidral Colauista dels últims anys hi ha una voluntat explícita i calculada de sumir Barcelona en el tipus de ciutat on la seva gent es sent còmode: una ciutat on predomini la lletjor, la decadència, la brutícia i el desordre. Una ciutat que difumini els seus trets característics de la mateixa manera com es difumina la seva demografia i es difuminaran els colors amb els que ara embruta els carrers. Una Barcelona que respongui a la màxima del “quan pitjor, millor”. Una ciutat on l’alcaldessa pugui tenir l’excusa ràpida, on tot funcioni tant malament que millorar-la no sigui el repte que varen tenir els anteriors alcaldes, sinó un joc de nens.

Un abisme inevitable

Aquesta estètica de la no estètica, del som millors perquè som pitjors, seguirà transformant Barcelona fins que ja no sigui Barcelona, sinó un gargot fàcil, sense ànima, sense elit, sense reptes difícils ni atracció real. Una ciutat que qualsevol podrà governar perquè res tindrà importància, res tindrà valor, tot seran ruïnes i tothom podrà assumir-ne la responsabilitat mínima que requerirà. Una ciutat fàcil, de plastilina de colors, poc tenaç i immadura: La ciutat de Colau.