Han trencat "el contracte social"

11 de novembre de 2021

Han trencat

L’administració no compleix les seves obligacions d’aquest contracte invisible que ni vosaltres ni un servidor hem signat mai; de fet, no compleix i tampoc assumeix cap represàlia, cap multa, càstig o presó

 
Per Jordi Aragonès

Durant els darrers dies, alguns dels nostres dirigents autonòmics, així com també alguns dels nostres mitjans de comunicació, han llançat a l’aire la següent idea: "Els nois som uns privilegiats pel fet de poder anar pel carrer sense por de ser agredits". Ho va dir el mateix responsable de la seguretat de tots els catalans, homes i dones, l’honorable conseller d’Interior, el Sr. Joan Ignasi Elena: "No podem viure en un país en què el privilegi de la seguretat només sigui dels homes".

Com sabem, a Occident, sobretot a l’Europa continental, vivim dins un sistema on l’Estat —i la Generalitat forma part d’aquesta idea— ostenta el monopoli de la violència; el control dels carrers; el dret a disposar de la nostra propietat privada quan ho cregui convenient i, també, la recaptació d’elevades quantitats d’impostos. Totes aquestes potestats que entreguem a l’administració, serveixen, com diria Rousseau, per tal de mantenir un contracte social on els ciutadans renunciem a diverses propietats o llibertats a canvi que el nostre Leviatà estatal ens ofereixi diversos serveis i, sobretot, ens garanteixi el dret a la vida, a la seguretat i, en menor mesura, a la llibertat i, tant de bo ho poguéssim dir, a la propietat. L’alternativa, diuen alguns, és el caos, el desordre i el mal.

 
És real el contracte social?

Arribats a aquest punt se’m planteja un dubte. No sé si a vosaltres també. De debò existeix un contracte social a Catalunya? Que els ciutadans renunciem a diverses coses és un fet inqüestionable, ho fem amb l’IRPF, amb l’IVA, amb l’IBI, amb l’impost de societats, amb l’impost de successions i donacions, amb l’impost de la plusvàlua, amb l’impost sobre el combustible, l’aigua i l’electricitat, amb l’impost de matriculació dels vehicles, amb els interminables tràmits burocràtics o amb l’obediència de la llei —per més injusta que aquesta ens pugui semblar. Els ciutadans fem renuncies i complim amb la nostra part del contracte. Ara bé, què passa quan és l’administració qui no compleix amb la seva part? Ja a l’antiga Roma, un contracte era un acord que obligava a dues o més parts a complir uns compromisos. Si una part no complia, el contracte esdevenia invàlid i es podien exigir responsabilitats civils a l’incomplidor. Quan un ciutadà no compleix, aquest pateix una represàlia, ja sigui en forma de multa o presó. I quan no compleix l’administració? Què passa? La resposta la coneixem prou bé.

Segons John Locke, les persones tenim tres drets fonamentals: el dret a la vida, el dret a la llibertat i el dret a la propietat. Ja no entro a considerar altres classes de drets, quedem-nos en allò més fonamental. A Catalunya, el dret a la vida desapareix cada cop que una persona és assassinada, apunyalada o apallissada, molts cops per individus que la seva pròpia presència en terra espanyola incompleix ja alguna llei, començant per la Llei Orgànica 4/2000, d’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a l'Estat espanyol i la seva integració social. L’administració incompleix el contracte social quan deixa que ens matin o ens apunyalin i, a més, l’incompleix doblement quan l’agressor s’ha saltat (entrant il·legalment al país) les lleis que els ciutadans bonament complim.

L’administració tampoc compleix el contracte cada cop que es produeix una violació, una agressió sexual, un assetjament o una amenaça contra persones que pensen per si mateixes i expressen les seves idees en llibertat. I tampoc compleix el contracte quan permet amb la seva inacció i tolerància, quan no amb la seva aprovació, l’ocupació il·legal de les nostres propietats a mans de màfies organitzades d’okupes. L’administració no compleix les obligacions d’aquest contracte invisible que ni vosaltres ni un servidor hem signat mai. No compleix i tampoc assumeix cap represàlia, cap multa, càstig o presó. En definitiva, pot incomplir sempre que vulgui el contracte social.

 
Les urnes

Només un fet pot preocupar als nostres governants: perdre les eleccions i deixar de percebre la llarga llista de sous públics pels seus càrrecs electes i de confiança. Aquest és l’únic temor. Un excessiu nombre de violacions, okupacions, robatoris i atacs podria causar que la gent digués prou i votés, ves a saber, un partit de l’oposició o, fins i tot, s’abstingués de votar.

Per evitar aquesta tragèdia salarial, els nostres dirigents han fet ús de les identity politics i, tot buscant distreure’ns, aposten per tensar la societat enfrontant homes contra dones. No s’han detingut a pensar que existia la possibilitat d’actuar com adults, assumir les responsabilitats del govern i acceptar que, en última instància, ells són els qui han de garantir la seguretat de tots els ciutadans. Homes i dones per igual. No. En comptes de dissenyar un pla per retornar la pau i la seguretat als carrers, i complir així amb aquell contracte social que dèiem, han preferit, en paraules del mateix conseller d’interior, acusar tots els homes (així en general!) de ser uns privilegiats pel fet de poder caminar sense por de ser assassinats o agredits. Vergonyós. Per això ens obliguen a pagar impostos? Que facin el favor d'assumir responsabilitats i protegir-nos o, en cas contrari, que es dissolguin i qui vulgui policia que se la pagui.
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.