Un debat esbiaixat

21 de juliol de 2021

Un debat esbiaixat

Existeixen en tot l'espectre ideològic moviments polítics que de manera deliberada abandonen el rigor fàctic per tal de captar adeptes


Per Guillem Espaulella

Tot moviment polític amb aspiració de govern requereix un relat propi; una narrativa suficientment atractiva per seduir les masses i amb la capacitat d'estructurar una crònica prou versemblant per convèncer-les i mantenir-les en el temps dins l'òrbita ideològica del seu espai. És responsabilitat de cada cosmovisió elaborar-lo dins el seu judici, així com hauria de ser-ho mantenir-lo dins els criteris mínims de l'ètica i la responsabilitat cívica desitjables en tota iniciativa amb pretensió d'entrar a les institucions.

Dins aquesta dinàmica de creació de pensament, però, es dóna lloc a la possibilitat que apareguin models de conducta programàtica que no casin amb aquests criteris essencials. La llibertat intel·lectual en l'elaboració de la pròpia discursiva obre la porta a la maquinació de relats que, lluny de basar-se en aquest compromís pel seny i la responsabilitat ciutadana, decideixen crear narracions manifestament nocives pel benestar democràtic en favor del seu rèdit electoral.

Són diversos els exemples que el context polític actual ens dóna. Existeixen en tot l'espectre ideològic moviments polítics que de manera deliberada abandonen el rigor fàctic per tal de captar adeptes, i és que un discurs no limitat per la prudència i l'ascetisme retòric sol ser força més atractiu pel receptor poc instruït —o dit d'una altra manera, el votant mitjà— que no pas aquell que es desenvolupa en la seva avorrida —alhora que necessària— intel·lectualitat.

Si bé és cert que aquest és un exercici més que reprovable en totes les seves formes i graus, existeixen diferents escales dins aquesta pràctica que alteren el seu nivell de gravetat i perjudici. L'exemple clàssic i més comú és el del populista ideologitzat, aquell que, tot i esgrimir arguments fal·laços i sofismes barats, pot ser identificat i ubicat dins l'espectre ideològic. Poc o gens sap del que parla, però per molt que ho desconegui o obviï, les "idees" generals que defensa tenen un bagatge teòric, conceptual i intel·lectual, per la qual cosa allò que de manera descaradament ignorant propugna no acaba sent tan corrosiu com a priori les seves formes podrien suggerir. En definitiva, és greu sense ser devastador.

Existeix però un grau d'irresponsabilitat i arribisme superior a l'anterior, és el cas del "populista metapartidista", aquell que directament anul·la el debat ideològic per fer lloc a la seva consigna electoralista i barroerament indocte. No tracta idees, tracta eslògans. No tracta conceptes ni batalla amb teoria, sinó amb desqualificacions i postveritat. No és racional, és sentimental. No és un polític, és un activista. No és un servidor, és un perill, i és que sense ideologia, la política institucional està condemnada a la més absoluta degradació, banalització i subsegüent col·lapse.

 
El populista del país

Això és el que vivim avui a Catalunya. El ben anomenat "marc processista" es basa en aquesta estratègia de maquiavel·lisme de pa sucat amb oli. No parlo aquí de l'independentisme, és clar. L'afany d'assolir un Estat propi, per molt que no el comparteixi, és una cosa tant legítima com defensable des del criteri i la raó. No. Parlo del taradisme. De la neutralització intencionada del debat de les idees. No importa si és vostè liberal, socialdemòcrata o conservador. Si està a favor d'un Estat fort o advoca perquè l'administració no li toqui els nassos. Quin model educatiu vol o quines consideracions té sobre la fiscalitat del país. Totes aquestes qüestions es veuen desvirtuades, anul·lades i descartades per la retòrica del procés. Tot gira entorn dels conceptes que ells han elaborat. Juguen a casa i en tatami propi, i en el seu camp de joc la ideologia no hi té lloc. Com si no es casen els convergents amb l'anticapitalisme nostrat? És un homicidi intencionat.

Una arena política sense lloc per la discussió ideològica és nefasta. Una que l'ha perdut en favor del populisme, dantesca. Les conseqüències en aquest aspecte són evidents. Quan es perd la inquietud teòrica, els problemes ja no s'encaren des del coneixement de causa, sinó des d'allò que en primera instància sona més motivador, per irrisori i absurd que sigui en el seu fons. No existeixen el rigor ni la serietat, no hi ha lloc per l'intercanvi conceptual, només hi cap el Procés. Un debat esbiaixat on els postulats de l'esquerra més reaccionària han aprofitat la falta d'ideologia per assentar-se sense cap detractor. Aquest és el seu llegat. Una classe parlamentària inepte, una escola política demencial pels seus joves i una societat que ha perdut la maduresa i capacitat de reflexió.
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.