Josep Maria Virgili: 'Perpetuar el bilingüisme és assegurar la mort del català'

1 de setembre de 2020

Josep Maria Virgili: 'Perpetuar el bilingüisme és assegurar la mort del català'

"Si no hi ha un canvi significatiu i continuem de fer el mateix que hem fet fins ara, aquesta situació no es capgirarà. La llengua estarà condemnada"


Per Jordi Aragonès

Hi ha gent que un cop jubilada es retira a gaudir d’una vida tranquil·la. No és el cas de l’entrevistat d’avui. Alguns el coneixereu per la seva presència a les xarxes socials. Catedràtic d'institut emèrit de llengua catalana, molt preocupat per salvar el nostre idioma, és membre del Grup Koiné i del Cercle Vallcorba. Inverteix el seu temps protegint la qualitat de la llengua. Molts de nosaltres hem pogut millorar els nostres coneixements lingüístics gràcies a les seves piulades de Twitter. Si m’ho permeteu, avui entrevistem al professor Josep Maria Virgili.

— Se'ns mor el català?

Sí, però sempre s’ha de tenir present que els processos lingüístics són lentíssims. Ni els nens petits d’ara no veuran desaparèixer el català, però els que som grans podem recordar el català de quan nosaltres érem adolescents i comparar-lo amb el d’avui dia. Amb aquesta comparació podem veure la degeneració de la qualitat de la llengua.

— Per tant, més enllà de si es mor o no, entrem en un procés de residualització de la llengua catalana? 

Sí. Sí, sí… Això és el que passa.

— I serà reversible aquest procés de residualització? 

Si no hi ha un canvi significatiu i continuem de fer el mateix que hem fet fins ara, aquesta situació no es capgirarà. La llengua estarà condemnada. Hem de canviar la situació actual, tant del punt de vista polític com també en la presa de consciència dels parlants. Perquè molts cops tot ho confiem en el que faran les autoritats i en el que dirà la llei, però sovint el que convé és que els ciutadans siguin conscients que han de canviar d’actitud. Ja hi pot haver moltes lleis, però si cada vegada que els ciutadans troben un desconegut li parlen en castellà, la llengua no podrà sobreviure.

— Ara que parlem de lleis: considereu que ha funcionat la immersió lingüística? 

Sí. Sí que ha funcionat, però ha estat insuficient. Hi ha gent que diu que la immersió lingüística ha estat un fracàs i això no és veritat. Sort n’hem tingut de la immersió lingüística, per això ha rebut i rep tants atacs dels anticatalans. Sense ella encara estaríem molt més malament del que estem. El que constatem és que la immersió s’hauria de multiplicar per tres o per quatre.

— Si fóssiu cap de la Direcció General de Política Lingüística, què faríeu durant els primers mesos de mandat? 

Entenent que parlem sense moure’ns del marc autonòmic, el primer que faria seria que els mitjans de comunicació públics fessin servir un bon català, cosa que ara no fan. Hi ha determinats mitjans de comunicació que, malgrat que depenen directament de la Generalitat de Catalunya, fan servir un català tan dolent com el dels mitjans privats, en alguns casos més dolent i tot. Aquest seria el primer pas. Després faria una campanya de conscienciació en diversos mitjans, amb espots o en programes que se’n parlés, animant la gent a emprar el català amb tothom. No he vist que en cap debat es parli d’aquest tema. La meva passada intervenció al FAQS, per exemple, va ser un bolet, una cosa molt poc habitual, raríssima. I ja vau veure l’actitud dels qui m’envoltaven, com si jo hagués baixat d’una nau extraterrestre. I hi ha coses menors que també faria, entre les quals modificar els noms de pobles que tenen faltes d’ortografia. Un exemple és el cas de Massanet-Maçanes. L’arrel dels dos noms és la mateixa, però un porta una doble s incorrecta i l’altre ce trencada (correcta). I no pots donar la culpa d’això a Adif. A més a més, faria una campanya perquè la gent corregís (sempre voluntàriament) les faltes d’ortografia dels cognoms. Molta gent no sap que el seu cognom s’hauria d’escriure d’una altra manera en català correcte.

— I, a part del paper del món públic, què pot fer el món privat per a salvar la llengua? 

Doncs etiquetar en català, fer-hi tots els escrits, per exemple. Avui he anat a dinar a un restaurant i tenien la carta en català i castellà, però la versió castellana era feta amb lletres molt més grosses que la catalana, el català estava relegat a una simple traducció. Com si fos una llengua estrangera. Ho haurien d’haver fet a l’inrevés: el català ha de ser la llengua destacada i, per si algú no ho entén, hi pot haver la traducció en altres llengües.

— El bilingüisme entre català i castellà és una situació sostenible en el temps? 

No. Precisament aquesta és la feina que vam fer al Grup Koiné. Una situació de bilingüisme amb una llengua forta com el castellà és insostenible. Perpetuar el bilingüisme és assegurar la mort del català. Ja hem dit que la desaparició del català no serà immediata, però s’anirà encongint paulatinament, residualitzant-se com li ha passat a l’aragonès i al final, morirà. Tenim exemples del cas del gallec, de l’aragonès, de l’irlandès, etc. Són molt simptomàtics. La castellanització d’aquests idiomes porta a la desaparició de la llengua (l’anglesització, en el cas de l’irlandès). La gent sovint no es mor d’una sola malaltia, sovint en són diverses i en aquest cas, el català mor perquè perd àmbits d’ús i perquè es castellanitza.

— L’anomenat catanyol quan podria esdevenir un dialecte irreversible? O, per contra, ja és una realitat? 

Home, no podem encara dir que el catanyol és un dialecte del castellà. Essent estrictes no ho podem dir. Però cada vegada s’hi acosta més. Un parlar podem dir que és una llengua diferent quan no és previsible. Podem parlar valencià perquè sabem que canviant una sèrie de coses ja parlem valencià, perquè és un dialecte català. Però això no ho podem fer amb el francès, llevat que abans l’hàgim estudiat, perquè no és un dialecte. És una llengua diferent. Per tant, el catanyol no és encara un castellà catalanitzat, però cada vegada hi ha més detalls que ens porten a fer una barreja de castellà amb mots catalans i de català amb mots castellans. Qualsevol innovació lingüística que fa el castellà és automàticament copiada pel català. El catanyol serà un dialecte del castellà quan els castellans puguin parlar catanyol sense haver-lo estudiat, tal com nosaltres podem fer amb el valencià.

— Per què hi ha catalanoparlants que es passen al castellà quan un estranger castellanoparlant diu que no els entén? 

Bé, alguns s’hi passen abans que l’estranger digui un sol mot. Hi ha qui ja parla directament en castellà a qualsevol persona que tingui aspecte estarnger. I això encara es fa així molts anys després que hagi acabat la dictadura, perquè no s’ha fet cap campanya de conscienciació sobre això. És una actitud assumida com una norma d’urbanitat que vam aprendre quan érem petits. Si una persona desconeguda se’ns acosta i ens demana una indicació pel carrer, si som persones educades, l’escoltarem i no li girarem la cara i ens n’anirem. Això ho tenim interioritzat com una norma de bona conducta. De la mateixa manera, la repressió lingüística que han viscut durant tantes generacions, ha aconseguit que els catalans hagin assumit que mantenir-se en la seva llengua quan l’altre parla una llengua diferent és tan incorrecte com no escoltar qui ens dirigeix la paraula. Hi ha catalans que són incapaços de mantenir-se en català quan el seu interlocutor parla una llengua diferent. Els violenta de fer-ho. Això és un fet que una Direcció General de Política Lingüística hauria de procurar que canviés. I, per ara, no s’ha fet res en aquesta direcció, després de molts anys. Només uns quants som els qui defensem que cal mantenir-se en català, fem militància lingüística. Fa uns dies, en Bartomeu va fer un discurs en català de benvinguda a Koeman i, quan va dir uns mots adreçats explícitament al nou entrenador, va fer servir el castellà. Home… si hagués emprat el neerlandès encara ho entendríem, però perquè va cessar de fer servir el català amb en Koeman? No perquè fos el senyor Bartomeu: molts altres haurien fet la mateixa cosa, justament per aquestes actituds que tenim assumides i que en altres països serien considerades ben estranyes.

Autor: Jordi Aragonès entrevista el professor Josep Maria Virgili
Autor: Jordi Aragonès entrevista al professor Josep Maria Virgili


— Està d’acord amb les normes ortogràfiques de l’IEC?

Sí. A grans trets sí. Ara, si entrem en els detalls, en algunes coses no. Alguns reformes fetes fa poc són encertades i altres no.

— Ens en podeu dir alguna de les que no us han semblat bé?

Una és que ara s’han d’apostrofar mots com la asimetria o la anormalitat (“l’asimetria”, “l’anormalitat”), amb la qual cosa es confondran fonèticament amb els mots oposats, la simetria, la normalitat.

I l’altra cosa que no em sembla gens bé és l’eliminació dels diacrítics. Si haguessin volgut suprimir alguns pocs diacrítics que potser són sobrers, encara; però aquesta desaparició dràstica de gairebé tots els diacrítics em sembla exagerada. Aquesta idea de voler fer el català fàcil és una error. No cal fer-lo fàcil perquè la gent el vulgui parlar, això no funciona així. El que cal és fer el català necessari.

— Cal recuperar els diacrítics? 

I tant. Jo els faré servir mentre visqui. He sentit gent d’aquesta que defensa l’eliminació dels diacrítics que diuen: és molt difícil de trobar una frase ambigua en què hom no pugui deduir pel context si es parla de nét o net, dóna o dona, etc. Però els qui diuen això no han estat mai davant una classe d’alumnes que practiquen la lectura. Potser han estat professors universitaris, però no pas d’alumnes petits. Però jo sí que vaig ser professor de primària i després de secundària. I feia llegir els alumnes. Un nen, quan ha acabat de llegir un paràgraf, endevina perfectament si allò que acaba de llegir es refereix a un os o a un ós, encara que no hi hagi el diacrític. Però en el moment que ho llegeix, sense l’accent diacrític no sap com ho ha de pronunciar. I ho llegeix com li sembla. Un dels problemes de la llengua catalana és que tenim nous parlants que els costa de saber quan una e o una o és oberta o tancada. Sense l’accent diacrític en el text els serà molt més complicat d’aprendre si parlem d’un os o d’un ós, per exemple. En occità per marcar l’obertura ho accentuen tot. Accentuen totes les o tòniques que sonen o per a diferenciar-les de les que sonen com una u. Els accents són importants per llegir i entendre bé un text. Els diacrítics ajudaven molt la fonètica.

— Com es va sentir quan Cristina Puig el va atacar al FAQS? 

Bé, jo com que ja vaig mentalitzat que cal respondre el que calgui, no em vaig sentir malament. No em vaig sentir atacat, ans al contrari, van ser ells que van restar retratats. Quan es reien de plurals com hòmens o jóvens o de l’existència del verb festejar demostraven no saber que a dia d’avui aquests plurals es fan servir a mig país i el verb festejar, a tot arreu. Els recomano una visita per l’Ebre o pel País Valencià.

— Moltes gràcies.

Sempre a la vostra disposició.

 
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.