Marta Pascal (PNC): 'ERC, PDeCAT, JxCat i PSC obtenen de la seva manera de fer actual un modus vivendi molt clar: han deixat de solucionar problemes'

 

Avui a La Santa Espina entrevistem Marta Pascal, candidata del Partit Nacionalista de Catalunya (PNC) a les eleccions del 14 de febrer de 2021. Pascal ha estat portaveu i diputada per Convergència Democràtica de Catalunya i després coordinadora general del Partit Demòcrata (PDeCAT). Originalment de Vic, també va ser diputada per Junts pel Sí fins el 2017, i ara disputa l’espai polític nacionalista amb el seu partit, afirmant que Catalunya ha perdut el rumb i que necessita opcions efectives, pragmàtiques, i noves.

 

Per Bernat Fernández Roca

 

— Està estancada, la situació política catalana? Què hi aportarà, el PNC?

El PNC és una mirada de futur, un nou moment per la política catalana. Entenem que aquesta nova dècada no pot ser com la darrera. Catalunya no està millor que quan la vam encetar, en termes de resultats. Creiem que és moment per passar pàgina i per aportar gent a la política que, des de les nostres respectives carreres professionals, hem decidit canviar el país i ser gent que allò que pensem ho diem, i que allò que diem és el que farem, perquè fins ara hi ha hagut moltes promeses, però a l’hora de la veritat, és evident que el país no està millor que com estava.

— Què diferencia el PNC del PDeCAT, partit impulsat pel President Mas i l’exconsellera Chacón?

El Partit Nacionalista de Catalunya és una forca política nova que recull una tradició de bon fer del món convergent, però que també recull una ànima socialista i catalanista que s’ha preocupat per la immersió i perquè un país com Catalunya miri al futur. Ara bé: nosaltres anem molt més enllà del que podria ser l’espai convergent. Defensem, per davant de tot, el concert econòmic: per nosaltres ara mateix la prioritat no és la independència, sinó aquest concert econòmic, per tal de poder ajudar la gent a sortir de la situació tan complicada en què ens trobem. I som un tipus de partit nacionalista i catalanista que ara mateix no té representació al Parlament, però que no és estrany trobar en altres llocs d’Europa com el país basc, amb el Partit Nacionalista Basc, o a Escòcia, amb l’Scottish National Party, o —parlant a nivell mundial— al Quebec, amb el Parti Québécois. Som un partit nacionalista de futur, amb vocació de construir, i que evidentment considera que Catalunya és una nació i que per tant té dret a decidir el seu futur, però que posa com a prioritat el concert econòmic per tal que el país se’n surti econòmicament i que puguem aportar més prosperitat a la seva gent... Per tant, mentre que el PDeCAT s’està adreçant només al votant independentista del Primer d’Octubre, el PNC és un projecte que va molt més enllà, i que pensa en els set milions i mig de catalans.

— Els partits majoritaris s’escoren a l’esquerra. On és el PNC?

El PNC és descomplexadament en el centre, desacomplexadament disposat a ser útil als nostres ciutadans i desacomplexadament en la defensa dels interessos de la gent: per tant, allà on tingui capacitat i influència per transformar res (sigui en el parlament de Catalunya, en el congrés dels diputats, en el senat, o sigui en el Parlament Europeu o des dels ajuntaments i les diputacions), el que vol és garantir que el sistema funcioni: que la política deixi de ser una trava i esdevingui una solució. Per exemple, que el món públic i el món privat no es mirin de reüll, sinó que treballin conjuntament. D’aquí prové la nostra defensa aferrissada de l’escola concertada, o la nostra defensa de la propietat privada. Proposem també una disminució d’impostos: la supressió de l’impost de successions i de patrimoni, la reducció de l’IRPF; menys càrrecs públics, menys sous públics, i, com he dit, un concert econòmic que ens permeti tenir més diners i agafar-nos als nous reptes de sostenibilitat o digitalització, de defensa i promoció de la nostra llengua, etc.

— El catalanisme polític no sempre ha tingut l’aspecte que té avui dia. Què hem perdut, de Pujol a Torra?

Una de les grans crítiques que molts fem al president Torra és la pèrdua de prestigi de les institucions. Per exemple, penso en el moment que el president Torra decideix rifar la Generalitat per una pancarta (més enllà del fet que ser inhabilitat per posar una pancarta sigui una barbaritat). En tot cas, en el moment en què ell posa per davant la seva persona i no la institució, hauria de ser evident que tenim un greu problema.

Nosaltres el que plantegem és que les institucions catalanes recuperin el prestigi, i, per nosaltres, recuperar el prestigi significa ser útils, i per tant aportar valor afegit a la ciutadania. Des de la Generalitat es poden fer un seguit de tasques encaminades a reforçar el nostre aspecte de nació, a treballar pel dret a decidir o pel concert econòmic. La tasca principal hauria de treballar per tenir amb l’estat espanyol (i per tant amb el govern espanyol de torn) una exigència constant no només en allò que ens deuen, sinó en allò que Catalunya es mereix. Jo quan sento el senyor Salvador Illa dir que la Generalitat s’ha d’asseure amb la resta de comunitats autònomes a negociar un finançament, penso: No, escolti, és que nosaltres no som una comunitat autònoma més, com si haguéssim sortit de la constitució espanyola del 78; nosaltres no som Múrcia, no som Extremadura. Nosaltres som una nació sense estat que ve de molt enllà: el 1359 tenim la primera forma de Generalitat amb la Diputació del General, i hem arribat fins aquí amb una història i unes arrels pròpies, però també amb una vocació de futur i europeisme que no deixarem enrere... Per tant, respecte qui plantegi “más café para todos”, que és el segell socialista de tota la vida, nosaltres simplement dir-los que això ara mateix no té cap sentit. El vot útil i catalanista, per tant, és el Partit Nacionalista de Catalunya.

— Pretén el PNC ser una mena de pujolisme post-procés, o s’emmiralla en la Catalunya de 2010, o en el PNV, o potser tot una mica?

 Sempre diem que el PNV és una referència. És un partit que fa compatible la defensa d’uns ideals nobles amb la defensa dels interessos dels bascos. Per tant, a nosaltres ens motiva a defensar l’ideal d’una Catalunya que és nació, d’una Catalunya que vol ser estat i tenir dret a decidir el seu futur, però que per altra banda ha de fer-ho compatible amb els reptes i les dificultats que té el país en un moment com l’actual, en plena pandèmia, amb les dificultats que hi ha a nivell d’infraestructures o a nivell de grups vulnerables. Pensem-hi. El país té un problema greu amb el tema de la propietat privada: actualment, okupar un pis no genera cap càstig ni dificultat. O amb l’escola concertada, que ha estat molt maltractada per part de les administracions: l’altre dia la senyora Chacón deia que posa l’escola concertada com a línia vermella, però resulta que ella mateixa estava al govern que va decidir el decret d’admissió que tant la castiga, precisament. Ho dic perquè penso que també ha arribat el moment de la coherència i de la valentia. En aquest sentit, nosaltres ens situem en el catalanisme autèntic, desacomplexat, de futur, i que no és una mirada enrere, sinó endavant, i que té vocació de construir una millor Catalunya.

— En els últims anys, i també amb la pandèmia, hem vist una nefasta gestió del teixit empresarial català. Què proposeu per millorar la situació de la petita i la mitjana empresa?

Per nosaltres són grups clau. Sabem que Catalunya no s’entén només per les grans empreses, sinó sobretot per la petita i mitjana empresa: l’emprenedor que té iniciativa i que s’ha trobat amb moltes dificultats des del moment que l’administració li requereix paperassa, impostos... un llarg seguit de coses. De manera que impulsem, en primer terme, una simplificació de tots els processos administratius, i, en segon terme, una supressió de l’impost de patrimoni i de successions, i també dels tipus de l’IRPF i de l’IVA, perquè això ens permeti agilitzar l’activitat econòmica. També proposem una supressió de la meitat dels càrrecs públics i dels sous, cosa que ens permetria destinar més diners a ajudes i suports, i que no hi hagi tants diners en l’àmbit directiu de l’administració. I treballaríem en la línia d’Alemanya i la resta de països d’Europa a unificar aquelles empreses que durant la pandèmia hagin hagut de tancar a nivell d’ingressos, i per potenciar la relació amb el teixit universitari i empresarial a nivell de territori. En definitiva, treballar per agilitzar tot el que faci referència al talent. Creiem que la iniciativa privada és molt important pel país, perquè permet generar riquesa. Podem posar d’exemple el món del llibre, que és un dels que té un pes més important en el sector cultural català: pràcticament el 80 per cent d’empreses d’aquest sector són microempreses, és a dir, empreses de menys de cinc o deu treballadors. Hi ha d’haver ajuda i acompanyament.

— Què farà el PNC, si no entra al Parlament? I vostè, es retirarà de la política?

No, no. Nosaltres sempre hem explicat que aquest és un projecte a mig termini, que va sorgir de la societat civil amb “el grup de Poblet”, i que veu el naixement d’un partit com el PNC el 27 de juny, que ara té una primera oportunitat el 14 de febrer de refundar l’espai catalanista. Hem hagut de recollir més de 8000 avals per poder-nos presentar i estem convençuts que el 14 de febrer podem ser depositaris del vot útil catalanista, el vot de tanta gent que s’estima el país però que està cansada de tanta frustració i de tants polítics que diuen el que no pensen. El 14 de febrer, siguem o no al parlament -i jo confio que hi podrem ser- ens posarem a treballar per estructurar bé el partit i fer créixer la nostra força municipal. En aquest moment tenim tres regidors a Figueres, un a Puig-Reig, un a Sant Just Desvern, un a Cambrils... La idea és presentar tantes llistes municipals com puguem per tal de poder seguir treballant en el proper cicle electoral; això inclou eleccions catalanes, municipals, espanyoles, i també europees.

— Què proposeu, per desencallar la situació Catalunya-Espanya? N’hi ha prou, amb un concert econòmic?

La nostra proposta és un concert econòmic per millorar la situació econòmica del país. També creiem que s’ha de resoldre el problema dels presos i, en aquest sentit, tant ens fa l’amnistia, com l’indult, com la reforma del codi de sedició... Creiem que cal que aquestes persones no estiguin a la presó o a l’exili, i que aquest fet contribuiria a destensar la situació que hem viscut en els darrers anys.

Defensem, en tant que som nacionalistes, un futur referèndum acordat amb l’estat, com es va fer a Escòcia o al Quebec. Mentre això no sigui possible tenim l’instrument del concert econòmic, que ens serviria per estar més ben finançats i oferir més prestacions als nostres ciutadans. Per l’altra banda, exigim tenir una relació bilateral amb l’estat. Hi insisteixo: no volem ser tractats com una comunitat autònoma més. Aquesta exigència passa per tenir un diàleg directe i franc amb el govern espanyol de torn: que se’ns pagui el que se’ns deu, i que l’estat no miri cap a una altra banda des del punt de vista de les inversions. Catalunya hi té tot el dret del món, atès que representa el 25% del PIB a nivell espanyol, el 20% de la població, i que som, clarament, un espai d’interconnexió amb Europa i els grans mercats globals -que realment són els que cal tenir en compte amb el futur que tenim per davant.

— Dieu que la independència no és una opció realista ara mateix. Ho és el concert econòmic?

Sí. Jo sempre he dit que el concert econòmic és a l’Estatut. I ho diuen els lletrats del Parlament i molts especialistes, i per tant defensem que la de l’estatut no és una pantalla passada. El president Mas, el PDeCAT, la Maria Àngels Chacón i la Joana Ortega defensaven el concert econòmic i el van abandonar, dient que era pantalla passada i que calia parlar d’independència. Jo els diria: escoltin, pantalla passada no ho és, perquè el referèndum no el tenim.

Ara mateix no podem anar més enllà sense tenir resolt el tema del finançament, i l’estatut d’autonomia ens ho permet solucionar. Veurem doncs si el senyor Sánchez, i per tant el PSOE i el senyor Illa volen realment ajudar el país o no, perquè la cessió de tots els impostos que ara mateix recapta l’estat vers la Generalitat és merament una qüestió de voluntat política, perquè insisteixo: l’Agència Tributària Catalana està perfectament prevista, i l’estatut ens en valida la cobertura. En aquesta línia, nosaltres no ajudarem ni formarem part de cap govern que no garanteixi de forma immediata la posada en marxa del concert econòmic. Si el tenen els bascos el podem tenir nosaltres, i tot sense renunciar al fet que som una nació i que volem decidir el nostre futur: el referèndum, a la llarga, l’haurem de poder organitzar.

— Vostè era a Junts pel Sí quan la coalició defensava la necessitat del referèndum vinculant. On queda el mandat del Primer d’Octubre?

No, jo crec que l’1-O no ens deixa cap mandat. És a dir: l’expressió democràtica va ser la que va ser, i és evident que aquell dia la policia es va passar de frenada. Quan decideixes clavar cops de porra a la teva ciutadania tens un problema, i tens un problema molt greu. Però també penso que s’ha de reconèixer que l’1-O no ens dóna un mandat, i aquí és on alguns hem fet molta autocrítica. Per exemple, respecte l’època del 5-6 de setembre en què vam aprovar la llei de transitorietat i del referèndum, i en què ens va faltar valentia. Jo sempre he dit que és una cosa que intentaria fer diferent. Intentaria dir: escolteu, que aquí hi ha una colla de gent que ens plantem, perquè si per proclamar la independència demà no som independents demà passat, i a més a més no van ser ni capaços de baixar la bandera del Palau de la Generalitat...

Bé, queda clar que tot plegat era més un farol que res més, i penso que això és una falta de respecte vers la ciutadania.

— Era el referèndum una manera de fer xantatge a l’estat espanyol, i per tant de buscar diàleg?

Bé, alguns van entrar en una dinàmica perversa. La competició entre ERC, PDeCAT o JUNTSxCAT per veure qui és més independentista, per veure qui és més pur... Aquesta lluita encoberta per l’hegemonia de l’independentisme... A la llarga ens ha passat factura, a nivell de país.

Per això el PNC vol ser un pas endavant, un nou punt de trobada, amb un eix catalanista i nacionalista molt marcat, però que vol deixar aquestes controvèrsies del passat enrere i introduir nous actors, adreçant les inquietuds actuals de la ciutadania de Catalunya del XXI tot plantejant solucions.

— És a dir, que els partits majoritaris ens han enganyat.

Els partits majoritaris (ERC, PDeCAT, JUNTSxCAT, PSC) obtenen de la seva manera de fer actual un modus vivendi molt clar. Han deixat de solucionar problemes i han suposat que són un actor del sistema més, alhora sense haver canviat absolutament res. I penso que la ciutadania ho farà notar el 14 de febrer.