Puigdemont confessa a RAC1: va trair Catalunya i “ho tornaria a fer”

 

Redacció

Tot dilatant els afers propagandístics del sol·licitadíssim llibre de l'ex-president Carles Puigdemont, M’explico (2020), RAC1 va concertar ahir una entrevista telefònica, a la data del llançament, per esclarir-ne alguns dels passatges, o “instantànies que en Xevi Xergo ―autor del llibre i voyeur dels miracles del president fugitiu a l'estranger― va anar prenent al llarg de molt de temps”. Una entrevista sobre el llibre on, com esmenta el locutor Albert Sort, “hi ha fins a vint vegades la paraula ‘deslleialtat’ associada al vicepresident d’aquell moment”, Oriol Junqueras, i del que Puigdemont en reconeix “les pròpies contradiccions”.

Puigdemont, en una entrevista a Rac1, es permet afirmar que la Presidència de la Generalitat està en bones mans i manté el prestigi de la institució. Algú no raona. I és greu. Torra no ha fet res en més de 2 anys, sense permís del de Waterloo. De vergonya aliena.

— Jordi Bonastre Thió (@jordi_thio) July 21, 2020

Deixant de banda les intervencions queixoses del resident a Waterloo, com ara la “infelicitat” o la “solitud”, necessàries en el llibre “perquè us ajudés a entendre el context” del moment de prendre una decisió, Carles Puigdemont confessa obertament el que sempre ha estat el seu compromís de dur Catalunya a la independència: fum. Declaracions, no entre massa línies, i amb una doble intenció de justificació i de victimisme, amb què Puigdemont advera que “[la meva] responsabilitat com a president era privilegiar, abans que res, aquella via de diàleg i d’entesa que no havia de donar confrontació”. I no encara content amb això, afirmant que “ho tornaria a fer”.

Encantador de serps

Quant a les qüestions personals, i creient-se la pròpia mentida que “l’exili és una lluita a llarg termini”, fins i tot la muller de Puigdemont, la romanesa Marcela Topor, ressona en el llibre amb la compartida pregunta sobre la declaració d’independència: “Com pot ser [...] que no tinguéssiu res previst per l’endemà de la proclamació?” Una pregunta que Puigdemont respon, amb to dramàtic de sorpresa i Déu n’hi do, que els representants espanyols “havien decidit sense límits utilitzar la violència”. Reacció que s’anul·la quan, més tard, l'ex-president reconeix haver tingut “gairebé la certesa que l’Estat espanyol no posaria límits a l’ús de la violència per impedir la independència de Catalunya”.

Entrevista a @KRLS a @elmonarac1:

- "La seva dona va dir que com podia ser que després d'un #1Oct tan ben fet, llavors no tinguessin res preparat."

- @KRLS: "És lògic que no tinguéssim res preparat vist que l'estat va optar per la violència com a resposta."#QuinsCollons pic.twitter.com/iBkjuOQXJr

— Marc Serra (@MarcSerra21) July 23, 2020

Relatiu a les estructures d’estat, “és evident que no ho teníem a punt”; en el sentit que sols estaven preparats per un procés en què “l’Estat espanyol hagués respectat” això i allò altre i més ploralles. I respecte a Oriol Junqueras, malgrat les discrepàncies, “vam ser capaços de teixir una gran lleialtat per damunt de tot el que és l’1 d’octubre”, allunyant-se de qualsevol intent de premsa rosa perquè cal tractar “el lector com a major d’edat, com a persona adulta, que sabrà arribar a les seves pròpies conclusions”. Per cert, i el nou referèndum de Torra? Suficient per com “substituir el referèndum de l’1 d’octubre”. Alhora, sense confirmar ni desmentir si serà cap de llista al nou JxCat, tot i que l’excés de messianisme cesarista sempre auguri adveniments triomfals.

 

Fugir amb la cua entre les cames

Carles Puigdemont, el 130è president de Catalunya (el protocol·lari ‘Molt Honorable’ potser convé deixar-lo de banda) té tant de frau com tota l’esfera processista que també condemna, a mitges o no, en el llibre. Un polític camí de la putrefacció política per caure en la irrellevància internacional atesa l'absència d'autoritat per fets reals, i el qual va dirigir un procés de falsa independència, amb l’única intenció de vacil·lar l’Estat espanyol fins aconseguir un nou pacte de Catalunya sota Espanya. I, finalment, va fugir amb la cua entre les cames perquè aquesta era “l’única manera de poder-lo defensar” [sic].