Barça, reflex de Catalunya

29 d'octubre de 2020

Barça, reflex de Catalunya

Més que despolititzar el Barça, amb l’elecció d’un nou president, caldria retornar la institució als seus orígens d’insubornable compromís amb Catalunya


Per Marc Gafarot

Per una part important de la societat catalana el destí del FC Barcelona va lligat indestriablement al de Catalunya i, afegim, al del catalanisme. En els darrers temps, en el nostre país, el binomi política i esport ha adquirit un caire negatiu que caldria deixar-ho per un altre article per valorar-lo en la seva justa mesura. Com sigui, lluny queden els temps que el Barça era un miratge de llibertat i democràcia, en els foscos temps polítics de la Catalunya de les darreries del franquisme. Una imatge i un sentiment que generava un consens avui trencat o, tal vegada, esberlat. La divisió existent en la societat catalana, anorrea anteriors oasis de pau i també de corrupció i esquinça pensaments únics i lideratges carismàtics. Quina casualitat que un 27 d’octubre, com amb la declaració broma del 2017, Bartomeu i la seva junta presentin una dimissió irrevocable que només hores abans, era negada pels seu gran protagonista. Massa coincidències de nou entre política i esport, encara que de moment Puigdemont sembla gaudir de la tercera o quarta vida del gat, llebre o conill que és.

Malgrat tot, l’enorme crisi existent en el Barça corre en paral·lel a una altra de greu crisi, en aquest cas política, que viu el nostre país. A aquestes alçades (de partit), ningú hauria de dubtar que l’abandonament de funcions i obligacions de la classe dirigent catalana durant l’octubre del 2017  ha propiciat la indefensió que avui viu Catalunya al màxim nivell institucional. Algú s’imagina que a Pujol l’hagués cessat un magistrat espanyol per posar o treure una pancarta? També és cert que es fa difícil imaginar que Pujol es prestés a posar-ne una en un balcó noble com el de Sant Jaume. Altres temps i altres homes. El que sembla prou clar, és que el descrèdit polític s’ha empeltat a l’esportiu i la junta de Bartomeu ja fa temps que té un regust aspre i agre, havent acabat unint contra la seva causa a propis i estranys i fins i tot vells enemics que des de fa un temps en tenen un altre de més odiós i corcat que porta per nom Josep maria Bartomeu i Floreta. La flor, grossa o minsa, s’ha musteït.

Ara que ha dimitit, vindrà a tomb recordar la injustificada i ingrata indulgència vers els jugadors i els sobresous pagats a les estrelles de l’equip, els quals fa temps que no donen la millor versió dels seus innegables talents, vivint mimats com nens malcriats per un president com Bartomeu que, tot cercant la seva indeguda complicitat, ha acabat essent víctima dels capricis i excentricitats d’un xicots amb Messi al capdavant, on el talent de les seves botes s’ha vist, en els darrers anys, ben poques vegades reflectit en lideratge en el camp, sobretot en les grans ocasions europees. Marxats els Xavi, Valdés i Iniesta i sense el mestratge d’en Pep –que acabà fins els nassos d’alguns jugadors especialment de Messi- la gana i l’esperit de superació han brillat per la seva absència i han fet bona la dita pagerola que gos tip no caça. Massa ornament i farciment que a la fi han perdut el gust pel joc i l’han assolit per la poc sacrificada “dolce vita” o els projectes empresarials a l’estil Piqué. Fins al punt que el Barça ha esdevingut un segon plat per a molts d’ells. Voler-hi posar remei amb subterfugis a l’estil de l’empresa que els censurava amb comptes falsos per internet denota la pèrdua de rumb, nord i senderi d’una directiva naufragada des de feia molt temps.

Amb tot Bartomeu, que deixa una gens escrupolosa gestió econòmica que per qui se l’hagi de menjar suarà la gota grossa i on no pocs elements podrien ser constitutius de delicte, ha tingut finalment el detall de dignitat de presentar la dimissió. Sabut queda, que l’home Bartomeu es trobava en una situació pròxima a l’extrema desesperació, però els nostres líders polítics, davant semblant escenari on podem afegir falsedat i traïció, van triar lliurar-se abans a les autoritats que deien combatre –les espanyoles-, abans que no presentar la necessària i desitjable dimissió i ja no dic assumpció plena d’errors. Millor fotre al país que a un mateix corregint a la inversa la frase de la Marilyn Monroe quan fou qüestionada pel seu embolic amb el casat JFK.

El genial periodista esportiu JM García tot sovint ens recordava en el seu programa de la mitjanit que el temps era un notari insubornable de la realitat. El temps ha fet pagar amb una moneda molt dura a la junta de Rosell i Bartomeu, els mateixos que procuraren “despolititzar” el Barça i portar davant la justícia l’anterior junta de Joan Laporta per unes suposades, i desmuntades per la justícia, irregularitats comptables. En una societat lliure, la crítica és molt necessària i l’autocrítica encara més. Per això, més que despolititzar el Barça, amb l’elecció d’un nou president, caldria retornar la institució als seus orígens d’insubornable compromís amb Catalunya i el catalanisme i a les pràctiques de la professionalitat, la bona fe, la humilitat i la decència. Si ho aconsegueix el Barça potser ho acabi fent la política. I és que alguns, encara creiem en miracles. Visca el Barça i Visca Catalunya!
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.