Per ser de dretes (no) cal ser espanyol

30 de maig de 2021

Per ser de dretes (no) cal ser espanyol

S’accepta que el govern de Pedro Sánchez realitzi deportacions en calent però mai es perdonaria que algú de dins la catalanitat demanés aturar la immigració

 
Per Jordi Aragonès

No. No vinc a abanderar que els catalans de dreta abracin ara l'espanyolitat. Ara bé, aquest fenomen passa molt sovint a casa nostra. Preguntem-nos el perquè. Com és que ser de dretes i català és quelcom ben complicat a dia d'avui.

Ser de la família política liberal-conservadora a Catalunya és (o hauria de ser) una opció legítima i òptima per fomentar el debat de les idees —i establir un contrapès davant l’extrema esquerra ara ja normalitzada al Parlament. Tot estat occidental, sobretot si té una economia sòlida i una democràcia forta, articula dos grans partits: un on integrar totes les dretes i un altre on articular totes aquelles esquerres que accepten debatre dins la democràcia parlamentària. Després sempre hi ha alternatives més extremistes on, generalment, hi trobem els partits comunistes o els hereus d’aquests. Nord-Amèrica té els republicans i els demòcrates, Gran Bretanya té els conservadors i els laboristes, Alemanya té els demòcrata-cristians i els social-demòcrates, Espanya té el Partit Popular i el Partit Socialista etc.

A Catalunya també hi ha gent que s’emmarcaria dins l’àmbit de la dreta política. Malgrat tot, a dia d’avui, moltes d’aquestes persones són forçades a votar els partits espanyols com ara el Partit Popular, Ciutadans, VOX i, fins i tot, en el cas d’alguns demòcrata-cristians, al Partit Socialista de Catalunya. Els ciutadans de nació catalana no tenen una dreta que sentir-se pròpia. Aquesta situació es va agreujar per la desarticulació de Convergència i Unió. A més a més, com veurem a continuació, hi ha altres factors que ens poden explicar perquè per ser de dretes a Catalunya cal ser espanyol.

 
Omissió a consciència

Un dels motius més evidents és l’abdicació voluntària a Junts per Catalunya del seu deure d’articular el centre-dreta català. De fet, tenim declaracions de Laura Borràs, cap de llista de JxCat a Barcelona, dient que sempre ha estat una persona d’esquerres —i que mai va votar Jordi Pujol. També hem vist a Susanna Barreda, la parella de Jordi Sánchez, Secretari General de Junts, explicant que el seu home és d’esquerres. I tots diuen la veritat ja que recordem perfectament la pujada de l’impost de successions —en plena onada de morts pel virus xinès— i de l’IRPF durant l’anterior govern presidit per Junts per Catalunya. A més, vam poder llegir dins el programa electoral de Junts que demanaven impulsar un pacte d’immigració amb perspectiva de gènere (sic) i, tot situant-se més a l’esquerra del PSOE i Podemos, exigien clausurar els centres d’internament d’immigrants (CIE) que actualment manté, gestiona i amplia el govern progressista espanyol.

Seguint en la mateixa línia, a les xarxes socials, hem vist la diputada juntista Aurora Madaula fer retweet a una piulada del portaveu de Poble Lliure, Guillem Fuster, on aquest demanava la nacionalització de la NISSAN i, per escenificar millor el pas a l’esquerra insubstancial, Joves Junts, unes joventuts vinculades a Junts per Catalunya, estableixen que els seus principis són: l’activisme, el feminisme, l’ecologisme, l’animalisme, el progressisme, la lluita LGTBIQ+, la inclusivitat, la transversalitat, la democràcia directa i l’independentisme. Tot plegat molt legítim dins del debat de les idees, però del tot esfereïdor pel votant independentista moderat i de centre-dreta.

 
Catalanitat vs. Espanyolitat

 Un altre factor que explica com s’ha anat vinculant ser de dretes amb defensar Espanya el trobem lligat a les idees cada cop més contraposades de catalanitat i espanyolitat. D’ençà de la Guerra Civil, el terror roig i el Franquisme, Catalunya va perdre el potencial de les seves dretes històriques vinculades a partits com la Lliga Catalana. Durant la dictadura, el marxisme va influir fortament dins del catalanisme, fins i tot en aquelles plataformes més vinculades a l’Església com ara el grup Crist Catalunya (CC). Això va transformar la cosmovisió de Catalunya que difonien els defensors del país.

Va néixer una visió idealitzada de Catalunya plena de resistents, d’obrers socialistes i anarquistes, un país patidor, que trencava amb les cadenes de la tradició, una societat d’oprimits, un poble-víctima més favorable a la idea caòtica de la revolta que no pas a la idea còsmica de mantenir i construir —molt més pròpia dels intel·lectuals del noucentisme. Els últims anys del Procés i la bandera les lluites compartides han situat la defensa de Catalunya dins la trinxera de tots els derrotats del món. S’ha reforçat encara més la Catalunya-sofrent incapaç de voler guanyar.

L’espanyolitat ha tingut un camí ben diferent. Si bé durant el segle XIX i la primera trentena del XX hi havia una Espanya sinistra, és a dir, d’esquerres, que combatia l’Espanya més conservadora, catòlica i tradicional. A partir del 1936 i la victòria del general Franco, comencen quaranta anys de foment, a partir de la televisió, l’escola, els diaris i totes les institucions estatals, d’una visió d’Espanya devota, tradicional, marcial, ordenada, viril, dominadora, pretesament forta, rica i hereva dels Reis Catòlics.

Aquesta idea d’Espanya va sobreviure a Franco i va capitanejar la transició a l’actual democràcia a través de grans estructures polítiques i mediàtiques com la UCD, el Partit Popular i diversos diaris afins. Les elits que conservaven aquella visió de l’espanyolitat forjada durant el Franquisme van saber pactar amb l’oposició d’esquerres una nova constitució d’entesa, pau, concòrdia i coexistència on, en conseqüència, l’espanyolitat va poder existir tal com havia estat definida durant la dictadura. De fet, a diversos partits progressistes estatals, després de la transició, encara els feia vergonya exhibir mostres de nacionalisme espanyol. Entenien que l’espanyolitat era cosa de les dretes, de gent com Fraga Iribarne o José María Aznar. Catalunya i Espanya han tingut camins diferents. La suma d’aquestes experiències ha sigut responsable de fer que la catalanitat i l’espanyolitat siguin avui tan antagòniques i, per tant, esdevingui tan difícil ser de dretes i de nació catalana alhora.

 
Comprovable

Més enllà d’aquestes explicacions teòriques, podem constatar la realitat durant el dia a dia. La catalanitat ha interioritzat fins la medul·la la idea dèbil de nació-víctima. Per això es tolera a Manuel Valls (ciutadà francès que ve a defensar la unitat d’Espanya) que tingui propostes estrictes amb la immigració, mentre que no es permetria a un membre de la catalanitat dir el mateix —perquè llavors se’l titllaria de nazi i Jordi Borràs el fotografiaria. També per això s’accepta que el govern de Pedro Sánchez realitzi deportacions en calent però mai es perdonaria que algú de dins la catalanitat demanés aturar la immigració. Per això a TV3 se’ns presenta a Emmanuel Macron com un líder de centre liberal, a Michel Barnier, negociador de la UE en el Brexit, com un europeista de centre-dreta, el Partit Popular com un respectable partit de dreta espanyola i a Joe Biden com un venerable ancià moderat. Per contra, a Sílvia Orriols, regidora de la vila de Ripoll, tot i mantenir una proposta sobre la immigració similar, se l’ha coronat a TV3 com la cap de l’extrema dreta catalana mentre la CUP la insulta i amenaça.

Sílvia Orriols, forma part de la catalanitat, per això no pot discrepar del consens català. La discrepància és apte només pels estrangers, ja siguin espanyols, francesos, canadencs, suïssos o americans. Dins la catalanitat el centre-dreta no existeix. I ho paguem car.
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.

Un comentari a “Per ser de dretes (no) cal ser espanyol