Un problema més de Catalunya que d'Arran

14 de setembre de 2021

Un problema més de Catalunya que d'Arran

La CUP ha radicalitzat cap a l’esquerra el discurs dels partits processistes: el més preocupant de tot és que Esquerra i Junts han normalitzat l’extremisme i l’han situat dins la centralitat catalana

 
Per Jordi Aragonès

El divendres dia 10 de setembre va ser llarg. Com cada dia laboral, ja era en peu a les cinc del matí, viatge a Barcelona, feina, dinar a l’Ateneu Barcelonès i, cap a quarts de vuit del vespre, trobar-se amb els companys d’Aliança Catalana per fer el parlament al Fossar de les Moreres. Tot va anar com la seda. Una mica abans vaig parlar amb els amics de Demòcrates de Catalunya —al final ells i jo hem militat a Unió Democràtica— per organitzar-nos i no solapar-nos els nostres actes. Els liberal-conservadors i els hereus dels demòcrata-cristians havien coincidit al mateix lloc, a la mateixa hora.

Al parlament del Fossar primer hi va parlar un servidor. Partint de la reflexió del filòsof Edmund Burke, que entenia les nacions com una comunió entre els morts, els vius i els qui han de néixer, vam fer un repàs sobre com Aliança entén el llegat que els avantpassats ens han deixat. Quin país van construir els nostres predecessors? La perla hel·lènica de la península, per on va començar el procés civilitzador de la romanització; la Catalunya d’esperit comercial; el país fenici que dirien alguns (i no ho considero negatiu, ans al contrari); la nació amb cor industrial i amb una burgesia que va finançar amb el seu capital un colossal embelliment dels nostres carrers i places; el país d’autors de la mida de Josep Pla, pintors com Salvador Dalí i de líders del pes de Francesc Cambó. Antigament, Catalunya no era grisa ni estava governada per l’apologia de la pobresa.

Quan va intervenir la nostra regidora, Sílvia Orriols, ens va fer un discurs centrat en el record als qui van lluitar contra l’ocupació castellana i francesa del nostre país, sobre els defensors a ultrança dels nostres furs i les nostres llibertats, unes paraules de record del passat, un parlament carregat d’amor afirmatiu —que diria el lligaire abans citat— pels qui van construir i sostenir una Catalunya rica i plena.

 
El seu fossar

La diada nacional va ser una mica més moguda. Les ofrenes florals del partit als monuments del Conseller en Cap de Barcelona, Rafael Casanova, i del general Josep Moragues van anar molt bé. Tot en ordre. La parada del fossar ja va ser una altra cosa. Poc abans de les vuit del matí es va muntar la parada d’Aliança, aproximadament per aquella hora les JERC van anar a fer una ofrena davant el peveter del Fossar —entre els republicans hi havia el regidor a Barcelona d’ERC, Max Zañartu, que més tard normalitzaria en una piulada les agressions per motius ideològics. Cal afegir que fomentar la violència amb un salari de 75 mil euros anuals, com fa el camarada Zañartu, explica perquè els nostres “revolucionaris” mantindran fins on puguin l’statu quo.

Captura del tuit de Max ZañartuJa durant els primers minuts, uns joves molt joves ens observaven atentament. Renegaven i deien alguna cosa sobre el feixisme. Van marxar passada una bona estona però van tornar convertits en un grup més gran, determinats a destrossar-ho tot. Anaven decidits. La majoria vestien de negre, plens de tatuatges i amb un aspecte amenaçant. I Déu n’hi do si era amenaçant! Ens ho van fer volar tot per l’aire. Van tirar un militant pel terra, a un altre li van trencar el mòbil i, de propina, li van donar un cop de cap al nas. Altres ens vam apartar, al meu parer, el millor en aquests casos és deixar que els extremistes mostrin el seu caràcter, descarreguin el seu odi i siguin gravats per tal que les autoritats competents els identifiquin i procedeixin amb els deguts tràmits sancionadors. Les nostres armes no són els punys sinó l’Estat de Dret. En el camp fracassat de les baralles de taberna hom només hi trobarà coses a perdre. L’independentisme conservador que representa Aliança ha de condemnar sempre la violència, sobretot aquesta tan normalitzada (i glorificada), i per tant, doblement perillosa, que prové de l’extrema esquerra.

Passats els primers segons d’atac va començar un moment de paroxisme total de l’absurditat. Vaig anar a calmar les “feres” i vaig veure que eren uns nois joveníssims. Algun deuria ser menor de 18 anys. Em sabia greu per ells, no volia que es fiquessin en embolics d’aquesta mena. Mostraven un odi desproporcionat però no eren més que víctimes de qui els hi havia inoculat aquesta visió dogmàtica del món. Eren presoners d’un maniqueisme on ells havien de redimir el món d’uns éssers malvats que érem nosaltres. Per més que ho vaig intentar, no va existir cap debat. Només crits de “burgès”, “señorito” o “feixista”.

Quan una noia em va cridar "burgès" jo encara rumiava què respondre què ja m’estava anunciant que ella provenia de classe treballadora. No sabia ben bé on volia anar a parar. Ni tampoc sabia què dir. Tot plegat mentre em deia que me’n tornés a la zona alta de la ciutat. Tant de bo! Alhora, un pobre ancià del meu costat m’escridassava. Va ser aquell avi qui em va dir “señorito”, a la qual cosa li vaig reconèixer que, ben mirat, una mica sí que ho sóc o, com a mínim, ho intento ser. Hi trobava a faltar un to d’humor. L’home deia que jo no hi podia ser allà. Em cridava que jo no entenia qui hi havia enterrat allà, em deia que la burgesia no sé què… Gairebé vaig ser a punt de d’argumentar-li que la Barcelona del 1714 no era cap projecte socialista però vaja, ho vaig deixar córrer. Allà no hi havia res a fer. Allò no era un debat. Ells no parlaven amb mi, sinó que s’esbatussaven amb una visió idealitzada que de mi han obtingut a través dels seus seminaris “formatius” dins d’Arran. Parlaven amb el nazi-feixista que prové de classe burgesa i que, a més a més, és un senyoret. Massa anys d’escoltar grups de música estridents que es passen el dia glorificant la Guerra Civil i parlant d’armes i d’assassinar “enemics de classe”.

Arran és segurament el grup més sectari i perillós de la política catalana. Fan gala de les seves activitats delictives, tenen estructura, influencies dins els partits grans com la CUP i capacitat de radicalitzar el nostre jovent. Ho sé per pròpia experiència. Ara ja no estic en edat de conèixer gent propera que entri en llocs així però anys enrere recordo dos casos de coneguts que van abandonar els grups d’amics perquè consideraven que ja no eren aptes ni correctes per ells. En pocs dies van passar de fer bromes de tota mena a censurar-se i aïllar-se per no cometre crims polítics de paraula o pensament. El sectarisme els apartava de les amistats, tal com fan les sectes. Per cert, mentre escric aquestes línies, llegeixo que ha mort Abiamel Guzmán, líder de Sendero Luminoso (Partit Comunista del Perú), un grup comunista que va assassinar a desenes de milers de persones i que, entre les seves pràctiques, hi havia la de mutilar i assassinar els homosexuals. Enhorabona al poble del Perú i la seva llibertat!

 
Riure les gràcies a la CUP

De l’agressió i robatori a la parada d’Aliança Catalana en trec una conclusió: hem permès a l’extremisme d’esquerres avançar com mai ho havia fet. El Procés no només ha sigut una enganyifa per evitar la independència i garantir el salari de centenars de càrrecs públics, també ha sigut un sistema de poder sota el qual s’ha normalitzat la CUP i se li ha rigut totes les gràcies. Se’ls ha presentat com els incorruptibles, els qui mai fallen. Quina gran mentida! De la mateixa manera que durant la Revolució Francesa es van atorgar carta de virtuosos als jacobins més sanguinaris. De res serveix recordar que la CUP ha sigut el còmplice necessari de Junts i ERC per mantenir en peu el Procés, votant els pressupostos, o que Antonio Baños (a part de treure ferro a l'agressió contra Aliança), després del 27S va negar públicament que es pogués fer una Declaració Unilateral d’Independència. Segueixen essent els qui mai fallen.

La CUP ha radicalitzat cap a l’esquerra el discurs dels partits processistes. El més preocupant de tot és que Esquerra i Junts han normalitzat l’extremisme i l’han situat dins la centralitat catalana. Han comprat el discurs. D’aquesta manera, a Catalunya molta gent creu que per poder ser liberal, conservador o simplement no identificar-se com una persona d’esquerres, cal sentir-se espanyol. Sembla que vulguin forçar a tot ciutadà de centre-dreta o dreta, per més nacionalista que sigui, a abraçar la militància del Partit Popular. És aquest el seu concepte d’eixamplar la base? Han construït durant 10 anys una Catalunya basada en esdevenir l’anti-Espanya o, més ben dit, el projecte contrari a allò que ells entenen per Espanya. Si ells creuen que un espanyolista va ben vestit, un processista ha d’anar com un xirucaire de samarreta tot el dia, si ells creuen que Espanya és Cristiandat, Catalunya ha de fer veure que adora una mena de bruixes idealitzades medievals. Sempre a la contra. Per això moltes crítiques que ens feien els joves d’Arran eren sobre el nostre aspecte, sobre els pantalons o els nostres mocassins. Per això en aquest article faig tanta referència estètica, perquè han situat el discurs aquí. En aquesta pobresa. Pobre Catalunya.
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.