Boris Johnson (PM Tory): la reaparició britànica, el retorn de la Gran Bretanya

 

Redacció

Molts comentaristes van pensar que el Brexit marcaria la fi de la participació de la Gran Bretanya en els assumptes exteriors. Arreplegant els cants de sirena del nacionalisme, el raonament va ser que el poble britànic havia decidit fer introspecció, retirar-se, aïllar-se, rebutjar aliances internacionals i centrar-se en els problemes interns. Aquest anàlisi va ser comprensible, particularment a causa que l’ombra de les intervencions estrangeres del passat ha perseguit l’establiment polític britànic durant anys. Però el primer ministre, Boris Johnson, ha demostrat que aquests comentaristes s’equivoquen. En els últims mesos, Downing Street s’ha mostrat capaç de treballar amb altres democràcies per lluitar per l’odre mundial liberal sense recaure en el parany dels intervencionismes imprudents.

It's a year since I stood on the steps of Downing St as the Prime Minister of this great country.

In the face of so many challenges this year, we can be proud of what we have achieved together.

We will continue to deliver on the people's priorities 🇬🇧 pic.twitter.com/F8UIuPdylh

— Boris Johnson (@BorisJohnson) July 22, 2020

El declivi Cameron-May

Si bé el descontent popular envers les intervencions estrangeres era més que justificable, la retirada gradual del Regne Unit no va afavorir la seva reputació com a potència militar. Els observadors internacionals se’n van burlar titllant-lo de país obsessionat amb la política interna, i el Brexit va semblar demostrar que tenien raó. Durant mesos, els principals diaris i think tanks van lamentar els perills de l’aïllacionisme. Després de segles de dominació, Gran Bretanya desapareixeria o romandria atrapada entre blocs de competència. L’actitud de David Cameron envers la Xina va corroborar la sensació que el Regne Unit havia abandonat la seva defensa del liberalisme: sense amoïnar-se per l’amenaça xinesa, Cameron va agrair la inversió xinesa en infraestructura britànica, fins i tot en instal·lacions estratègiques com ara plantes d’energia nuclear. El 2015, va anar tan lluny com per anomenar el moment com “l’edat d’or” de les relacions xinesa-britàniques.

After this sh**t show of a virus form Wuhan China. It's time cut all investment like Huawei 5G and all links CCP Government. The CCP Virus has cost the UK 10s of thousands in lives and billions in debt thank's to CCP. The UK needs to get some sort of reparations...

— ✝️GeorgeCollie🇬🇧🏴󠁧󠁢󠁥󠁮󠁧󠁿🇺🇸✝️ (@georgecollie) May 3, 2020

La seva successora, Theresa May, no va ser millor. El seu mal manegament del Brexit va minar encara més la reputació de la Gran Bretanya, sinó que també va duplicar la ingenuïtat de Cameron en permetre que Huawei dugués a terme un paper central en l’establiment de la xarxa 5G britànica, malgrat els informes d’intel·ligència sobre l’amenaça de seguretat que representaria un aparell de comunicació controlat per la Xina. En molts sentits, la Gran Bretanya anterior al Brexit va començar a semblar-se a una proto-Suïssa, un país preparat per treballar amb tothom independentment de les implicacions més severes. Però l’augment de la passivitat britànica s’ha aturat.

 

Endegant l’esperit britànic

En els darrers mesos, el gabinet de Boris Johnson ha promogut un curs de correcció en política exterior. El primer ministre va prendre mesures per bandejar Huawei de la xarxa britànica de 5G. Setmanes després, va proposar una associació amb els EUA i Austràlia per imposar sancions al Partit Comunsita Xinès pel maltractament als manifestants de Hong Kong. Quan la Xina va respondre amb una opressiva llei de seguretat, Johnson va oferir l’estatus de refugiat a milions de hongkonguesos abans de posar fi als acords d’extradició del Regne Unit amb la Xina. Fa un mes, també va advocar per la creació de la “D-10”, una nova organització de democràcies que lluitaria pel liberalisme sense tirar endavant guerres absurdes de canvis de règim. El Regne Unit també ha introduït recentment un paquet de sancions contra figures d’alt perfil involucrades en abusos contra els drets humans, inclosos nord-coreans, saudites i russos.

Britain wants nothing more than for Hong Kong to succeed under “one country, two systems”. I hope that China wants the same. Let us work together to make it so.https://t.co/yEZSNDGREb

— Boris Johnson (@BorisJohnson) June 3, 2020

Johnson ha comprès el que els seus predecessors ignoraven: sense un ordre basat en les regles, la Gran Bretanya quedarà relegada a esdevenir una nació de segona a còpia que els EUA i la Xina competeixen per la supremacia global. Naturalment, dir això no necessàriament es tradueix en iniciar una globalització ingènua i/o l’intervencionisme. En canvi, una Gran Bretanya realista hauria de reconèixer l’oposició entre els blocs liberals i il·liberals i posicionar-se estratègicament per enfrontar-se als autoritaris junt amb els seus aliats. La “prosperitat” i el “lliure comerç” ja no són prou per preservar l’ordre internacional. El Regne Unit i els EUA han de construir una comunitat de societats lliures els membres de la qual s’uneixin en defensa dels principis de Westfàlia.

Independentment de les motivacions de Johnson, el seu canvi de política hauria de ser ben rebut pels EUA i les potències occidentals en conjunt. A mesura que la Xina reforça el seu control sobre els mercats de capitals, que la Índia esdevé més agressiva, i que Rússia continua sent tan bel·ligerant com sempre, les veus de la democràcia es troben ofegades en un oceà d'il·liberalisme. En aquest terrible estat dels esdeveniments cal un primer ministre britànic a qui, per fi, l’importin la sobirania nacional i la cooperació internacional.