Erdogan pretén convertir l’Església de Santa Sofia en una mesquita

Redacció

L’església de Santa Sofia a Istanbul ―abans de la presa turca de Bizanci l’any 1453― va ser l’església més important de Constantinoble i una de les esglésies més grans i antigues del cristianisme. Malgrat encara ser considerada una església com a tal pels visitants grecs i els pelegrins russos, sota l’estat turc va passar de ser una mesquita a un museu pel matrimoni mundial protegit de la UNESCO.

No obstant això, el president turc Recep Tayyip Erdogan i els seus legisladors estan considerant canviar el seu estatus museístic actual al d’una mesquita. Un fet que ha indignat tant a Grècia, com a Rússia, ja que, segons el mateix portaveu del Kremlin, es tracta “d’una obra mestra mundial estimada pels turistes que venen a Turquia d’arreu del món i especialment pels turistes de Rússia, que no tan sols en reconeixen el valor turístic, sinó que també el seu sagrat valor espiritual”.

Uns canvis que el president Erdogan interpreta com una qüestió de “reafirmar la sobirania de Turquia”. Afegint que, legalment, Turquia pot fer el que vulgui amb els monuments i indrets històrics que pertanyin al seu territori sobirà.

Una violació de la llibertat religiosa

Malgrat que el màxim tribunal de Turquia encara manté els detalls de la mesura sobre la taula, les antigues comunitats cristianes d’Istanbul expressen que Erdogan pretén lliurar una guerra contra els cristians turcs. Per la seva part, l’església ortodoxa russa, que valora els fets com a una “violació de la llibertat religiosa”, declara que això recordaria “als segles de política otomana que van reprimir severament als cristians a tota l’Àsia Menor”.

Reforçant-ne la referència, els crítics d’Erdogan i el seu partit, l’AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament), denuncien des de fa temps les seves aspiracions islamistes i neo-otomanes. Explicant, segons un advocat i activista dels Drets Humans de la Union Nations Watch, que tot i que “Turquia ocupa més territoris àrabs (Síria, Iraq, Líbia) que qualsevol altre país del món, el nom de Turquia no s’esmentarà ni una sola vegada al debat sobre territoris àrabs ocupats de l’ONU”.

L'estratègia d'Erdogan: el pitjor de cada casa

Ja fa anys que Turquia realitza un viratge cap a un Estat fet a la mida del seu dirigent. Erdogan ha afirmat públicament que mitjançant l’ús del neo-otomanisme, és a dir, la intervenció turca als països del seu voltant, es podrà construir una Gran Turquia. Una de les seves intervencions internacionals més importants ha estat l’enfrontament amb el President Baixar al-Àssad de Síria. En aquest enfrontament, Turquia ha augmentat el seu pes més enllà de les seves fronteres fent un hipòcrita triple joc: per una banda combatre Àssad per debilitar el país, per altra banda lluitar contra Estat Islàmic (i així esclafar un Estat independent kurd) mentre permetia que els terroristes de l’ISIS venguessin el seu petroli dins Turquia —per seguir rebent diners i mantenir la seva terrorífica guerra.

Erdogan combina el pitjor del dictador Atatürk —pare de la Turquia moderna— amb el pitjor de l’Imperi Otomà. Del primer n’agafa el seu nacionalisme genocida contra qualsevol no turc (grecs, kurds o armenis) però n’ignora el seu laïcisme i la seva tasca modernitzadora. De l’Imperi Otomà n’agafa la voluntat expansionista, l’intervencionisme militar amoral i la visió d’un país unit per l’islamisme polític, alhora que ignora dels otomans la política genuïnament imperialista de gestionar diversos pobles i nacions —i permetre’n la coexistència dins una comunitat que se sap que no és nacional sinó imperial.