Josep Bou (PPC): 'Els qui venen aquí ho fan per pròpia voluntat: ningú els ha obligat a venir a Catalunya'

 

Per Jordi Aragonès

El Partit Popular català ha tingut diverses cares visibles durant els darrers anys. Alguns percebuts per la gent del país com més propers al catalanisme i altres en sintonia amb una visió centralista de l’Estat espanyol. Josep Bou i Vila, empresari forner i actualment cap del populars a la capital catalana, és un algú que en poc temps s’ha guanyat un nom dins el partit conservador espanyol a Catalunya. De tarannà proper, amb ell s’hi pot parlar de tot, la qual cosa no significa que tingui aquella perversa tendència —tan pròpia de la política— de voler agradar i dir el que l’interlocutor vol sentir. Té les idees clares. Català fins la medul·la i defensor de la unitat d’Espanya a parts iguals. Abans de començar l’entrevista vaig comentar-li que ell i jo compartim, almenys, una cosa, una connexió política en els orígens familiars. El meu avi, Josep Aragonès i Montsant, va ser, entre altres coses, fundador d’Alianza Popular, en tant que president de Reforma Democràtica de Catalunya, el partit “fraguista” català. “El món dóna moltes voltes, els orígens —va respondre el senyor Bou— són importants, ens diuen d’on venim, jo, per exemple, vinc de tradició carlina”. El carlisme ara queda llunyà, però durant cent anys va marcar la política catalana i espanyola. Aquella referència em va servir per començar l’entrevista:

— D’on li prové la vocació de servei públic?

A mi el servei públic em ve d’una idea del concepte de servir. A la vida, hi ha gent que se serveix i gent que serveix. Existeix el concepte egoista de la vida i el concepte altruista de la vida. Jo em considero una persona altruista. He ajudat tota la vida. Em fa feliç això. M’agrada pagar. No m’agrada que ningú em convidi. Si puc, no vull ser convidat tampoc. És la meva forma de ser, perquè he sigut educat d’aquesta manera pels meus pares i, més tard, perquè és l’educació que he tingut en campaments juvenils; l’educació que allà dèiem de: vale quien sirve. També he rebut aquesta educació a la brigada paracaigudista, on vaig estar-hi dos anys. Tot això m’ha format com a persona. He servit sempre. Sempre. El meu és, en poques paraules, un acte de servei a la societat barcelonina.

— Creuarieu la Plaça Sant Jaume i anirieu a fer política per tota Catalunya?

A veure, si som en la línia de servir, segur que serviria millor allà que aquí. D’això n’estic convençut. Sé que el problema de Catalunya no som els catalans, evidentment. No és Catalunya. Però al país hi tenim els nacionalistes catalans. A l’altra cantó de la plaça està tot trufat de nacionalistes catalans. Sí. M’agradaria ser-hi, perquè jo sóc català de cap a peus, però el nacionalista vota i penso que aniria bé que veiessin una altra visió de Catalunya. Una Catalunya d’anar tots junts de les mans, de governar per tothom. Fins ara això no ha estat així. Ara no sé que passarà, però el president Torra governava pels seus, i això no pot ser. Ell era President, el cap d’una institució molt important que ha de parlar sempre per a tots els catalans. Ha de servir a tots els catalans. Els nacionalistes se serveixen a ells mateixos.

— Sou de Vic, una terra carlina, el bressol del Vigatanisme i, malgrat que defenseu, com tothom bé sap, la permanència de Catalunya dins el Regne d’Espanya, veuríeu amb bons ulls instaurar un concert econòmic per tal de reconciliar el país amb els seus furs històrics?

Això dels furs històrics em fa molta gràcia. Perquè és un concepte carlí. Els carlins tenien tres idees molt clares: Déu, Pàtria, és a dir, Espanya, que ningú ho dubti, no hi havia ningú més espanyol a Catalunya que un carlí i, finalment, la defensa del Rei. Els furs eren una forma de reconèixer la idiosincràsia del poble català, perquè Catalunya és un poble, un gran poble, som el poble més maco d’aquest món, però no som més que un poble. Mai hem sigut una nació, ni un Estat lliure i sobirà. Mai. La història és així. Per això cal anar amb cura amb el tema històric dels furs. Aquestes lleis històriques que existien en el seu moment, a la Tercera Guerra Carlina van queda aplanades pràcticament, malgrat que després va venir una Renaixença a finals del segle XIX que reivindicava recuperar part de les lleis velles. Rubió i Ors, Jacint Verdaguer, Aribau, Prat de la Riba també, Cambó etc. Gent que volia revitalitzar l’esperit d’aquest poble, el ser, el tenir personalitat, que se sapigués que això és un poble amb una forma de fer. Això era el Catalanisme.

El problema del Catalanisme és que va transitar cap al nacionalisme. Hi ha un llibre de Prat de la Riba que es titula “La Nacionalitat Catalana” i allà es veu com es produeix aquest canvi. Allà les coses van canviar. Tot el que el Catalanisme volia ja s’ha aconseguit, volien un idioma i ja el tenim. El pot parlar tothom que vulgui el català. Tenim unes costums, unes tradicions, totes ben enteses, tenim institucions pròpies, tenim un Estatut. Per tant, la permanència de Catalunya dins Espanya… és que cal anar amb molta cura. Això és un llenguatge nacionalista. Catalunya és la mateixa Espanya. Som un braç d’un mateix cos. Joan Maragall ja ho deia: “Els catalans som espanyols? I tant! I més que els castellans!”. Senzillament, aquesta disputa entre Catalunya i Espanya és un invent dels nacionalistes. El nacionalisme es dedica més a odiar que a estimar-se. No parlo dels patriotes. El patriotisme és una cosa molt diferent. El nacionalisme ha fet mal a Catalunya, segueix fent mal a Catalunya i no pararà de fer mal sempre que pugui. Perquè volen ser nació. I no ho aconseguiran, però sí aconseguiran —i ho estan aconseguint— que econòmicament el país es vegi perjudicat. Ja tenim pràcticament 7000 empreses que s’han  deslocalitzat. Moltes d’elles de l’IBEX. La Caixa, el Banc Sabadell… Tot això ha aconseguit aquesta gent. Que s’ho facin mirar si estimen tant Catalunya.

— Heu parlat de la llengua. Actualment el nostre idioma es troba en una situació més aviat complexa. Hem perdut molts parlants habituals de català. El Partit Popular què faria per revitalitzar la llengua catalana?

Jo el que faria seria respectar la voluntat del poble català. Això és democràcia. No tot es redueix a votar cada quatre anys: Cal escoltar. Si sortim pels carrers de Vic sentirem el català en un 90%. Si sortim per aquests carrers de Barcelona sentirem un 40% de català i un 60% de castellà. Això és Catalunya. S’ha de respectar tot això. Aquí a l’Ajuntament de Barcelona tot es fa en català. Tot s’escriu en català. Tot. S’han de respectar totes les llengües. Per què? Doncs perquè és una riquesa. I perquè el català està molt bé. És la llengua amb la qual parlo, somnio, compto o reso. Als meus fills, i ells ho fan amb els seus nets, els he fet aprendre el castellà, l’anglès i el català, evidentment. Perquè és la nostra llengua. El català és un idioma tan espanyol com el castellà. Si la reconquesta hagués anat d’una forma diferent ara potser es parlaria català a tota la península. Les coses van com van. Però el català és un idioma totalment espanyol. Per desgràcia, les llengües són utilitzades pels polítics —malgrat elles no en tinguin cap culpa. Les utilitzen com una arma per enfrontar. El nacionalisme té una cosa que per ells és com una religió: l’idioma. Ells ho saben. Saben que si el català no existís, no existiria el Catalanisme i no hi hauria cap problema. Desgraciadament, el pobre idioma s’ho està carregant tot. El nacionalisme sap que l’idioma castellà és l’argamassa de la unitat d’Espanya. Per tant, ells volen fer desaparèixer el castellà. És en perill el català? No. Per res del món. Ara no fa gaire vam anar a l’hospital de Platja d’Aro i el cartell era únicament en anglès i en català. El senyor que ens atenia parlava en castellà perquè era sud-americà. Tot això és un circ. Català i anglès. El castellà fora. Actualment si una llengua està en perill és la castellana. A mi m’han posat dues sancions, no pas menors, per escriure una sola paraula en castellà en un cartell. Cal llibertat lingüística i que es parli la llengua que es vulgui. Recordem que per llei un 25% de l’ensenyança a Catalunya s’ha de fer en català i això no es respecta. Jo vull que els meus nets aprenguin anglès, que serveix per anar per tot el món. Que aprenguin castellà, que el parlen més de 500 milions de persones. I que aprenguin català, es clar que sí! És la llengua d’aquí. Jo això dels idiomes ho tinc claríssim. Parlo el català sempre que vull i el castellà quan em d’on la gana.

— Barcelona, com molts altres indrets de Catalunya, és víctima d’un fort augment de la delinqüència, de la violència, de la creació de contra-comunitats, per exemple la salafista, amb uns valors totalment oposats als ideals que defineixen l’Europa Occidental. Què farà el Partit Popular per revertir aquesta situació a Catalunya?

Jo penso que hem de conviure. La meva vida està marcada per l’humanisme cristià. Això ho dic amb molt d’orgull. Hem de conviure. Però hem de dir ben clar als qui venen aquí que ho fan per pròpia voluntat. Ningú els ha obligat a venir a Catalunya. Venen aquí perquè els interessa aquesta societat i aquesta forma de viure, de ser, de pensar, d’existir. Els interessa la nostra forma de funcionar. I si venen i els interessa el nostre país, el que no poden fer de cap de les maneres —i estic parlant, sobretot, del món musulmà— és pretendre canviar-nos i que això s’assembli als països d’on fugen ells. Han marxat d’allà perquè no els hi agradava allò. Estaven insatisfets amb allò. Doncs ara que no ens vulguin fer canviar. Ells han de poder fer tot allò que creguin convenient, les seves costums, les seves tradicions. Res a dir aquí. Però el que no pot ser de cap de les maneres és que ens imposin res. Ells venen aquí i han d’assumir la nostra civilització i les nostres costums. Ho han d’assumir. Ens han de respectar. I torno a repetir: si ells han vingut aquí és perquè això els hi agrada. I si els hi agrada que ho gaudeixin.

— Per tal de desokupar Ada Colau del govern municipal, us veuríeu pactant un govern amb partits de centre, encara que algun dels seus membres fos independentista?

Bé, ara mateix funcionem amb una política de partits. Són els partits els qui tenen una ideologia definida i la gent els vota segons els seus interessos. Tenim una partitocràcia. Agradi o no agradi això funciona així. Jo seria capaç de pactar amb qualsevol partit polític que respecti la legalitat. Pactaria amb qualsevol partit que sigui capaç d’entendre una cosa que per mi és molt important: l’essència de la democràcia, és a dir, la separació dels tres poders. El legislatiu, l’executiu i el judicial. Per mi és vital. Evidentment, si aquest partit té una doctrina que vol destruir el marc constitucional des de dins, no hi pactaria. I és que tenim una constitució molt permissiva. A Alemanya o França no es permetria el que passa amb els separatistes d’aquí. Tenim una constitució que s’ho empassa tot. Jo no pactaria mai amb qui vol destruir el marc constitucional espanyol.

— La desarticulació de Convergència i Unió va suposar també la desarticulació del centre polític a Catalunya. Un fet que al final ha perjudicat a independentistes i unionistes per igual. Tot això, a més a més, ha marcat una agenda política molt escorada cap a l’esquerra extrema. Quins passos s’haurien de fer per reestructurar el centre polític.

És que Catalunya, i l’Ajuntament de Barcelona, està totalment dominada pel Procés. L’alcaldessa té només 10 regidors de 41 i mana, és increïble. És una minoria super minoria. Per què? Doncs perquè el Procés ho domina tot. En aquest Ajuntament, la senyora Colau no hi hauria de ser de cap de les maneres, però hi ha dos blocs, els constitucionalistes i els independentistes. Dos blocs que no s’han pactat però que hi són. I entre mig dels dos blocs s’ha colat el món de Podemos. Ha passat Barcelona en Comú i han aconseguit governar. Per tant, el gran problema sempre, sempre, sempre és el Procés. I dir el centre… Quin centre? Podriem definir de centre-dreta a Junts per Catalunya i, en canvi, a Esquerra Republicana no. I, malgrat tot, van de la mà. Pesa més la ideologia separadora que no pas la ideologia de centre que ens podria fer entendre. Junts per Catalunya està en una situació que a vegades sembla la CUP quan parla. Si JxCAT estigués al seu lloc, a mi no em preocuparia pactar amb ells, perquè tenim un concepte bastant centrat a nivell social o econòmic. Ens votem moltes coses conjuntament.

— Encara ara?

Sí. Sí, sens dubte. Jo a l’Elsa Artadi sempre li dic que si proposa una cosa bona per Barcelona jo sempre li votaré a favor. Però, de cop i volta, es trastoquen, els surt el Procés i allà és impossible entendre’s. Jo vull la Catalunya de tothom, no d’una part.

Han comès molts errors, però. El món de Junts per Catalunya es va equivocar i ho saben. Quan al 2012 Artur Mas va anar a veure a Mariano Rajoy per demanar un nou finançament i en tornar va convocar una manifestació demanant la independència es van equivocar. Això no és propi de Convergència. Els hi va costar l’existència, l’economia i, fins i tot, la llibertat.

— Quin futur veieu al Partit Popular Català? Què ha de fer per revitalitzar-se? Hem vist passar molts líders al capdavant del PPC. Això pot haver desmobilitzat part del seu votant liberal-conservador.

El Partit Popular no ho té fàcil. Vostè ha parlat abans de començar l’entrevista d’Alianza Popular. Jo que tinc edat, i ho he viscut, recordo tot el que construïen polítics com Antoni de Senillosa, l’Anton Canyelles, en Jordi Pujol, l'Adolfo Suárez etc. Doncs bé, en el seu dia es va decidir entregar l’espai que seria propi d'Alianza Popular a Jordi Pujol. I bé, deixant de banda la cara nacionalista de Jordi Pujol —que la tenia però només ho sabíem quatre— la veritat és que va funcionar molt bé, va ser un estadista que va saber-ho fer bé i se’n va beneficiar Catalunya i la resta d’Espanya. Tot allò, però, va acabar i és una pena. Jo no el vaig votar mai però molta gent del meu entorn, treballadors inclosos, el votaven. Era una etapa de moderació i els convergents eren els d’aquí. Molta gent pensava això. Quan venien les autonòmiques votaven els d’aquí, el Jordi Pujol, i quan venien les estatals votaven al PP o al PSOE. Era una dinàmica molt habitual.

Per tant, el PP ho té difícil des de la seva gènesi. El seu espai natural se li va tallar d’inici i es va oferir a un altre actor polític: a Pujol. Un fet que, per cert, va rebre l’oposició total del President Josep Tarradelles, que ja coneixia a Jordi Pujol i sabia el camí nacionalista que iniciaria. El PP, en definitiva, va quedar despenjat i, a més, va patir una estigma que dura fins a dia d’avui. Les nostres són unes sigles estigmatitzades per un cordó sanitari. També per la mala interpretació de quan es deia que vam firmar contra l’Estatut, la qual cosa no és certa, ja que vam firmar, senzillament, contra 14 articles de més de 200. En definitiva, vam quedar com el Partido Popular Anti-catalán i això encara ho portem tatuat, jo encara ho noto. Molta gent em deia: “Bou, a tu et votarem, però al Partit Popular no”. A més a més, el PP també s’ha equivocat amb gent que no donava bona imatge. Jo estic aquí per mirar d’arreglar les coses. Jo no sóc catalanista però no sé si hi ha cap nacionalista que em pugui guanyar en la defensa d’aquesta terra, d’aquest poble.

El PP ha de fer gestos. Ha de fer coses. Des del govern de la nació han d’agafar el toro per les banyes i mirar què s’hi pot fer. No tant per derrotar el nacionalisme, ja que això no es pot aconseguir, però si per reduir-lo i deixar-lo petit i minoritzat. I llavors ja conviurem, perquè són catalans com nosaltres, no passa res. El problema és que fa 42 anys que dominen la Generalitat i els mitjans de comunicació. Expliquen les coses com volen. Manipulen com volen.

— Què pot aportar Pablo Casado pel PP en general i pel PP català en concret?

Hem de fer propostes. Cal fer-les al poble català. Cal explicar-nos al poble català. Sense caure en aquestes bestieses i exageracions del dèficit fiscal explicat pels nacionalistes, però sí que hem de resoldre com limitar aquests més de 5 punts de dèficit que té Catalunya. Cal pactar fins on limitar la solidaritat dels catalans amb la resta de l’Estat. A Catalunya li interessa molt Espanya, és un gran negoci. Venem més a l’Aragó que a França. Cal posar fil a l’agulla amb el Corredor Mediterrani. Hi ha una cosa complicada però, que són les autonomies, a les quals se’ls ha d’explicar que Catalunya ha sigut molt solidaria sempre que ha pogut però que ara cal començar-ho a limitar.

Als nacionalistes de pedra picada no els convencerem mai, ara bé, als catalans que sí que noten certa discriminació a l’hora de repartir recursos, sobretot quan visiten altres comunitats espanyoles, a aquests se’ls hi ha de fer propostes i convèncer. Pablo Casado ha de tornar a venir a Catalunya i visitar-la, parlar amb la gent, escoltar. Hi ha una desafecció que cal solucionar. Amb els qui senten odi ja no m’hi poso perquè poca cosa s’hi pot fer. Jo no em dedico a odiar. Però amb la desafecció sí hi podem fer alguna cosa. Amb tota aquesta gent que pensa que no ens han escoltat mai, que no han volgut saber res de nosaltres, a tots ells se’ls ha d’escoltar i fer propostes, fer que se sentin estimats, que se sentin part d’Espanya. Tindran dues pàtries, no passa res, seran com allò que deia Mossèn Cinto: espanyol i català pels quatre costats.  No hem pas de deixar d’estimar res, però cal fer molta feina i mentre la Generalitat estigui en mans dels nacionalistes hi ha poca cosa a fer.

Jo he dirigit Empresaris de Catalunya durant força temps i sé el que s’hi fa a la Generalitat. La gent és agraïda i sobretot els empresaris. La gent no vol estar en contra del poder; en contra de la Generalitat. Treballant a gust amb el poder s’hi està molt bé, però s’hi t’hi enfrontes... a fora fa molt de fred. Això és la història de Catalunya i la burgesia catalana; porten al front gravat: “Allò que convingui”. Aquí han passat alcaldes de Franco, de Convergència i tots eren els mateixos. La burgesia catalana s’ha hagut d’anar adaptant sempre a qui mana i ara no s’enfronta amb el nacionalisme que governa.

— Pot dir-nos un referent català en el terreny polític?

Francesc Cambó.

— Amb quina paraula descriuríeu a Pere Aragonès?

Incomprensible.

— Laura Borràs?

Fanàtica.

— I Ada Colau?

És que no ho sap ni ella... Desert.

— I Oriol Junqueres?

Equivocat.

— I Carles Puigdemont?

Qui?