Jordi Pujol davant la història

24 d'abril de 2021

Jordi Pujol davant la història

El llegat de Jordi Pujol no es pot malmetre perquè és sòlid com la roca: és el català més transcendental del segle XX, qui va posar en pràctica, qui va construir la Catalunya ideada pel noucentisme

 
Per Jordi Aragonès

Fa uns dies, la Televisió Nacional de Catalunya va emetre un 30 minuts sobre el Cas Pujol, és a dir, sobre la suposada o presumpta corrupció que envolta al President Jordi Pujol i la seva família d’uns anys ençà. El cas en si es manté com sempre: no hi ha novetats i la justícia espanyola no ha dictat cap condemna; tret de la que ja va produir-se contra Oriol Pujol pel cas de les ITV.

 
Contra el nacionalisme català

No hi ha novetats sobre les decisions de la justícia, la qual cosa és ben transcendental. Ara bé, sí que ens hem trobat amb nova informació d’importància capital: la ja molt sospitada guerra bruta de l’Estat espanyol contra la família Pujol amb l’objectiu de malmetre el nacionalisme català. Una guerra feta amb males arts, de formes totalment reprovables, mitjançant la coneguda “policia patriòtica” que violava tot codi deontològic i que s’ha atrevit a destruir un banc sencer d’un altre país per intentar obtenir informació contra líders polítics catalans.

Pel que vam veure amb 30 minuts, el cas recorda en molts aspectes a com l’Estat espanyol dominat pel socialista Felipe González va violar tot principi de separació de poders per mirar de tancar a la presó a Jordi Pujol i altres nacionalistes en la seva etapa davant la gestió de la ja desapareguda Banca Catalana. Fins i tot, al programa hi apareixia el fiscal Mena, que parlava de Pujol amb recel i desconfiança, com si hi tingués algun compte pendent. La justícia mai ha de ser apassionada o ideològica, ha de ser serena i d’acord amb el que marca la llei. Segurament no paeix que la seva actuació juntament amb els fiscal amb Villarejo i Barba, l’any 1986 acabés en res. En un cas sobresegut.

 
L'Estat espanyol en guàrdia

Igual que al 1984-86, quan alts càrrecs socialistes del govern espanyol es posaven la toga de jutge i deien obertament que “tancarien a la presó a Pujol”, en el Cas Pujol hi hem vist des d’un ministre Jorge Fernández Diaz fins un jutge Daniel De Alonso, cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya, confabulant per fabricar casos contra líders nacionalistes catalans i filtrar-los a la premsa amiga. Hi hem vist a representants de l’Estat espanyol amenaçar a la Banca Privada d’Andorra que si no lliuraven informació de clients seus, és a dir, dels Pujol o altres catalans de relleu, mourien fils amb els Estats Units d’Amèrica per destruir el banc. Unes amenaces que es van complir i que van arruïnar a diverses persones i portar a la presó injustament a algun dirigent del banc andorrà. Tot per aconseguir una informació contra els Pujol que difícilment podran emprar a un judici. Les proves o són lícites o no són res. I aquí rau el problema.

L’Estat espanyol no busca amb aquestes actuacions un judici just: busca destruir la reputació de Jordi Pujol. Fabricar una imatge de líder d’un “clan” criminal. Desacreditar i embrutir el llegat de Pujol filtrant unes dades a diaris afins que, de tant exagerades, fan vergonya de llegir. Intueixo que tot això acabarà com Banca Catalana. En res. Però l’autèntica actuació és com s’han confabulat policies, ministres, periodistes i jutges espanyols per enfonsar la imatge de Jordi Pujol.

 
El llegat de Jordi Pujol

Ara bé, realment enfonsen el llegat? Deixeu-me que ho dubti. El llegat de Pujol, l’autèntica deixa, la veiem cada dia. L’observem quan mirem TV3 o escoltem Catalunya Ràdio, les quals, per molt que han empitjorat per culpa d’un viratge ideològic cap a posicions massa extremistes d’esquerra, van ser en el seu dia uns mitjans públics envejables i de gran qualitat. Observem l’herència de Pujol quan ens topem amb la generació que va créixer durant els seus governs, una generació que va desenvolupar-se en català i que sentia viure en un país normal, molt potent en moltes coses, un país català respectat i amb una presència internacional com mai més ha tingut. L’empremta de Pujol la veiem en totes les empreses que van venir a Catalunya durant el seus governs i, malgrat que sota l’actual deriva estrafolària moltes han marxat, ens han de convèncer que en el passat érem una terra atractiva per les empreses —i ho podem tornar a ser.

El llegat de Jordi Pujol no es pot malmetre perquè és sòlid com la roca. Prat de la Riba va dissenyar el país modern que va somniar el noucentisme però va morir massa aviat per construir-lo. Macià va intentar seguir el projecte però també va morir aviat. Companys és un parèntesi sense grans coses a destacar a nivell d’edificar Catalunya.  Després van venir els llarguíssims anys del Franquisme i, finalment, va ser Pujol qui va posar en pràctica, qui va construir la Catalunya ideada pel noucentisme. Jordi Pujol és el català més transcendental del segle XX i aquest és el seu llegat.

 
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.