L'estratègia de Puigdemont i Junqueras: la rendibilitat del victimisme

Redacció

Les darreres entrevistes tant de l’ex-vicepresident Oriol Junqueras a Catalunya Ràdio el passat dijous, com del president Carles Puigdemont aquest diumenge a TV3, dibuixen cristal·linament una estratègia electoral basada en una humanització dels engranatges de la política i que, servint-nos del nom del document del Parlament Europeu que Puigdemont orgullosament posseeix per desplaçar-se entre països membres, s’estableix en els marges de seguretat del laissez-passer: la immunitat, en aquest cas, envers qualsevol detracció de les seves males actuacions polítiques.

A Esquerra sembla que han pres consciència que Puigdemont va fer una molt millor entrevista que Junqueras (de fet va ser un despropòsit comunicatiu) i ja estan buscant tota mena d’excuses per justificar-se. Més val que aquest matí en Sanchís clavi la seva cadira amb claus a terra

— Cătălina Ionescu 🏴 (@LinaIonescu) July 27, 2020

Junqueras, humil i estrambòtic

El lliurat Oriol Junqueras, després que, presumiblement, tingués una conversa amb l’assessor d’imatge d’ERC ― “la millor proposta per aquest país, sens dubte”― per esmenar el comportament irreverent i surrealista de la seva darrera entrevista amb Vicent Sanchis, va mostrar-se a El Matí de Catalunya Ràdio com un personatge renovadament humil, potser perquè, fent paral·lelismes amb el Procés, “per aconseguir-ho necessitem demostrar seriositat i rigor i compromís. I això és el que intentem demostrar cada dia”. En aquest sentit, i atès que “és possible que aquesta sigui l’última entrevista” de Junqueras abans no torni al seu reialme de bondat penitenciària, cada vegada que l’ex-vicepresident presenta un afalac a la seva persona, s’afanya en incloure la resta, de la qual se sent “orgullosíssim” reprimint la seva incontinència megalòmana.

🔴 El tercer grau té els dies comptats? L'exvicepresident del govern, Oriol @junqueras, torna a Catalunya Ràdio després de gairebé 1.000 dies a la presó: "Em sento útil i orgullós de la feina que hem fet"

ÀUDIO https://t.co/21sWfrDuZR
VÍDEO https://t.co/5vhDZMDmIs pic.twitter.com/37YYWbWa44

— Catalunya Ràdio (@CatalunyaRadio) July 24, 2020

Tanmateix, Junqueras insisteix en què el seu independentisme “és evident”, malgrat que l’entesa “en l’àmbit estratègic” amb Carles Puigdemont, en cas d’explicar “tot el que parlem”, “és possible que no a tothom li sembli bé”. Junqueras també recalca la seva dedicació total perquè “el país se’n surti”, tot i que no facin les coses “perquè tinguem una confiança especial”, manifestant la voluntat de continuar amb l’assaig de prova-error d’aquest Procés inexhaurible, del que “caldrà alguna cosa més que el que vam fer l’octubre del 2017, per difícil que fos”, però que en cap cas proposa.

 

Puigdemont, calmat i victimista

El president Carles Puigdemont, amb tot, és qui potser clarifica millor aquesta estratègia electoral. Insistint en les “fotografies de moments” que vertebren la narrativa enutjosa, desconfiada i bipolar del seu llibre, M’explico (2020), Puigdemont basa la seva actual postura en allò de llençar la pedra i amagar la mà. En aquest sentit, tant el llibre com el seu protagonista cerquen la humanització política, ara a l’empara de la distància emocional i la conseqüent desvinculació actual respecte aquelles sensacions, per pal·liar els efectes de l’error, la desorganització i la manca d’empenta per presentar un renaixement (el “nou” Junts, per Catalunya) a la ciutadania.

▶ Recupera l'entrevista del director de TV3, Vicent Sanchis, a l'eurodiputat i expresident de la Generalitat, Carles Puigdemont https://t.co/ceLsplWXUx

— TV3.cat (@tv3cat) July 26, 2020

Per això, Puigdemont, qui se sent “el parallamps de Catalunya on energies positives i energies negatives conflueixen” i que li toca a ell “aguantar-les”, remarca que “pensar que el sistema català és aliè a aquest tipus de comportaments molt humans ―que ens fan, finalment i feliçment, imperfectes― és somiar truites”. I prova d’aquesta necessitat d’empatia i d’afecte social la demostra amb la reacció a la possible intervenció de l’església en el procés, explícitament amb la postura del cardenal matarranyenc Joan Josep Omella, qui “va estar al costat dels poderosos” i de qui Puigdemont conclou, encetant el victimisme processista i mostrant una manca absoluta d’autoestima política, que “s’ha d’estar al costat, precisament, del dèbil, del que és perseguit, del que pateix”.

Vinga no fotis Tremosa! Aquest llibre és un exercici masturbatori per blanquejar el que és evident: La traïció còsmica del Carles Puigdemont en fer dues falses DUI. Té una última oportunitat, anar tots junts en llista única independentista de la mà de DIRECTE 68.

— BARCELONA RESISTEIX (@BResisteix) July 27, 2020

Tarannàs incompetents

Pel que fa a les qüestions de país, ja amb el tarannà d’ambdós processistes extret i servit, més del mateix. D’una banda, l’immutable i soporífer “respecte” de Junqueras “per les opinions de tothom”, sentint-se, a més a més, “útil” i adjuvant, encara “orgullós de la feina que hem fet, del camí que hem recorregut”, però que a la llum dels fets roman estèril i amb unes capacitats de dilatació ―i conseqüent dissolució― infinites. Un funcionari més que persegueix la independència “per assumir plenament la responsabilitat", perquè li "agrada", “i, per tant, assumir la responsabilitat, i assumir-les totes” simplement li “sembla que forma part” de la seva feina.

I d’altra banda, un Puigdemont encara avui fugat a l'estranger per poder “fer acció política des d’un lloc segur amb llibertat”, qui considera que “no és just fer crítiques al model sanitari, a les limitacions que hagi pogut tenir la consellera Vergés” i que “el valor de l’1-O és que vam ser capaços de sobreposar-nos” a totes les “circumstàncies” de llavors i posteriors. La irresolució de la independència d’un país com “la idea” d’un “procés” sense termini clar, activitat per la qual “estàvem preparadíssims”.

Quatre atacs a l’Estat espanyol perquè “hi ha hagut un cop d’estat”, “s’han trencat totes les regles constitucionals” i “el pacte del ’78 no existeix”; als daltabaixos comunicatius del rei d’Espanya i als empresaris i financers catalans, que “no són representants del veritable esperit emprenedor de Catalunya”, que van tenir “una gran irresponsabilitat” i fins i tot “covardia”. Afegint que si es presentés al Parlament i l’investís, “és clar que hi aniria”. Una roda interminable que s’instal·la a perpetuïtat en la vellarda i maltractada possibilitat d’independència i de la que, sense saber-ho, Puigdemont se’n fa una crítica que aquí traiem de context per exposar-la acabant l’anàlisi: “S’ha d’allunyar de la idealització de la memòria, de la memòria selectiva, de la memòria, diguem-ne, de coloraines”.