El problema de la immigració massiva

3 d'octubre de 2020

El problema de la immigració massiva

Si realment volem ser una societat unida i pròspera, capaç d’integrar, hem d’esbotzar el mur que envolta la qüestió de la immigració

 
Per Bernat Fernández Roca

L’antic historiador Tucídides va dir: “els homes fan les ciutats, no les muralles”. Aquesta afirmació lacònica, potser enigmàtica, es pot entendre bé amb exemples que tenim a l’abast. El meu avi, pagès de naixement, va entregar la vida al treball, deixant un llegat ampul·lós als qui havien de venir, construint amb les seves pròpies mans les parets entre les quals va viure. Es va eternitzar en el sacrifici, en la família, en el paisatge. Rarament ho recordem i encara més rarament en restem agraïts, però no hi hauria benestar sense la suor, la sang i el dolor d’alguns homes esmerçats. Aquesta mena d’homes fan les ciutats, perquè fan tot el que és recte i durador. 

Ara bé, hi ha qui pensa que l’afirmació de Tucídides és cada dia menys certa. Trump va rebre el suport electoral que necessitava prometent la construcció d’un mur. Hi ha qui pensa que les muralles, en bona part, fan les ciutats i els països. Tenen raó?

Trump és, curiosament, una figura tucididiana. La seva aparició és reminiscent de l’emergència dels guerrers d’armadura lleugera i combat poc decorós, atroç, que va néixer del caos ocasionat per les guerres del Peloponès. La lliçó és que quan hi ha inestabilitat política i neurosi col·lectiva, els homes i els consensos canvien, sacsejats per unes circumstàncies més tangibles que els seus fonaments envellits, i aleshores sorgeixen figures poc convencionals. Trump va marcar la fi de molts consensos: només ell va defensar que la immigració massiva no és un fenomen meteorològic inevitable, i que convé mantenir l’atàvica, responsable distinció entre ciutadans i nouvinguts. Trump va trencar l’acord silenciós i distret que les elits polítiques havien ocultat rere l’oblit suau de les dècades.

Però tenia justificació per fer-ho? Hi ha raons contra la immigració massiva? Hi ha raons contra la immigració il·legal?

 
El mur de silenci 

Raons. Per massa gent, aquestes preguntes no són raonables, són perilloses. No expressen mers dubtes: són expressions encobertes de fòbies irracionals, prejudicis paleolítics, actituds vitriòliques de violència i discriminació. Tals preguntes, creuen, no han de trobar ressò en una societat que pretengui ser justa i enlairada. La gent que creu això -l’esquerra, tan espargida a Catalunya- sovint ha viscut vides prou benestants, i no pateixen les conseqüències de les seves polítiques -no en pateixen els perills. 

La moral és per ells gratuïta. Creuen que el debat sobre la immigració és exclusivament ètic, i que només es tracta de ser bona persona, amb l’obertura i la tolerància despreocupada dels infants. No hi ha raons. Creuen, en el fons, que no hi ha debat real -i que, per tant, no s’ha de permetre. Construeixen un mur al voltant de l’intercanvi públic d’opinions, i els qui es troben a l’altra banda són titllats de racistes, feixistes, o d’haver matat Kennedy. Aquest mur s’ha d’esbotzar.

Ha de caure. La voluntat d’acollir és noble, però no pot anar contra les condicions d’acollida. No es pot ser moral sense pagar factures, ni s’ha de firmar contractes sense llegir-ne la lletra petita. Estimar uns ideals demana saber-ne els dividends, perquè l’amor es concreta en la responsabilitat, en els números i la fondària de raonament. La política adulta rellisca en les llàgrimes virginals i s’esfondra sota cops de cap massa obstinats.

 
Encetem la discussió 

El mur ha de caure. Cal encetar la discussió. Aquest 2019 hem rebut 203.843 estrangers a Catalunya -de set milions d’habitants que som-, en un context d’augment del 514,36% d’immigrants d’origen estranger entre el 2000 i el 2019.

El mur ha de caure. Els països, com les llars, tenen dret a decidir qui entra, especialment quan diverses nacionalitats es troben desproporcionalment involucrades en diferents menes de delictes -també els fills tenen vides diferents en funció de l’educació que han rebut i les possibilitats que tenen. Especialment en un món globalitzat, carregat d’economies que han de ser cada dia més competitives i gasives, un món tenallat per la fúria del terrorisme islàmic.

Esbotzem-lo. Números massa elevats d’immigració no permeten la integració de comunitats, sinó que generen l’efecte oposat. Cap llengua pot suportar ser estirada en tantes direccions. Cap cultura pot preservar tradicions i consensos a través d’una tempesta tan convulsa, de tantes onades i vingudes. Sota tanta pressió, els paisatges, els barris, les ciutats, perden la textura enganxifosa de la cohesió social, aquella pasta de què tota societat depèn.

No podem llegar als catalans del futur una identitat difosa i somnis petits. La vida s’estén més enllà dels diners al compte corrent i dels cotxes al garatge. Hem de llegar-los la capacitat de ser ciutadans responsables i amables, que cuidin els nostres barris i ajudin els nostres veïns, amb la capacitat de ser persones vinculades a la terra i el passat, com les generacions anteriors. Hem de donar-los el sentit moral necessari per ser bons fills o bons pares, amb amor pel país i cura amorosa per les arrels sagrades. La nació comença al cor.

Si realment volem ser una societat unida i pròspera, capaç d’integrar -en lloc d’una mera col·lecció d’individus-, hem d’esbotzar el mur que envolta la qüestió de la immigració.  

No ens sobra temps. Homes com el meu avi no moriran mai, perquè són immortals. Però comencen a deixar de néixer. És el moment de ser poc convencionals. Hem de tenir la valentia d’acollir dubtes i tolerar la càrrega dels insults. Potser Tucídides encara tenia raó, després de tot: de nosaltres depèn. Del nostre coratge.
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.