La Juana Dolores i el talent

19 d'agost de 2020

La Juana Dolores i el talent

"Em sap greu, Juana. No ets cap d'aquestes coses, princesa. Només trafiques amb el ressentiment. El que ets és una espanyola, i el teu discurs oscat d'assimilar la catalanitat a la burgesia i els prejudicis de classe és tan antic i mediocre com el PSC"

Per Bernat Fernández Roca

Twitter s'ha contaminat aquests últims dies i setmanes de controvèrsia sobre la Juana Dolores, autora del poemari “Bijuteria” que ha guanyat algun premi en algun lloc pagat de la nostra colònia. Al principi em va semblar una troballa interessant. Vaig pensar que la seva agressivitat vers el món “cultural” català estava bé, i que defensava una idea guanyadora: que els perdedors són perdedors per culpa seva, i no de ningú més. Semblava que la Juana defensava la competició, la guerra, la maduresa de qui no es vol fer perdonar i va fins el final: el talent.

Però la Juana Dolores no sap què és el talent. El talent inspira i mai no expira. No és intermitent. Mireu The Hustler, amb aquell Paul Newman etílic i erràtic que aprèn a guanyar a base de perdre. El talent es mesura amb cronòmetre. Els mesos i els anys en són la unitat més fiable: solament el temps dicta si el patiment existia de veritat o només era resistència. El talent no busca excuses ni es justifica, perquè no ho necessita. No es determina amb la ferralla dels premis, ni coneix honors o recompenses més enllà de l'alegria de l'esport i la felicitat freda dels descansos, quan tot es veu tan clar. El talent resplendeix cada dia i s'allarga fins la tènue mort. És un continu. Espurneja en la passió quotidiana amb què es fa cada acció, en l'entusiasme febril de la creativitat. És una vida plena de baralles, reflectida en la brillantor flamígera i evident dels resultats i dels primers principis. Té forma allargada i abonyegada.

La Juana, la boja, no entén cap d'aquestes idees. La seva trajectòria fins ara ens és suficient per veure-ho. Va entrar al món públic després de fer una entrevista viral;  acte seguit va rebre algunes reaccions dures i finalment no les va poder assumir. Ara s'ha petrificat en els seus defectes, redoblant la ignorància i la vulgaritat. Acusa tots aquells qui la qüestionen de ser nacionalistes, racistes, classistes, bla bla —és ben original, guaiteu: creu que els nacionalismes són dolents! I, com un eriçó, s'ha encongit, amagant-se sota la cuirassa d'identitats suposadament oprimides que l'han de permetre levitar sobre les crítiques: es defineix com a proletària, choni, classe treballadora. Em sap greu, Juana. No ets cap d'aquestes coses, princesa. Només trafiques amb el ressentiment. El que ets és una espanyola, i el teu discurs oscat d'assimilar la catalanitat a la burgesia i els prejudicis de classe és tan antic i mediocre com el PSC.

El futur de la Juana

Potser la Lola ha fet un bon llibre. No ho penso. Penso que el seu èxit ha estat una flama espontània que morirà ràpid. Si s'acaba allargant en el temps no serà pel seu talent, sinó perquè servirà interessos. Com Marsé o Cercas, serà un cavall de Troia mesetari més en el submón cultural català. I, tal i com ha passat amb ells, la buidor moral de la seva visió esguerrada tenyirà les obres que faci d'un gris insípid il·legible.

La Juana es troba en un atzucac irremeiable. Es troba en una situació peluda i penosa, reflectida per l'espessor de les seves cames i la llastimosa necessitat de ser irreverent mitjançant les identitats perdedores i l'estètica de la lletjor. La noia intenta cridar l'atenció utilitzant la mena d'artificis que podrien haver estat irreverents fa cinquanta anys, però que ara només poden fer riure els qui som aristòcrates morals i guardians del bon gust, els qui vigilem la civilització i tenim la capacitat natural de veure el futur. I el futur de la Juana, us dic, és apagar-se lentament després d'haver brillat una mica, com un cometa fugisser que s'estavella penosament. O vendre's a una vida de victimisme de tall i pagueta espanyols —pagueta que li arribarà, naturalment, des de les institucions catalanes. Vida de decadència i ressentiment. Haurà estat culpa teva, Juana. No tens talent real, no. És mera bijuteria.

 
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.