El món s'enfonsa en un mar de deute

 

Redacció

Segons el Fons Monetari Internacional, l’ajuda fiscal a nivell global en resposta a la crisi serà de més de 9 bilions de dòlars, aproximadament el 12% del PIB mundial. Aquesta cadena prematura, clarament acuitada, probablement excessiva i a vegades equivocada, dels anomenats plans d’estímul ―massa grans a curt termini i clarament orientats a mantenir sectors de baixa productivitat― distorsionarà les finances públiques d’una manera mai vista des de la Segona Guerra Mundial.

Global public debt as a share of GDP is projected to exceed post WW2 highs this year, in both advanced and emerging market and developing economies. For more details, read #IMFBlog https://t.co/fqM8iURHFv pic.twitter.com/rMNuyrCnMm

— IMF (@IMFNews) June 24, 2020

La major part d’aquest nou deute s’ha creat per mantenir un nivell de despesa pública dissenyat per un auge cíclic, no una crisi, i per ajudar a les grans empreses que ja tenien problemes el 2018 i el 2019, anomenades empreses “zombi” ―aquelles que no poden cobrir els pagaments dels seus interessos de deute amb guanys operatius―, el percentatge de les quals, segons el Banc de Pagaments Internacional, ha explotat en el període dels estímuls gegants i les taxes reals negatives. I la xifra es dispararà de nou.

El problema principal d’aquesta cadena d’estímul global és que està totalment orientada a fer costat a la inflada despesa pública i els rendiments artificialment baixos dels bons mobiliaris. És per aquest motiu que tot aquest nou deute no impulsarà la recuperació, sinó que, més aviat, perllongarà la recessió.

La situació europea

El balanç del Banc Central Europeu ha augmentat en gairebé 2 bilions d’euros durant aquest any i això ja és més del 52% del PIB de l’eurozona, molt més alt que el de la Reserva Federal, que es troba al 32’6% del PIB del país. Els EUA o el Banc d’Anglaterra, 31’1%. El balanç del Banc del Japó ja representa el 117% del PIB i les seves conseqüències haurien de ser un senyal d’advertència per totes les nacions. El consum s’ha desplomat novament al maig i el país s’ha estancat durant dues dècades amb un deute que superarà el 260% del PIB. Copiar el Japó és la recepta per l’estancament secular.

Però dir que tot “hauria estat pitjor” si aquests rescats i plans de despeses no s’haguessin implementat i que “no s’hauria pogut fer res més” és un argument fàcilment refutable. Els últims països en caure enguany, i que alhora es recuperaran primer, fins i tot amb les taxes de treball més baixes, són els que han mantingut plans de despesa prudents, preservant el teixit econòmic i abordant la crisi de salut amb protocols seriosos.

A Catalunya, una caiguda del PIB del 8'8%

A Catalunya, mentrestant, concentrant més de la meitat dels contagis sota Espanya, l’economia tampoc no mostra símptomes de recuperació. Segons els escenaris proposats pel Departament d’Economia i Hisenda, “la contracció del PIB de Catalunya és acusada i supera les caigudes observades durant la crisi financera global”. Assumint, al seu torn, que les previsions “incorporen l’impacte econòmic de la crisi sanitària”; és a dir, “una caiguda del PIB de Catalunya d’un 8’8% el 2020”, en “l’escenari més pessimista” (E2). Havent acumulat el 2019 un deute públic de 79.060 milions d’euros, el qual suposa el 33’4% del PIB de Catalunya i un deute per càpita de 10.390€ per habitant, el mateix any.



Tot això sembla inofensiu si la bombolla s’expandeix i l’efecte placebo funciona, però si les dades macroeconòmiques, dels guanys i de l’ocupació segueixen essent decebedores, el proper col·lapse pot ser pitjor que el tancament econòmic, car pot agregar una crisi financera a la ja debilitada economia.

No obstant això, alguns països, com Corea del Sud, Taiwan, Singapur, Àustria, Suïssa, Suècia, Irlanda, Luxemburg o els Països Baixos, amb nivells més baixos d’intervencionisme, no han caigut a la trampa de la despesa pública massiva i han presentat millors resultats de salut i econòmics que la majoria de les nacions del món. Però, malauradament, quan succeeixi el proper col·lapse, els governs i els bancs centrals ens diran que garantiran més aquests estímuls.