14-F: la fira de les identitats

 

Per Jordi Aragonès

S’acosten les eleccions autonòmiques del 14 de febrer. Els partits ja fan campanya i les seves propostes convencen, preocupen o deixen indiferent a la ciutadania catalana. A qui votem? Aquesta pregunta té una resposta difícil si qui la planteja és un independentista centrat, un liberal-conservador, un democratacristià o, simplement, un ciutadà moderat, preocupat per assumptes tan terrenals com la feina, els impostos, la inseguretat o la immigració. A qui votem? Fa pocs dies l’amic Marc Gafarot defensava al seu podcast que calia quedar-se a casa i, ben mirat, no li falta raó perquè la situació és absolutament desencisadora.

 

Calla i vota

Si mirem Esquerra Republicana hi trobem un discurs basat en tots els tòpics de la nova esquerra posterior a la caiguda del Mur. Els republicans representen el que els xinesos han denominat com Baizuo (白左) o esquerra blanca. Una oferta electoral que lluny d’afrontar els problemes reals de la classe treballadora, parla d’emocions, sentiments i basa el seu discurs en les categories racials, religioses o sexuals dels seus candidats. Ens expliquen com són però no què pensen. Ens diuen d’on prové la seva família però no com pensen generar ocupació. Fan política amb la identitat mentre ignoren les penúries econòmiques dels catalans. Una oferta copiada directament de l’actual Partit Demòcrata Americà. Tot plegat podria tenir els dies comptats si algun dia els catalans superen l’estat d’obnubilació del Procés i comencen a analitzar racionalment la política.

Després podem observar a Junts per Catalunya, una formació on Laura Borràs ens diu que mai ha votat a Jordi Pujol i que ella és més d’esquerres que Salvador Illa. La culminació del cesarisme català entorn al cabdill que va abandonar-nos després de la fake-DUI del 2017. Un partit amb uns ideals que poden fluctuar depenent del moment i del públic objectiu. Dins la família juntista un candidat ens pot defensar suprimir l’impost de successions mentre que un altre ens dirà que el troba molt positiu. Una inconsistència ideològica que ens vendran com a garantia de transversalitat. Cabdillatge sense ideals. “Perquè torni el president s’ha de votar el president”. I aquí segueixen els seus votants. Esperant.

Amb menys representació hi trobem la CUP. La candidatura més “rupturista” de totes i que ara ens proposa ignorar l’1 d’Octubre i fer un referèndum l’any 2025. I qui dies passa Procés empeny! Si Junts és l’aposta enganya-tietes, els cupaires són l’oferta enganya-marrecs. Durant anys han servit per evitar que es perdessin els vots de l’estafa processista. Els qui quedaven tips de Junts o Esquerra votaven la CUP i així tot restava immutable. Els socis necessaris de l’enganyifa del segle.

 

La RDA del sud d'Europa

Junts, Esquerra i la CUP són tres caps d’una mateixa hidra. La CUP radicalitza el discurs cap a l’extremisme, Esquerra ho compra gustosament i Junts ho difon perquè no té cap ideal més enllà de votar el seu líder fugit. Com que mai materialitzen res del que diuen no cal patir quan ens proposen “nacionalitzar la Nissan” o fer una farmacèutica pública catalana. En fi. Que sí, que si la Generalitat s’hi esforcés molt, si hi dediqués gran part del seu pressupost i esforç (retallant d’aquí i d’allà), amb moltes penúries, aconseguiria fabricar cotxes i medicaments amb marca pròpia. Però on vendrien els cotxes? La Nissan no és viable per fabricar cotxes sinó per vendre’ls. I els medicaments? Imagino que serien de franc... Resumint: un govern incapaç d’ajudar els seus autònoms pretén dirigir una economia estatista. Vivim governats per somiatruites.

El món polític espanyol directament ens vol eliminar. Tampoc són els enemics més dignes que hem tingut ja que s’han empassat el Procés com si fossin uns socis entusiastes de l’ANC i Òmnium. Malgrat tot, han fet mal. Un mal que s’ha estès enormement. De Podemos a Ciudadanos han creat un discurs ètnic d’identitats i races que els ha funcionat molt bé i que han comprat els actuals líders d’Esquerra. La política catalana és una gran fira on es mercadeja amb la identitat tot buscant-ne el rèdit electoral. Uns venen els seus orígens com a reclam polític. Altres fan servir les seves identitats com armes per generar enfrontament. A més a més, vivim en una societat crispada que no pretén culminar el trencament amb Espanya sinó posposar-lo sine die. Els nostres líders busquen viure del conflicte i repartir-se els salaris del graciós do de governar.

 

Que torni Duran!

A nivell de partits extraparlamentaris, el més gran de tots i el qui pot tenir alguna oportunitat d’entrar, el PDeCAT, tot i fer alguna oferta interessant a nivell d’escola concertada o impostos, ha comprat part del discurs cupaire i vol regalar la ciutadania i els recursos públics als immigrants il·legals. Quan llegeixo tot això enyoro la Convergència i Unió de 2008 quan Duran i Lleida feia cartells advertint que: la gent no marxa del seu país per ganes sinó per gana, però que a Catalunya no hi cap tothom.

En tot cas, cap dels partits citats realitzarà la independència aquesta legislatura. De fet, són els principals responsables de fer que tot anés pel pedregar. Però més enllà de no poder-los votar pel factor nacional, em preocupa enormement aquest discurs influït per les identity polítics. La identitat de cadascú és un factor individual que hauria de servir per generar bellesa i no pas enfrontament o discurs polític. Per altra part, quan miro les seves ofertes econòmiques la meva preocupació es converteix en terror. Catalunya és ara mateix la Roma de Calígula. I si m’ho proposen, encara votaré a un cavall de president abans que aquesta colla de radicals.