El declivi de l’orgull nacional català

13 d'octubre de 2020

El declivi de l’orgull nacional català

Ras i curt: tenim poca consciència de la mena de coses que ens donen motius per alçar-nos decisivament contra l’enemic


Per Bernat Fernández Roca

Fa un parell de mesos vaig presenciar una baralla de bar entre dos homes prou benestants. Es va originar perquè un d’ells havia bolcat, sense voler, el seu alegre gintònic sobre la camisa de l’altre. La taca era ínfima, i el cost es podria haver compensat sense problemes. Clarament, la trifurca sembla innecessària, absurda.

Per què es van barallar, doncs?

Avui dia, i sobretot a Catalunya, estem poc equipats per respondre aquesta mena de qüestió, per banal i anecdòtica que sembli.

Tampoc no entenem la guerra. Hi ha una connexió entre ambdues qüestions.

No és difícil veure que la guerra és un fenomen incomprès, obscur, inaccessible als escorcolls superficials de la mirada contemporània. Avui dia creiem que la guerra es redueix a caos grotesc, poc més que sang i fetge innobles. Creiem que només algú pervers -o amb interessos en petroli, monopolis empresarials o idees imperialistes- podria justificar-ne les esgarrinxades. Ens preguntem: Per què no ho hem superat? Com poden haver-hi guerres, en ple segle XXI?

Una certa somnolència ens incapacita. Ens costa de respondre aquestes preguntes perquè vivim en el país en què Quim Torra, sol·lícit i geperut davant dels espanyols, ha abandonat la seva posició presidencial sense ni tan sols plantar cara.  

És una realitat observable: el nostre país viu evitant els conflictes, com un animal espaordit que ha oblidat que les potes no només serveixen per fugir.

Vivim en el país en què formes de vida rabassudes com Pere Aragonès, algú qui encara parla de taules de negociació -i per tant de rendició- amb Espanya, pot ser el proper president de la Generalitat.

Els exemples són infinits.

Als catalans en és gairebé impossible entendre que la conflictivitat o la violència no es poden ignorar, perquè formen part de la naturalesa humana.

 
L’autoestima dels espanyols 

Potser només entenent aquestes idees, tan antigues i descarnades, ens en sortirem.

Tradicionalment, les confrontacions bèl·liques han estat causades per la presència de tres elements rabiosos en la ment d’una comunitat: ferides d’honor, por d’un enemic extern o la percepció d’algun interès estratègic; elements inesborrables de la fondària animal, tràgica, que constitueix la nostra naturalesa.

Ens convé pensar sobretot en l’honor i el deshonor, l’orgull i l’autoestima, per entendre bé on ens trobem com a nació. La sang vessada entre Espanya i Catalunya està tacada d’aquests colors bigarrats.

Fem un breu exercici comparatiu. Els espanyols, a diferència dels catalans, tenen un alt sentit de l’orgull. Veuen atacs a l’honor nacional en cada minúscul indicador d’amenaça, en cada ombra massa allargada que els faci volar la imaginació, i la sospita.

Aquest punt és fàcil de comprovar. Es pot veure en la resistència granítica a tot intent democratitzador contra el centralisme mesetari; en les expressions típiques, tan hiperbòliques, del patriotisme espanyol popular; o en la concepció espanyola de la democràcia, com una mena de camp de forces en què la immutabilitat de la Constitució té la rigidesa de la Llei de la Gravetat.

La combinació d’orgull i paranoia de l’enemic neix de la fragilitat, de la baixa autoestima nacional. Els homes més petits sovint són els més sorollosos: un complex d’inferioritat colossal s’insinua rere les emanacions artificials de testosterona que desprèn la psicologia política de l’antic imperi.

No és res de nou ni polèmic: ha estat relatat per molts historiadors. Es retrau a la pèrdua de les colònies i de l’armada “invencible”, a les baralles regionals, al rol soterrat dins Europa... Es retrau a una infinitat de derrotes més, o de traumes col·lectius. I no cal que l’espanyol del carrer, l’home ordinari, tingui coneixements històrics perquè el seu sentiment nacional carregui el pes dels segles, la tristor i la impotència de ser espanyol.

 
I el nostre honor? 

No obstant, Espanya guanya Catalunya. Aquests colonitzadors de baixa estofa ens tenen sotmesos i tenallats. Com és possible?

Entre d’altres coses, perquè els catalans hem triat votar una classe política que ignora els tres grans factors psicològics que, com he dit, solen anticipar les guerres. Ras i curt: tenim poca consciència de la mena de coses que ens donen motius per alçar-nos decisivament contra l’enemic.

Respecte la percepció d’un interès en la lluita: les elits ja no defensen la independència com a mitjà per un millor futur (e. g. en termes econòmics). El discurs dels partits hegemònics és victimista i moralista, mancat d’optimisme comercial, d’oxigen democràtic, de llibertat d’acció i d’esperit.

Respecte la por a un enemic extern: L’opressió espanyola ha estat normalitzada, i regularment és acompanyada per la nostra classe dirigent. La posició pretesament “negociadora” de l’establishment polític català és còmplice i auxiliar de la repressió, igual que les seves expressions capcioses de “desobediència”. La idea que “hem de ser més” i cercar complicitats amb Espanya és cosa d’estruços, i fa que l’actuació de Neville Chamberlain a Munich sembli la personificació perfecta del coratge.

Respecte l’honor: la covardia dels dirigents autonòmics ens resta als catalans el sentit de la dignitat que els espanyols inflen fins rebentar. Ja no veiem les derrotes, els cops, les humiliacions, i quan en prenem consciència fem teatre; en fem gala des d’una sepulcral atalaia -ben il·lusòria- de superioritat moral.

 
Quin futur volem? 

És cert que sense sentit de l’honor no hi hauria guerres, ni picabaralles de bar. Però la naturalesa humana no és un vestit que ens puguem posar i treure a estones. El pacifisme executiu és còmplice de l’extinció, no de la pau.

Certament, a Occident vivim prou bé. Potser es pot argumentar, des d’un punt de vista merament material, que promoure la confrontació entre Catalunya i Espanya és semblant a promoure la baralla entre dos rics a causa d’una miserable taca en una camisa; una baralla absurda, innecessària.

I, no obstant, no només de pa viu l’home, ni de pau, ni podem ser feliços negligint i soterrant elements integrals de la felicitat humana i la identitat catalana com l’orgull individual i col·lectiu, que ens fan assumir contorns forts, sentir-nos còmodes en la nostra pell nacional, ser ciutadans homèrics, valents i marcials. Hi ha casus belli, i capacitat de lluitar mentre hi hagi catalans coratjosos amb arguments per la victòria, i no excuses per la rendició. No es tracta d’una mera taca, sinó del nostre futur. No es tracta d’una trifurca de bar, sinó de la nostra supervivència com a poble.
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.