És combatiu el jovent català?

10 de març de 2021

És combatiu el jovent català?

No hem de pretendre eludir la responsabilitat per les accions realitzades, hem de passar comptes amb el processisme: la culpa de tots els nostres mals és dels catalans, votant els dirigents processistes, i no d’Espanya

 
Per Bernat Fernández Roca

En temps recents, la imaginació d’opinòlegs i articulistes de l’establishment s’ha articulat dins els límits d’una concepció de la realitat molt estreta, condicionada per la creença implícita —o sovint explícita— que els catalans perdrem. L’hàbit és aplaudir qualsevol esdeveniment que satisfaci l’única condició de ser estrident i cridaner, i que serveixi, per tant, per distreure la població de l’abisme clamorós que s’obre sota els seus peus.

Just abans de les eleccions ho hem pogut comprovar. El discursos provinents de la partitocràcia més envellida i estarrufada eren somnolents, buits, i merament identitaris. També ho hem pogut comprovar l’actuació de suposats enfants terribles de l’star system català, que han clavat copets de recolzament a l’espatlla de formacions processistes com la ressacosa CUP de Sabater o l’espantall bigarrat de la Lauríssima Borràs.

Quin és el pretext tectònic? La idea de fons és que, ara mateix, els catalans no podem demanar gran cosa, pobres de nosaltres! Ens hem de conformar amb la conformitat. No és hora de ser valents.

Ara bé, els mateixos qui per tendència natural ajupen el cap i arramben el cul quan arriben eleccions han lloat el jovent que ha sortit a cremar contenidors dies després dels comicis. La connexió no és casual.

 
Com hem d’entendre les manifestacions?

El relat que n’ha transmès el jovent implicat és d’emprenyamenta, d’arrufament generalitzat de celles vers les injustícies de l’Estat espanyol. D’entrada, doncs, res a veure amb la independència, ni amb l’abismal i tenebrós futur que espera els catalans si el destí segueix ancorat als esforços mediocres del present.

Hi ha altres maneres de dir el mateix: banderes republicanes, ràfegues de castellà, desbocats clams reivindicatius. Això és: la condimentació de la derrota nacional a través de la repetició inerta de demandes feministes —i, per tant, victimistes—, sobre la suposada dificultat que comporta ser jove, o dona, o dona jove, o qui sap què, a Occident.

El significat de tot discurs ve determinat per qui se’n beneficia, i hauria de ser evident que els disturbis han servit per distribuir el discurs socialvictimista dels comuns i ofrenar màrtirs a la CUP. Els disturbis són enemics de la causa catalana.

No obstant, hi ha independentistes benitencionats que protestarien contra la meva opinió. Etzibarien que la imatge que dono dels flamígers esdeveniments és massa simplista i categòrica. Replicarien que cal tenir en compte que les manifestacions tenen la virtut de mantenir el poble emprenyat, combatiu i mercuri. Que no és bo, això, per l’alliberament nacional? Dirien.

Cal negar-ho tot, recordant que Catalunya és el somni humit d’un psicoanalista.

Els disturbis serveixen per redimir el jovent, atorgant-li una falsa sensació envernissada de virtut moral.

El punt clau és que qui ha sortit a cremar contenidors no ho ha fet només per engrescar-se en espirals de destrucció hedonista i eixelebrada —cosa que també—, sinó per un motiu més baix, pueril i habitual: per sentir-se bona persona. Cremar contenidors els serveix per fer neteja de consciència, tan bruta després del vot a partits processistes el 14-F.

Gràcies a les manifestacions, hom pot seguir votant processista ad infinitum. Neteja i avall. Confessió, redempció, expiació.

És el mateix procés ritual d’elevació vers la sensació de superioritat moral que tantes vegades hem vist durant el procés en la faràndula del llaç groc o d’altres performances estèrils. Una contribució més a la fossilització de la imaginació catalana.

 
Passar comptes amb el processisme

La paraula “anarquia” ve del grec antic, on originalment significava que el caos social impedia la tria d’archons, els magistrats superiors d’Atenes. No obstant, després d’un milió d’euros en costos per destrosses, i després de desenes de petits comerços cremats i saquejats, el sistema autonòmic continua funcionant amb l’ordre i la puntualitat habituals, i fins i tot millor.

El jovent català no és combatiu. És covard, victimista i moralista.

No obstant, cal que ho tinguem clar: no hi ha redempció possible. No hem de pretendre eludir la responsabilitat per les accions realitzades.

La culpa no és mai dels altres, sinó d’un mateix. Hem de tenir ben present que la culpa de tots els nostres mals és dels catalans, votant els dirigents processistes, i no d’Espanya.

Qui vulgui anarquia en el sentit que paga la pena, doncs, que no cremi contenidors: que voti, que pensi, que s’articuli de manera diferent.
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.

Un comentari a “És combatiu el jovent català?