L'enquesta del CEO: governarà l'autonomisme, amb processisme o sense

 

Redacció

Segons el baròmetre d’opinió política del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) del darrer divendres, realitzat entre el 25 de juny i el 21 de juliol de 2020, tan sols un 33’9% dels 2.000 enquestats ha respost que Catalunya hauria de ser un Estat independent; menys que el 36’2% del 2014. Les altres dues respostes amb més percentatge són: un 29’6% a favor de Catalunya com a una Comunitat Autònoma d’Espanya i un 22’9% a favor de Catalunya com a Estat dins una Espanya federal. Però si, a més, a aquestes dades adjuntem que un 19’4% dels enquestats votaria a ERC en unes eleccions al Parlament de Catalunya ―encapçalant la llista de respostes del CEO i seguits d’un 12’1% que votaria el PSC―, obtenim la fotografia de l’autonomisme de tall processista exquisidament emmarcada.

⚡️ Un 50,5% dels catalans és contrari a la #independència, segons el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat. És la xifra més elevada de la sèrie històrica. Un 42% vol que Catalunya sigui un Estat independent | #CEO @govern 👇 pic.twitter.com/zl38DLT6yS

— L’informatiu | TVE Catalunya (@linformatiu_tve) July 31, 2020

D’acord amb això, ERC encapçalaria les eleccions a Catalunya amb entre 31 i 32 escons, però ni tan sols amb una coalició del processisme no hi hauria prou escons per apuntalar un altre govern processista. Alhora, si el processisme ja resultava ―i resulta― una direcció fatal i terrible per Catalunya, la probabilitat que ERC pacti amb el PSC o amb altres unionistes és massa alta, i més encara amb el màrtir empresonat que abaixa el cap envers Espanya, Oriol Junqueras, i el màrtir fugat que privilegia “el diàleg i l’entesa”, Carles Puigdemont. Pre-cadàvers polítics victimistes que, si bé ara s’esbatussen, són la manifestació més clara de la manca d’una representació parlamentària i un lideratge vertaderament independentistes.

 

Els retrats del descens i la covardia processistes

Mentre la ciutadania es deixa la pell per la causa independentista, i molts patriotes van rebre de valent per defensar les seus electorals del referèndum de l'1 d'Octubre, els dirigents processistes de la pantomima d’una independència de vuit segons han fugit del país amb la cua entre les cames o bé s'han deixat empresonar per l’enemic, amansits i arrossegant-se per una engruna de pacte o una carícia impersonal al cap.

Un procés que s’ha deixat refredar durant deu llargs anys de poca-soltades pacifistes, paraules buides i jocs bruts i que ha perdut adeptes, no per manca d’esforços sinó pel tarannà poc professional de la direcció i un desencant capital que ràpidament els correligionaris de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras s'han apressat a explotar amb el cínic victimisme perdedor, atribuint tota la culpabilitat a Espanya.