El culte progressista dels mitjans de comunicació

11 de novembre de 2020

El culte progressista dels mitjans de comunicació

La ideologia de les elits és forta, i intenta imposar-se, no sense èxit, com a religió política sobre la resta de ciutadans





 
Per Bernat Fernández Roca

És el progressisme una religió política? És la religió dels mitjans? I si ho és, per què ho permetem?

Em trobava a Catalunya del Nord el dia de l’atemptat islamista de Niça (19 d’aquest octubre), on vaig poder comprovar de primera mà que el clima de la televisió i la ràdio francesa era d’indignació -esvalotada per la sorpresa-; fins i tot si la desolada ràbia republicana s’expressava amb la tremolor vocal de qui té por de patir un atac en nom d’Al·là -o, potser, de ser acusat d’islamofòbia.

Al cap d’unes escasses hores vaig travessar la frontera. Tenia ganes de reprendre el llibre que estava llegint, que relata la història d’un intel·lectual alemany perseguit per Hitler, Eric Voegelin. És un autor encara bastant desconegut, a pesar que va ser ell qui va encunyar el terme modern de religió política, aplicant-lo heroicament a comunistes, feixistes i nazis. Per descomptat, i perquè els pecats de la humanitat mai no s’extirpen del tot, el concepte encara té aplicació.

Les religions polítiques, segons Voegelin, parasiten els problemes més sagnants i encara vius d’Europa, com ara la manca de religiositat, d’ètica compartida, o la dissolució de la cultura pròpia i l’individualisme rampant. Avui dia, el progressisme capitalitza aquestes esgarrinxades. La ideologia de les elits és forta, i intenta imposar-se, no sense èxit, com a religió política sobre la resta de ciutadans. Tristament, res sembla destinat a aturar-la.

Com va passar amb la divinització d’Alexandre Magne, l’elevació del progressisme a l’estatus de religió requereix, i requerirà, morts.

Ho heu llegit bé. La meva afirmació només pot semblar massa contundent a qui oblidi les corrents generals dels fenòmens sota anàlisi. Hi ha tendències generals que apunten al desastre. Els atacs islamistes que tenallen les nostres formes familiars es poden entendre en termes mèdics, com taques a la pell que se succeeixen les unes a les altres, erràtiques, però que en última instància signifiquen malaltia: sense tractament, l’únic desenllaç possible és la mort.

Tanmateix, i a pesar que els atacs islamistes no venen sols ni són fets aïllats incomprensibles, l’esquerra mediàtica refusa donar-los el ressò que mereixen. Per què?

La resposta és senzilla: és qüestió de poder. L’heretgia, la dissidència, no es pot permetre.

Instal·lat novament a Catalunya, em trobava llegint sobre Voegelin quan vaig assabentar-me dels furibunds atemptats d’Àustria. El mateix buit mediàtic va operar sobre la tèrbola notícia. “Res de sorprenent, tesi confirmada” em vaig dir, i vaig topar amb un paràgraf de Voegelin prou escaient: “Caldria procedir sota la suposició que hi ha maldat al món, i que, a més, la maldat no és una modificació deficient de l’existència, mera absència de bondat; sinó que es tracta de quelcom real i actiu, una força eficient en el món.

“D’acord, Voegelin” em vaig dir: “Aquest és un element a tenir en compte, per tal de tractar amb religions polítiques.” Els mitjans de comunicació majoritaris són activament perversos: saben bé què fan. Volen poder, i per aconseguir-lo necessiten que no hi hagi res -ni tan sols la realitat- que trenqui el seu relat fictici sobre els fets.

Qui ho permet?

Però també vaig pensar: “N’hi ha prou, amb entendre això?”

També ens cal comprendre la psicologia dels fidels, i és que els mitjans massius no se’n sortirien sense el permís implícit i explícit de la ciutadania. Per què el tenen?

No gaire lluny en l’espai-temps, i com tots nosaltres, vaig topar amb el tractament mediàtic de les eleccions nord-americanes. A TV3, el partidisme ha estat clamorosament vergonyós, allargant-se en una programació especial marcada per la presència llefiscosa dels sospitosos habituals: Xesco Reverter, Ricard Ustrell, Raquel Sans; tots en campanya electoral, directa i visceral, per Biden.

A l’altra banda de l’atlàntic tampoc no ha estat gaire diferent. Novament: es tracta d’una tendència general. Les grans cadenes de l’hegemon estatunidenc han tallat la transmissió de les rodes de premsa de Trump per negar-li la raó, i part de les Big Tech,com ara Twitter, es dediquen constantment a decidir què es pot dir i què no, segellant cada temptativa piulada dels republicans com a menyspreable, repugnant propaganda política.

Vaig parlar amb un amic d’esquerres sobre tots aquests fets. “Bé, no està bé que es censurin opinions polítiques” va opinar, sobre el tractament de les eleccions, “però sí quan es tracta de mentides.” Tanmateix, la perspectiva orwelliana que siguin agents poderosos i interessats els qui garbellin què és veritat i què és mentida no semblava molestar-lo.

La seva opinió no em va sorprendre. Però vaig voler veure què respondria a altres qüestions, atès que exhibia el perfil psicològic representatiu de la nova i terrible religió política que abracem col·lectivament. Vaig pressionar-lo amb més preguntes.

Sobre els atemptats de Niça i Viena, va comentar: “Quina merda. Ara l’extrema dreta farà servir aquests atacs per perseguir les minories. El racisme pujarà.”

Per descomptat, no exhibia cap mena de preocupació pels innocents morts; ni per assenyalar el tangible problema de fons, l’islamisme; ni per escatir quins enfocaments s’hi podrien trobar -més enllà, és clar, de la subvenció, o de fer-se el distret.

 





Mentre sigui possible

Hi ha poc marge de discussió. Els dogmes progressistes són insensibles a la realitat empírica. Sota el nou credo, és a priori i incontrovertible que occident sempre és culpable dels mals que pateixi. Si algú degolla els seus conciutadans en nom d’Al·là, aleshores ha de ser perquè en algun moment ens ho hem buscat. Deu ser culpa, diran, de les nostres intervencions o privilegis. Deu ser culpa del fet que som blancs. Deus ser culpa que...
Una forma masoquista de capitulació.

En el nou ordre mundial, res no podrà tancar aquests apriorismes. No us atreviu a qüestionar el dogma, o us faran callar.

Com el rei Midas, l’esquerra està tan segura de la seva teologia que està convençuda que tot el que toca es converteix en or. Ben lluny de la veritat, només produeix censura, i mort. Siguem-ne heretges -mentre encara sigui possible.

Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.