La destrucció de Convergència i Unió

20 de febrer de 2021

La destrucció de Convergència i Unió

Davant de la incapacitat manifesta de JxCat i dels somnis espanyols d'ERC, Jordi Pujol comença a ser enyorat degut a uns successors que han fugit del seu llegat polític

 

En 10 anys, Artur Mas ha passat dels 62 escons de CiU a la nul·la representació parlamentària, i tot aquest espai polític no té cap diputat al Parlament de Catalunya. L'obra de govern de Jordi Pujol, avui, sembla un record dels anys de bonança que molts catalans ja no viuran. Catalunya s'ha ancorat a l'esquerra i el centre polític català no està articulat políticament.

Els convergents de tota la vida no han sabut llegir l'avenir electoral i el tour de force entre Carles Puigdemont i Artur Mas ha comportat que ambdós ex-presidents de la Generalitat de Catalunya hagin regalat la victòria al PSC unionista de Salvador Illa per una banda, però sobretot a l'ERC de Pere Aragonès, tutelada per Oriol Junqueras. Així, ERC, 90 anys després, pot arribar a la presidència de la Generalitat gràcies a la divisió entre JxCat i PDeCAT.

Per altra banda, l'extrema esquerra catalana (CUP) s'ha consolidat al panorama polític català. Aquesta circumstància és fruit de l'auge mediàtic que va rebre el 2012 David Fernández per part de la premsa pública (i concertada) contra l'independentisme solvent d'Alfons López Tena amb SI. Artur Mas pensava que així perjudicaria els resultats d'ERC i d'aleshores ençà ha perdut un llençol a cada bugada, incloent-hi ell mateix, no convocant unes eleccions anticipades el gener de 2016 i cedint al xantatge cupaire.

Carles Puigdemont, ex-dirigent de la JNC, ha virat cap a un populisme autoritari de baixa intensitat incapaç d'esdevenir el pal de paller dels catalans. JxCat ha iniciat un camí d'implosió al seu voltant, com l'ull de l'huracà que tot ho centrifuga i no permet construir res damunt seu. Tanmateix Oriol Junqueras, a diferència de Carles Puigdemont i Artur Mas, té un partit cohesionat, i un electorat consolidat que no ha penalitzat la nefasta gestió de la pandèmia de tots els seus consellers.

I del centre-esquerra arribant a la dreta clàssica, passant pel liberalisme i el conservadorisme, molts catalans romanen orfes, sense estar articulats políticament i sense una opció electoral. Aquest cop, 14 de febrer de 2021, molts catalans han votat JxCat sense un programa polític o un projecte de país clars, més enllà de la queixa o la reclamació d'un referèndum que ells mateixos no fan cumplir. El PDeCAT per contra ha fet una campanya amb promeses encertades com la defensa de l'escola concertada, les mútues de salut privades o l'eliminació de l'impost de successions. Una campanya que ha arribat tard i no ha aconseguit connectar amb el gruix de l'electorat nacionalista central del país. Jordi Pujol comença a ser enyorat degut a uns successors que han fugit del seu llegat polític i que ara en lamenten les conseqüències.

Qui promou el català com a llengua de trobada imprescinidble a Catalunya? Qui prepara la reindustrialització del país? Qui defensa la propietat privada? Qui s'enfronta al salafisme? Qui vol fer complir la Llei d'Estrangeria? Preguntes que Artur Mas i Carles Puigdemont no responen i que a Jordi Pujol ja no li correspon.

Davant de la incapacitat manifesta de JxCat i dels somnis espanyols d'ERC, només una força política capaç de prendre el pols del país podrà obtenir les majories necessàries per declarar i exercir la independència. Una nova formació ha de construir a partir de la destrucció de Convergència i Unió.
Si t'ha interessat aquesta informació, uneix-te al canal de Telegram.
El diari liberal-conservador en català. Diem el que penses. Subscriu-te.

Has d'estar connectat per comentar. Si us plau, connecta't o subscriu-te per deixar un comentari.