La missió imperial de Catalunya

10 de desembre de 2020

La missió imperial de Catalunya

Del Pirineu a Oriola i de Lleida a Menorca. Una llengua, el català. Una bandera, la senyera. Una pàtria, Catalunya. I, el més important de tot, uns valors, els catalans.

 
Per Jordi Joan Calatayud

Era una agradable vesprada de dijous a València i vaig decidir anar a l'Albereda a gaudir d'un cafè amb el meu senyor pare. Xerrant de coses de la vida, de sobte ix a la conversa un dinar que va tindre la setmana anterior amb un vell amic que resultà ser empresari important de Barcelona. Aquest home, convergent de tota la vida i fanàtic del Barça, ha decidit canviar radicalment de bàndol. De pujolista convençut ha passat a ser votant de Vox i a desitjar que el Madrid guanye la lliga. Aquest no és un cas aïllat. L'empobriment, la inseguretat, la censura i el nul futur que estan deixant les esquerres, sumat a l'esquerranització del món postconvergent, estan provocant que molta gent cerque alternatives per restablir l'ordre, entre les quals pren força el nacionalisme espanyol.

El nacionalisme espanyol és el projecte de país d'Espanya, representat per la dreta espanyola. El projecte d'aquella gent que es considera hereua del que fa segles fou un dels majors imperis del planeta i que creu que aquest esperit conqueridor encara habita dins dels espanyols. La gent que creu que amb un lideratge competent Espanya pot tornar a les seues velles glòries i convertir-se en una potència a qui Alemanya o l'odiat Regne Unit respecten.

 
Un imperi en una decadència inaturable

La realitat, no obstant això, ens aboca a una situació molt diferent. Les possibilitats imperials d'Espanya van morir a finals del segle XIX, a la Guerra de Cuba. Arran d'aquesta derrota, sorgí la Generació del 98, un grup d'escriptors i personatges de l'alta cultura espanyola que s'encarregaren de narrar la fi del pes geopolític espanyol al món. En el seu llibre Luces de Bohemia, Ramón María del Valle-Inclán defineix la nova societat espanyola com un esperpent, que ve a ser una versió grotesca i degenerada de la difunta Espanya imperial.

Els textos dels autors de la Generació del 98 foren rellevants durant tot el segle XX, encara ho són hui en dia i ho seguiran sent fins a la dissolució total d'Espanya, ja siga en la separació de Catalunya i Euskadi o bé en la seua integració en uns Estats Units d'Europa. El cicle spenglerià és irreversible i tard o d'hora arribarà a la seua fi.

Bona prova d'açò són els canvis culturals que va patir la idiosincràsia castellana durant el segle XIX. La nació que va construir l'imperi on sempre lluïa el sol, que va parir a genis com Cervantes, Cortés i Pizarro. El país de l'armada invencible. Una pàtria de conqueridors i gent amb grans ambicions que de sobte s'enfonsà en la mediocritat. De voler conquerir el món han passat a voler viure sense treballar, al "a vivir que son dos días" i el "en España se come muy bien". Vet ací l'errada de les dretes espanyoles. La seua visió d'Espanya és arcaica i es basa en uns valors que no són els del poble espanyol. No és una casualitat que el partit que més legislatures ha estat al poder haja estat el PSOE i que les dretes hagen governat, fonamentalment, mitjançant les dictadures de Franco i Primo de Rivera pare. Les esquerres espanyoles, entre elles l'Esquerra Republicana de Castella d'en Rufián, són la viva imatge del decadent esperit espanyol modern.

Parlant de dictadures, mai vos heu preguntat, estimat lector, com és que en l'any 1945 Hitler acabà suïcidant-se en un búnquer i Mussolini penjat en una benzinera, però Franco va morir tranquil·lament en el seu llit 30 anys després? Això és un clar reflex del pes d'Espanya al món. Mentre que Itàlia i Alemanya eren dues nacions recentment creades, amb ambicions de poder, Espanya tenia la mateixa importància que països com Romania, cap. Als falangistes, admiradors dels règims feixistes que pretenien reviure l'antiga Espanya, no els feia cas ni Franco. Simplement el Regne Unit i els Estats Units preferien mantindre al dictador en el poder per no arriscar-se a tindre un govern favorable al Kremlin. A qui molts ací a casa veien com un temible dictador amb ganes de construir un imperi, al món el veien com un simple peó dels americans. L'Espanya governada durant quasi 4 dècades per la dreta no tenia cap influència geopolítica, no inspirava a cap moviment polític rellevant arreu del món i no fou capaç ni d'aconseguir el desitjat penyal de Gibraltar.

Tanmateix, la prova palmària de la decadència inevitable d'Espanya és que ni quasi 4 dècades de govern de dreta espanyola foren capaços d'aconseguir canviar la mentalitat decadent dels espanyols. El retorn a la mentalitat imperial que desitjaven Franco i José Antonio no es produí i el poble espanyol va expulsar a les dretes a les urnes.

 
Catalunya, l'únic camí cap al futur

Amb la fi de l'imperi espanyol, a finals del segle XIX, va nàixer una esperança. De la renaixença i la Guerra de Cuba, impulsat per la industrialització, nasqué el nacionalisme català. Aquesta és la resposta del nostre poble a la decadència d'Espanya i és l'únic camí que podem prendre si volem ser rellevants en el món. Donar el poder a la gent d'ordre del país veí pot semblar una opció temptadora en les circumstàncies actuals, però refugiar-nos dins la cabina mentre el vaixell s'enfonsa perquè fa menys fred que fora no canvia el fet que el vaixell s'està enfonsant i nosaltres amb ell.

Aquest camí hem de cuidar-lo. Hem de construir-lo amb amor i de fer-lo nostre, de la gent que creu en els valors catalans de l'austeritat, la responsabilitat i el treball. En definitiva, de la gent de dretes. Hem de cultivar i crear una agenda geopolítica ambiciosa, la qual consisteix en la creació d'un imperi modern, no militar sinó d'influència. Tot això sense caure en el parany de falsos internacionalismes ni tampoc en regionalismes taujans estèrils, els quals viuen en la idolatria d'un altre imperi mort, el de la Corona d'Aragó, i creen una divisió entre catalans que només beneficia la mòmia espanyola.

Com deia el fundador de les JONS, Ramiro Ledesma Ramos, en el seu llibre La Conquista del Estado, l'única cosa que pot arrabassar a Espanya la seua idea imperial i acabar d'enfonsar el vaixell és la creació d'un estat català integrat per valencians, balears i principatins.

Del Pirineu a Oriola i de Lleida a Menorca. Una llengua, el català. Una bandera, la senyera. Una pàtria, Catalunya. I, el més important de tot, uns valors, els catalans.
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.