40 anys d'un Parlament de fireta

Per Jordi Aragonès

Enguany celebrem el quarantè aniversari del Parlament de Catalunya. Per tal de recordar aquesta efemèride, l'honorable president Roger Torrent ha volgut posar en valor "la diversitat del poble de Catalunya" constituït sobre una "identitat lliure" i "format per persones amb origens culturals diferents i amb creences i conviccions diverses".

Per a un servidor, que fa anys que segueix la política catalana, li és impossible no arrufar el nas davant d'aitals afirmacions. Per posar un exemple no molt llunyà, 10 anys enrere, quan Convergència i Unió encara existia, el món nacionalista català tenia entre els seus servidors públics a demòcrata-cristians d'Unió, a liberals com Fernández Teixidor o social-demòcrates com Santi Vila. Hi havia els independentistes de Solidaritat i, anant al camp de les apostes polítiques extremistes, teníem també els comunistes de la CUP encara amb una suposada aureola d'escrupolosa fermesa ideològica -ni que fos per demanar suprimir la democràcia liberal.

Han passat els anys i ja no veig per enlloc aquesta diversitat que Torrent afirma que representa el Parlament de Catalunya. Convergència i Unió ha mort a causa de desfer-se del llegat del M.H. President Jordi Pujol i, també, per haver fet un salt al buit ideològic perdent qualsevol idea concreta que els identifiqués com una casa gran de liberals, conservadors, demòcrata-cristians i social-demòcrates. Encara ara m'impressiona veure a diputades post-convergents com Aurora Madaula posant el símbol del puny alçat a les seves piulades.

La CUP ja ha perdut tota credibilitat al mostrar-se com un simple pilar més del règim processista. Unió Democràtica ha quedat desintegrada i els seus autoproclamats demòcrata-cristians han fet tot d'acrobàcies polítiques fins aliar-se uns amb el Partit Socialista i els altres amb Esquerra Repúblicana. Només en el món polític espanyol a Catalunya hi queda un mínim de diversitat: liberal-conservadors al PP, social-demòcrates al PSC-PSOE, postmarxistes als comuns i saltimbanquis jacobins a C's.

 

 

Polítiques d'identitat

La gran beneficiada de tota aquesta pèrdua de diversitat idelògica és Esquerra. Com a grans defensors de les polítiques d'identitat, Esquerra ha ajudat a promoure que els discursos vagin vinculats a categories que hom no triar (o no acostuma a triar) com la sang, el cognom, l'identitat sexual, el gènere o la creença religiosa i, paral·lelament, s'ha deixat de parlar d'allò realment important: les idees. La prova d'aquesta manca de diversitat ideològica la podem copsar mirant el món processista on tot s'ha vincultat a abstractes polítiques de centre-esquerra deixant els independentistes de dreta orfes i sense representació.

A mi no m'interessa amb qui vagi al llit algú, no m'interessa el seu cognom, la seva aparença física o el Déu al qual resi (perquè hauria de quedar al marge del servei públic). Fer política amb aquesta classe de diversitat identitària serveix per treballar en la diferència i la divisió mentre oblidem allò que realment ens ha d'importar: el pensament de cadascú, allò que realment podem escollir fruit d'un procés de reflexió racional.