Qui abandona Trump?

22 de gener de 2021

Qui abandona Trump?

El conservadorisme que ha de venir no pot deixar d’assenyalar les fuites al cor de les nostres temoregues democràcies

 
Per Bernat Fernández Roca

Els recents esdeveniments de la política nord-americana venen marcats per esclats d’statis i confrontació interna magnificada pels mitjans. El fum i la fressa són instrumentals a difuminar la realitat tectònica de fons.

Què és significatiu? Aquests dies podem veure créixer la censura a les xarxes socials vers l’espectre pro-Trump. Els grans hegemons de la Tech nord-americana tenen clar quin és el seu cavall.

També veiem com creix la pressió per tal que els republicans abandonin qualsevol compromís previ respecte la colpejada administració. L’operació tindrà resultats: Tres vegades negaran conèixer Trump aquells qui una vegada en van ser apòstols.

Mica en mica, la petjada i èxits de Trump seran ocultats, minimitzats i reduïts sota els tentacles de la nova administració demòcrata. Es reescriurà la història, i es clamarà que Trump era només un malson.

L’eixordadora activitat de l’establishment indica el replegament del sistema sobre sí mateix. No obstant, i a pesar dels seus esforços, els qui volen redefinir la història erren en diagnòstic i prediccions.

Quin n’era el diagnòstic?

La idea fonamental va ser que Trump merament representava un esclat mediàtic de ràbia continguda, però que no era una amenaça real per l’status quo.

Malgrat la queixa generalitzada sobre la suposada anormalitat que Trump representava en el panorama mundial i nord-americà, una llambregada ràpida a través del temps i la naturalesa soterrada de les institucions democràtiques ens hauria de demostrar que fa temps que, el algun sentit o altre, el coneixíem: La mena d’home que és Trump és una figura recorrent al llarg de la història, literatura i paràmetres culturals occidentals.  

És difícil que els europeus entenguem fins a quin punt la tesi sobre la seva excepcionalitat és errada; sobretot perquè sempre ens hem distanciat de la psicologia nord-americana. Encara ens és més difícil als catalans, que ens hem avesat a entendre la política a través de categories morals porugues, a banda que patim el barrut biaix de cadenes de desinformació com TV3. 

Per entendre Trump, no obstant, tan sols ens cal mirar enrere, vers la història d’occident i la dels seus personatges més indispensables i flamígers. Aleshores es pot veure que el recorregut de Trump mai no ha estat difícil de predir: Les raons per les quals va guanyar les eleccions del 2016 són les raons per les quals l’opinió pública i els republicans amenacen a abandonar-ne la memòria.

 
L’home oblidat

Tal com és conegut per tothom, la punta de llança de Trump el 2016 va ser la seva capacitat per mostrar les febleses del sistema: va aconseguir mostrar que la classe treballadora i els petits propietaris, especialment del cor del país, havien estat bandejats per l’actitud condescendent i desmenjada de les elits costals. L’home oblidat de Nord-Amèrica havia estat soterrat sota consensos progressistes sobre els quals ningú no l’havia consultat.

Trump va aconseguir representar aquesta mena d’home. No qualsevol polític ho hauria pogut fer: característiques psicològiques com ara la capacitat de confrontar-se constantment sense sentir culpabilitat, o de ser prou arrogant per tenir una visió única, intuïtiva i innovadora, són integrals a la tasca. Només una determinada mena d’home excepcional podia representar l’home oblidat de l’afluent Nord-Amèrica post-industrial.    

La repetició no és sempre una característica dolenta, perquè ens permet predir el futur.

Mirant enrere, és fàcil veure que els moments de crisi crien figures com Trump. Per curiós que sembli d’entrada, la cantarella es pot resseguir començant per la Grècia clàssica, amb Temístocles o Cleó, i continuant per la Roma d’Escipió o Sulla. Podem acabar enfilant-nos per figures tan aparentment diferents entre sí com Churchill o Patton.

Del primer a l’últim, tots ells van alçar-se sobre el dolor causat pels consensos de l’època i van resultar útils a la humanitat gràcies a una capacitat singular per l’acció coratjosa. No obstant, la personalitat requerida per acomplir aquesta fita no els feia sempre agradables a tothom, ni, per descomptat, còmodes pel sistema. Faríem bé de recordar, en tot cas, que aquesta mena de personatge ha estat tot sovint el recurs dels qui volien sobreviure fos quin fos el preu a pagar. Per aquest motiu, doncs, l’anormalitat de Trump només era aparent.

 
El recorregut de Trump

És important veure quines esquerdes de l’edifici va assenyalar Trump. Un breu catàleg:

Va qüestionar que es pugui tenir sobirania nacional sense fronteres, o que sigui raonable acollir immigració sense que sigui mesurada, legal i meritocràtica. Va qüestionar la justificació d’involucrar-se en guerres en què l’èxit tàctic nord-americà no es pogués traslladar en guany estratègic. Va qüestionar el dogma de l’establishment segons el qual els llocs de treball industrials no s’havien de protegir, perquè de fet no es podien recuperar. Va qüestionar que a règims antidemocràtics i antioccidentals com els que regnen a la Xina o Iran els pertoqui el rol comercial o geopolític que posseeixen, o que voldrien posseir. Va signar acords de pau històrics a Orient Mitjà. Va portar l’atur negre i de tota la població a xifres impressionants.

El seu èxit venia acompanyat de la seva pròpia extinció. Només cal pensar en la vida tràgica que van tenir els homes esmentats una vegada acomplerts els seus grans èxits.

A L’home que va matar Liberty Valance, l’antiheroi trumpià que encarna John Wayne acaba, com Temístocles, en l’ostracisme -a pesar d’haver permès, gràcies a les seves accions brutals, la preservació de la comunitat-. Podem veure fins semblants en la història d’Àjax o Aquil·les, i en tot el cànon occidental.

Vivim en les societats més benestants de la història de la humanitat. La naturalesa humana, tal i com deien els crítics de l’imperi romà, tendeix a relaxar-se en el confort. A la llarga, no volem acceptar que per tenir un entorn segur cal que hi hagi soldats a l’altra banda del món i murs a les fronteres, o accions dures i contundents però necessàries, que malgrat ens privin d’hores de son, com a mínim ens permetin de tenir un lloc a recer on retornar cada dia.

Les ferides al cor de la bèstia que Trump va destapar van guanyar-li el seguiment de molts americans, i, no obstant, en les societats occidentals, terapèutiques i escanyolides en què vivim, no suportem la visió de la sang sense marejar-nos. Per aquest motiu el comencen a abandonar les elits republicanes, part de l’opinió pública i aquells encarregats de reescriure les dècades.

El destí de persones com Trump és patir la flaquesa de caràcter occidental.

Però les perspectives de futur no són desesperançades.

 
El futur decadent

La naturalesa dels esdeveniments actuals no és només tràgica. El llegat de Trump no és precisament menor, fins i tot si ha d’acabar aquí. El més important és que les condicions que van permetre el sorgiment del seu moviment no han estat extirpades de l’organisme polític nord-americà. 

Cal tenir present que, si els demòcrates tornen a exercir el poder, tornaran a ignorar les preocupacions de l’home ordinari. És segur afirmar que els demòcrates es perdran novament en la geometria infinita de les polítiques identitàries i en l’arrogància natural del progressisme, en la inèrcia de no patir les conseqüències immediates d’allò que imposen.

El futur de Trump no és elegant ni còmode. La mena d’home que, segons he argumentat, aconsegueix salvar sistemes decadents pren un risc terrible, i és que quan no acaba entrant a les pàgines daurades de la història, com Churchill, acaba relegat a les pàgines negres, com un Temístocles bandejat pels atenencs. Les elits s’asseguraran que ningú com Trump pugui tornar a sorgir. L’intentaran esclafar amb tot el seu poder, i blindaran el sistema fins convertint-lo en un cuirassat feixuc i inelàstic.

Però rere Trump poden venir, i vindran, molt més defensors de la civilització. Potser s’assemblaran a ell. Potser no. Potser seran menys histriònics i menys valents. Encara és difícil de judicar. Però el conservadorisme que ha de venir no pot deixar d’assenyalar les fuites al cor de les nostres temoregues democràcies, ni marejar-se per l’aspecte inflexible que tenen les polítiques que ens manquen per poder navegar el segle XXI sense enfonsar-nos.

No hem de retrocedir.
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.

Un comentari a “Qui abandona Trump?