La Generalitat incompleix les seves pròpies lleis per salvar el català

 

Redacció

El passat dimecres, Plataforma per la Llengua va denunciar públicament “la manca de voluntat del Govern català” per aplicar les lleis del Cinema i del Codi de Consum des de ja fa deu anys. Segons l’entitat, “els articles en matèria lingüística han esdevingut lletra morta pels successius governs”, els quals “no han fet cas ni de les mateixes lleis, ni de les sentències del Tribunal Constitucional espanyol, ni de les mocions aprovades pel Parlament de Catalunya, que l’instaven a aplicar-les”.

⏳ Fa 10 anys es van aprovar la Llei del Cinema i el Codi de Consum de Catalunya.

🗣️ Ajuda’ns demà a denunciar que són #10AnysIncomplintLaLlei per part de la @gencat.

📆 Dijous 23 de juliol
🕛 12 h
📲 Piulada amb #10AnysIncomplintLaLlei

💪 Fem de l’etiqueta tendència mundial! pic.twitter.com/lspCVw6eeY

— Plataforma per la Llengua🎗 (@llenguacat) July 22, 2020

Una denúncia que posa en entredit, per la part cinematogràfica i televisiva, les declaracions de Núria Llorach, vicepresidenta i presidenta en funcions de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Qui, durant la compareixença davant la Comissió de Control de l’actuació de la Corporació al Parlament de Catalunya del passat 17 de juliol, respecte l’enrenou de la sèrie Drama, va afirmar que “la promoció de la llengua catalana és una prioritat del nostre servei públic” i que “no hi ha fissures en aquest sentit”.

 

Les Lleis de cinema i de consum de Catalunya

Primerament, la Llei 22/2010, de 20 de juliol, del Codi de Consum de Catalunya, la qual recull els drets lingüístics de les persones consumidores (article 128-1), els requisits lingüístics que han de complir les empreses (article 211-5) i el règim d’infraccions i sancions en cas d’incompliment, que poden arribar fins el milió d’euros (article 331-1). Com esmenta Plataforma per la Llengua, es tracta d’una llei que “per primer cop les dades d’etiquetatge, instruccions, embalatges i manuals dels productes distribuïts a Catalunya han de ser com a mínim en català”, d’igual manera que les factures i els pressupostos, alhora, en el mateix format que les altres.

I en un altre terme, la Llei 20/2010, del 7 de juliol, del cinema de Catalunya, que la Plataforma titlla de “ciència ficció”, i on s’exigeix que almenys el 50% de les pel·lícules comercials projectades als cinemes de Catalunya han de ser en català, obligant que les empreses distribuïdores en garanteixin la projecció sota aquesta llei, a més d’enviar-ne les versions subtitulades o doblades a tots els canals de distribució un cop acabada l’estrena. En cas de violació d’aquesta llei, l’article 51 en preveu sancions que poden arribar fins els 75.000€. Això no obstant, els partits processistes en campanya electoral diuen una cosa i quan governen, una altra.

Puigcercós: 'Només si Esquerra és forta la Llei del cinema tirarà endavant i arribarem al 50% de pel·lícules en ca http://twitpic.com/3741jh

— Esquerra Republicana (@Esquerra_ERC) November 15, 2010

Catalunya, líder en incompliments legals

Plataforma per la Llengua denuncia que, “passada una dècada”, i “mentre gairebé la majoria de productes complien les lleis que obligaven l’etiquetatge en castellà”, “la majoria d’empreses pràcticament no s’havien adaptat” a la Llei del Codi de Consum “amb els terminis establerts per la mateixa llei”. Alhora, esmenta que “l’Agència Catalana del Consum no ha posat cap sanció” al respecte. Uns fets que, com explica el president de l’entitat, Òscar Escuder, palesen que la Generalitat de Catalunya, en els consecutius governs Mas, Puigdemont i Torra, “desobeeix la seva pròpia norma, deixa desemparat el consumidor català” i “fins i tot, podria estar prevaricant”. Així mateix, s'ha aconseguit que Catalunya hagi esdevingut “la regió europea amb més incompliments legals en aquest sentit”.

El president Mas assegura que la Llei del Cinema pot permetre "un progrés evident del nostre idioma" http://t.co/p7SU0W2c

— Govern. Generalitat (@govern) October 14, 2011

I quant a la Llei del Cinema, i atès que la sentència del Tribunal Constitucional del 2017 ja en va reduir la projecció en català al 25%, Plataforma per la Llengua manifesta que “el 2018 es va arribar a una xifra de només el 2’1% de projeccions en català, molt lluny dels objectius de la Llei del 2010” que n’obligaven un 50%. Segons Òscar Escuder, “el català al cinema no només és una necessitat des del punt de vista de la llengua” ―no ens cansem de recordar el lamentable 36’1% que té el català com a llengua d’ús habitual―“sinó que és també una demanda de la societat, que vol veure pel·lícules en català”, tot fent referència a les 30.000 signatures recollides per l’entitat perquè Disney Plus inclogui el català a la seva plataforma, així com la gairebé absència de català a altres plataformes com Netflix.

 

El futur és ben negre: anirem a pitjor

Si cal que ens ho diguin des de fora perquè aquí sembla un gra massa, la UNESCO recull que “una llengua corre el perill de desaparèixer quan els seus parlants deixen d’utilitzar-la, quan en restringeixen l’ús a àmbits cada vegada més reduïts, quan recorren cada vegada menys als seus registres i estils idiomàtics, o quan deixen de transmetre-la a la generació següent”. En aquest sentit, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, un 27’2% de la població parla català a la llar, davant d’un 37’7% que ho fa en castellà; 13’4% en català amb les amistats i 28’9% en castellà i així successivament en qualsevol dels àmbits d’ús.

Alhora, la Societat Lingüística d’Amèrica explica que “quan una comunitat perd la seva llengua, sovint perd gran part de la seva identitat cultural al mateix temps”. Afegint que “encara que la pèrdua d’idioma pot ser voluntària o involuntària, sempre implica pressió d’algun tipus”. Així, i segons l’IDESCAT, mentre que un 36’3% de la població s’identifica amb la llengua catalana, un 46’6% s’identifica amb la castellana i, conseqüentment, un 36’1% té el català com a llengua d’ús habitual enfront d’un 48’6% que en té el castellà. Que cada lector en tregui les seves pròpies conclusions.

Mentrestant, els nostres mitjans apleguen personatges com el director de TV3, Vicent Sanchis, qui el 2019 afirmava que “el català està en perill d’extinció a Catalunya”, però que considera Drama “molt útil”, car “molta gent que s’expressa habitualment en castellà i coneix el català” ha mirat la sèrie. O la presentadora de FAQS, Cristina Puig, qui recentment va menysprear el català burlant-se de Josep Maria Virgili, filòleg i catedràtic d’institut emèrit de Llengua Catalana.