Catalunya no té mal cinema, té mals catalans dins la indústria

28 de gener de 2021

Catalunya no té mal cinema, té mals catalans dins la indústria

Catalunya disposa sobradament de recursos, tant creatius com tècnics, per a produir una cinematografia de blindada qualitat

 
Per Marcel Vila

Dijous passat, Plataforma per la Llengua va denunciar en un acte, tot instant els partits processistes a acatar un decàleg pal·liatiu redactat per la pròpia entitat, l’evident absència del català dins la indústria audiovisual a Catalunya. Segons l’entitat, el problema és, entre d’altres, la negativa de les plataformes com Netflix en incloure el català dins les opcions d’àudio, el finançament o la baixa presència del català en publicitat, dispositius electrònics o videojocs. I, de fet, és veritat. Part dels factors són la subordinació lingüística, l’estalvi d’inversió en locutors catalans perquè, en castellà, el contingut “abastarà més públic” o la manca de promoció de les produccions catalanes. Tot i així, existeix una altra veritat que es metastatitza dins la indústria i la culpa de la qual no és externa, sinó nostra.

Malauradament, molts dels nostres professionals del gremi no només advoquen per emprar el català a llurs produccions quan plou alguna subvenció de la Generalitat per motius lingüístics, sinó que, a més a més, opten sovint per la contractació d’actors i actrius el nivell de català dels quals, ja no quant a bagatge sinó pel que fa a dicció o normalitat fonètica, és tant deplorable que convida a la desconnexió. Un dels casos que més notoris és el de Pàtria, la llegenda d’Otger Cataló (Joan Frank Charansonnet, 2017), la pel·lícula èpica que van voler-nos vendre com a estímul audiovisual per a la rauxa independentista, però que, deixant de banda la idea de produir amb qualitat cinematogràfica sense un pressupost estable –uns 400.000 euros–, va fer ús de personatges castellanitzats i, per tant, totalment incompatibles amb l’ambient medieval de la pel·lícula.

 
L’exemple de ‘Pàtria’

La realitat, però, és que Catalunya disposa sobradament de recursos, tant creatius com tècnics, per a produir una cinematografia de blindada qualitat. Prova d’això és la presència de diverses productores catalanes en algunes de les darreres i més exquisides produccions espanyoles. Malgrat tot, els espectadors associem les produccions catalanes amb certa mala qualitat no pel so o la imatge, sinó pel contingut i l’actuació, consternats en preguntar-nos per què aquell actor català que brillava en una producció espanyola és, sobtosament, molt pitjor que la més primitiva de les interpretacions cinematogràfiques en aparèixer en un títol català. La raó, però, no rau en la qualitat audiovisual, sinó en l’estat de la llengua catalana en la vida privada dels actors i, en general, dels catalans que en contribuïm a l’extinció.

Pàtria ja en fou un precedent a causa del marc històric emprat, esperant trobar uns accents tancats i forts, coherents amb la seva pròpia contemporaneïtat social i expressiva, els d’aquella Catalunya ancestral amb què fantasiem els qui encara en sentim el pols avui, abduïts per la memòria col·lectiva que n’eixampla els ecos i que constaten les cròniques, l’arquitectura, els pobles més remots de la nostra geografia. Tot i així, vam trobar-hi, i com a moltes de les produccions audiovisuals històriques i no tant històriques de Catalunya, el símptoma d’una societat bilingüitzada: la perversió de la cultura innata. Actors catalans incòmodes amb la seva (suposada) pròpia llengua i, conscients, reticents a promoure la pel·lícula a les xarxes després de l’estrena o, en altres casos, refusant aparèixer en noves produccions per temor a perdre més oportunitats al mercat espanyol. Malgrat tot, i a causa de diversos desastres audiovisuals que arreplegava, el fracàs de Pàtria va atribuir-se al pressupost de la pel·lícula.

 
Bilingüisme sota l’excusa de la “versemblança social”

El cinema català no necessita precisament de més inversió, malgrat que sempre és un bon estímul, sinó d’un veritable sentiment de pertinença catalana, d’amor a la llengua, de guions sense expressions castellanitzades. La primera etapa del mestre Quentin Tarantino i de tants altres directors ens ensenya i demostra que el pes que eleva una pel·lícula d’entreteniment a mite rau en la força del guió. Però l’excusa dels directors, actors i guionistes –i exemple d’això n’és la sèrie de Dramaés sempre la de voler representar amb “versemblança” la societat d’avui. És a dir, i seguint aquesta cadena associativa, podríem produir una pel·lícula sobre Francesc Macià a mode de Terminator, però permetríem amb total tranquil·litat que fes ús d’incomptables castellanismes perquè seria “més versemblant amb la realitat del jovent català”.

Catalunya no té males productores, ni mals actors, ni males actrius o guionistes, tècnics, càmeres o directors. Catalunya té mals catalans. De nou, també descobrim que l’actor de doblatge que ha posat veu a un actor mític en castellà durant vint anys també ho feia en català, però mai n’hem consumit la pel·lícula en l’idioma autòcton per què el doblatge –i la sentència es recolza empíricament en el consens públic– era massa dolent. El cinema necessita que l’espectador immergeixi avarament en la seva història, però les dissonàncies lingüístiques resten professionalitat a l’afer cinematogràfic i, més que retenir-nos, s’obstina en expulsar-nos del seu úter en un abrupte avortament forçat. No, Catalunya no té mal cinema, sinó que té mals catalans dins la indústria.
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.