Catalunya, la pàtria dels valencians

25 de setembre de 2020

Catalunya, la pàtria dels valencians

"Els valencians hem de caminar cap al futur per un de dos camins amb destinacions molt diferents."

Per Jordi Joan Calatayud

Caos, la paraula perfecta per a descriure la nostra voluntat nacional. Ens acostem a la defunció de la nostra cultura i els valencians encara no sabem ni quina és la nostra nació, ni quina és la nostra llengua, ni quina és la nostra bandera. Dècades després de la mort de Joan Fuster, els nacionalistes valencians només sabem que no som espanyols però el consens sobre quin seria el nostre país fora d'Espanya és inexistent, la qual cosa frena en sec la creació d'un moviment d'alliberament nacional.

 
Països Catalans, un altre fracàs de l'esquerra

Quasi mig segle després d'un valencianisme monopolitzat per l'esquerra, ens trobem que els nostres amics progres no han solucionat el problema de la vertebració nacional. Apel·lant a la inclusivitat i eixos termes buits que tant els agraden, han popularitzat el terme Països Catalans, un terme que va morir immediatament després d'haver nascut.

Com són tan bons i no volen fer-se de mal de voler fan servir un terme que no desprén cap sentiment d'unitat. Un terme sense història, sense atractiu, lleig. Una nació de nacions on ningú sap qui és qui i on la importància de cada territori no queda clara. Si existeixen un País Català i un País Valencià dins dels Països Catalans, els valencians tenim dret a anomenar-nos catalans? Són els principatins doblement catalans per ser del País Català i dels Països Catalans?

I així tornem al principi, al blaverisme, a l'anticatalanisme. Al "no mos fareu catalans" perquè per a ser catalans de segona ens quedem com estem. La culpa, com en tantes altres ocasions, és dels pseudointel·lectuals nacionalistes d'esquerres - molt d'esquerres i poc nacionalistes - que volen crear una nació a força de promocionar l'existència de diverses identitats nacionals dins del nostre país que no existeixen i que, sense adonar-se'n, ens han creat una obsessió per no ser dominats pel 'país' al nord.

No obstant això, cal mencionar que un intel·lectual d'esquerres —i aquest sí que és un veritable intel·lectual— s'ha adonat del problema, en Josep Guia. Llàstima que dinamitara tot el possible suport popular exhibint falçs i martells.

 
Què és ser valencià?

Després apareixen els espavilats que volen una república valenciana. Aquesta gent reconeix la unitat de la llengua però diu que els valencians tenim una identitat diferent del Principat i les illes. Açò ens condueix a la següent pregunta, què és la identitat valenciana?

És la bandera? No. La senyera coronada de València —la de la franja blava— només la reconeixen en la província de València. A Castelló i Alacant l'única bandera, a part de l'espanyola, que voreu als balcons de les cases és la senyera nua.

És la gastronomia? No. La paella no es menja en tot el territori i cada zona defensarà aferrissadament que l'autèntica es fa amb ingredients diferents d'altres zones.

Són les festes? No. Alguns celebrem moros i cristians, altres les falles, altres les fogueres, altres els bous al carrer i un llarg etcètera. Un exemple: Malgrat que la Muixeranga d'Algemesí és patrimoni de la humanitat, fa 2 anys a València vam presenciar com un grup d'ignorants espanyolistes pensaven que un grup de muixeranguers eren castellers i van soltar rucades com "¡a ver si te caes de morros!" als xiquets muixeranguers. Clar, per a ells les úniques festes valencianes són les falles.

És la variant dialectal? Tampoc. Jo canvie de nom cada vegada que viatge 100 quilòmetres al nord. Passe d'anomenar-me Jordi Joan a ser Txordi Txoan.

Per tant, arribem a la conclusió que l'únic que ens uneix a tots els valencians és la llengua catalana, exactament el mateix que ens uneix amb els principatins i els illencs.

 
Catalunya, una unió de destí i de futur

De vegades els humans creiem que avancem quan en realitat retrocedim. El concepte Catalunya fou creat en un moment determinat amb una intenció. Catalunya es va crear amb l'objectiu d'eliminar la desunió entre els comtats catalans. De consolidar a tota la gent que compartia una mateixa llengua i cultura en un mateix país fort per a plantar cara als musulmans al sud i contindre el poder d'Aragó a l'oest.

En aquest moment tan determinant de la nostra història reclamar les velles fronteres del Regne de València és com demanar la independència del Comtat d'Urgell en l'edat mitjana. Tan sols beneficia als nostres enemics i és un acte de traïció a la pàtria.

Parlant dels nostres enemics, no heu notat que els senyors Sánchez, Casado i Abascal mai parlen de Les Espanyes? No heu vist com ells mai es refereixen a si mateixos com a castellans? Ells ja han aprés la lliçó, el divideix i venceràs només funciona quan s'aplica als altres, no a u mateix.

Quan als valencians ens diuen que la nostra llengua acaba a Vinaròs, ens estan dient que parlem la llengua de l'horta, no la de Sarrià-Sant Gervasi i Sant Cugat del Vallès. Volen una llengua morta, una llengua paleta, d'aldea, rural que només aprofita per a parlar amb les vaques i els porcs. En definitiva, una llengua sense futur que no pot fer progressar el país, que no parlen ni el banquer, ni l'empresari, ni l'escriptor, ni el metge.

Els valencians hem de caminar cap al futur per un de dos camins amb destinacions molt diferents. Podem prendre el camí d'Espanya, d'un país socialista i bananer sense prosperitat, on el govern més de dretes que vorem mai en el poder són els socialdemòcrates del PP. O podem florir en una Catalunya nova. La Catalunya del capitalisme, la llibertat i l'alta cultura guiada per l'esperit que ens va fer grans segles arrere.

 
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.