Ni poder, ni autoritat 

2 d'octubre de 2020

Ni poder, ni autoritat 

El 155 va ser l’inici de moltes coses que encara són per venir

Per Marc Gafarot

Només els ingenus, que a casa nostra són legió, podien creure que la no aplicació del resultat del primer d’octubre no tindria greus i duradores conseqüències pel nostre país. La darrera, aquesta mateixa setmana amb la inhabilitació del president Joaquim Torra. Per molt injusta –i ridícula- que pugui semblar la seva destitució, per aquesta tribunal més d’Ordre Públic que Suprem, d’escarafalls i lluentons democràtics però amb essències d’altre temps, el fet consumat palesa la debilitat de les nostres institucions dites d’autogovern i dels nostres polítics dits sobiranistes. El 155 va ser l’inici de moltes coses que encara són per venir, no pas la culminació d’una etapa com alguns, d’ingenus i malintencionats, ens volen fer creure. Només la independència pot posar fi a aquest desori, en forma d’atzucac, on avui hi som plenament instal·lats i alguns que fan “el groc” subtilment i amagada en frueixen.

En aquest sentit, l’excés verbal dels nostres polítics, en especial a l’hora d’invocar la independència o, pitjor encara la desobediència a les instàncies espanyoles, només és comparable a la seva nul·la determinació a dur a la pràctica semblants promeses o intencions. Just avui que es compleixen tres anys del malaguanyat primer d’octubre, Puigdemont, per un mer càlcul d’oportunisme electoral, es compromet a “fer efectiu el resultat del referèndum de l’1 d’octubre” en cas de tenir majoria en el Parlament de Catalunya. Només una societat malalta on la mentida surt molt barata, com lamentablement és la catalana, podria donar crèdit i confiança a uns polítics, com ell i d’altres colors i pelatges, entestats a fer-se la guitza, quan no és directament la guerra, i que l’únic que vertaderament els iguala és l’incompliment sistemàtic de tot el que surt per llurs boques. Una societat conscient dels seus anhels i respectuosa amb els seus valors i conviccions, desterraria sense pietat aquells que més l’humilien i denigren que són justament els de casa, quan es fan passar pel que no són: això és, independentistes i defensors de la llibertat. Sagrat concepte sempre inequívocament al servei de la veritat.

I arribats a aquest punt hauríem de referir-nos al Sr. Joaquim Torra de qui d’entrada podríem dir allò del qui t’ha vist i qui et veu. Torra la darrera, que no pas l’última, decepció; un home bo, un patriota honest i lliure abans de creuar el “Rubicó” de Sant Jaume, ara convertit en un titella al servei d’interessos tan obscurs com buits i sempre coronant aquesta insubstancialitat avui tan nostrada. No és que ens domini l’estètica, és que la hipocresia o el cinisme en forma d’autocomplaença s’ha convertit en el gran atribut dels líders processistes, fariseus autèntics del segle XXI. Ells són el gran mur de contenció a la independència i ells són els grans aliats de l’unionisme perdent-se en guerres intestines i obscenes pel fràgil fervor d’una trista menjadora. Torra, tal vegada vagant pel desert, podria haver estat la veu de la consciència d’un poble, una veu lliure, crítica i decent; però s’ha estimat més no ser nota discordant abandonant moral, principis i pàtria. Torra l’home que va on bufa el vent i que lluny queda allò del contravent.

President a Catalunya, Déu ens perdoni, avui i amb el senyor Torra ha estat una altra manera de dir encarregat, minyona o majordom. Triïn la que vulguin. La dignitat a l’alçada dels turmells i, més clarament que mai, la diferència de les velles i, a voltes conflictives, nocions de poder i autoritat. Si, Torra ha estat nominalment president de la Generalitat, però mai ha exercit l’autoritat d’una institució que hauria de ser senyera entre tots els catalans. Torra desterrant tots els seus principis i alineant-se amb els que prediquen, però no volen la independència, ha demostrat ser llimac servent de la causa que ens ultratja i ens empetiteix com a poble. Si Pujol fou “virrei”, fet que no l’ungeix com a salvador de la pàtria més aviat el posiciona com a alt servidor de l’Estat, Torra ha esdevingut lacai d’aquest mateix estat, obeint cap cot i rondinaire les ordres impenitents i impertorbables d’instàncies que rebel·len antigues relacions d’amos i serfs. Torra, recordant a Brel, l’ombra d’un gos que ni fa veure que mana. Què ens queda del Torra punyent escriptor, abrandat orador i home de Reagrupament?  I així com abans les accions de TERRA, aquí TORRA, caient i caient i el de dalt –Puigdemont- que s’ho mira i somriu. Fa temps que el cinisme i la meselleria senyoregen a casa nostra de la part dels que volien fer un país nou. No era això companys car la moqueta i la menjadora us ha fet traïdors.  Prou de fer mal a Catalunya!
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.